Armengol, el gironí que disparava tinta contra els nazis

Gairebé al mateix temps que Chaplin parodiava Hitler sense pietat a El gran dictador, un gironí feia el mateix, però no amb cel·luloide sinó amb tinta: Mario Armengol. Nascut en 1909 a Sant Joan de les Abadesses, és considerat l’únic artista espanyol que va col·laborar massivament en la propaganda dels aliats durant la Segona Guerra Mundial. La seva arma? La caricatura. Sorprenentment, tenint en compte la seva qualitat artística, el gran nombre de dibuixos que va fer i el potentíssim contingut polític i històric d’aquests, Armengol és pràcticament un desconegut a Catalunya, a Espanya i fins i tot a la Gran Bretanya, on va viure molts anys i on va fer els seus dibuixos contra els nazis. Una exposició al MNAC, que espot visitar fins a l’11 de gener, vol pal·liar aquest desconeixement fent-nos avinent la figura d’aquest gironí i mostrant-nos un bon nombre dels dibuixos contra un nazisme que -no ho oblidem- amenaçava de conquerir Europa mentre Armengol els feia i els publicava. Hitler no s’estava de bromes, i si Anglaterra hagués caigut, molt probablement Mario Armengol no hauria mort a Nottingham el 1995 -quan tenia 86 anys-, sinó molt abans, en algun camp de concentració situat a l’Europa central, convertit en pastilla de sabó o pantalla de làmpada.

L’exposició Tinta contra Hitler. Mario Armengol, caricaturista a la Segona Guerra Mundial, a banda de ser una oportunitat de contemplar per primera vegada els dibuixos originals d’Armengol -durant la guerra van ser publicats en premsa, i per tant, en petit format i envoltats de notícies- serveix per a captar la subtilesa i la traça de l’artista. L’humor gràfic és complicat, i encara més en temps de guerra -llavors ha de ser dur i sarcàstic alhora-, i aquell català que vivia a Anglaterra reunia dosis gegantines de les dues qualitats que requereix aquesta disciplina: capacitat artística perquè el dibuix sigui atractiu, i intel·ligència per aconseguir que una sola vinyeta sigui pràcticament un manifest. Els dibuixos que pot veure el lector en aquest reportatge en són una bona mostra, igual que la resta dels que conformen l’exposició del MNAC. Com reflexiona el mateix president del MNAC Joan Oliveras en els dibuixos d’Armengol «no hi ha espai per a la broma absurda, tot va dirigit a un esforç de guerra total en què cal convèncer l’opinió pública que els aliats de Londres guanyaran». La paradoxa és que, tot i ser pràcticament un desconegut, Armengol és, amb tota probabilitat, el ninotaire català amb més difusió universal, ja que va arribar a tots els continents.

Curiosament, les caricatures que formen la mostra van aparèixer mig segle després que Hitler s'engegués un tret al seu búnquer, i van sorgir com molt sovint ho fan troballes similars: en un trasllat de domicili. D’aquesta manera es van descobrir els originals de més de dos-cents grans dibuixos que expliquen la Segona Guerra Mundial des de 1941 fins a l’ensorrament del Tercer Reich. Caricatures que apunten amb precisió de franctirador contra el fuhrer i els seus aliats. Armengol disparava humor, que és una de les municions que més estralls causa. No deu ser casual que el cognom Armengol tingui origen germànic i que el seu significat sigui «preparat per a la guerra».

Com explica Andrés Barba a La risa caníbal, l’eterna pregunta d’un amant és «Què penses de mi? Qui soc?», confiant sempre en la benevolència de qui ha de respondre. La paròdia, Sosté Barba -i la caricatura és un dels graus més elevats de paròdia-, respon a aquesta pregunta sense la benevolència de l’amant i amb agressiva frontalitat: «Ets això». Els dibuixos d’Armengol li diuen a Hitler «ets això» sense cap mena d’embuts, de manera crua i descarnada, però no només a Hitler, també a Franco, Mussolini, Himmler, el francès Laval -com oblidar el dibuix que el mostra amagat darrere d’un arbre mirant amb satisfacció com els gendarmes s’enduen detingut un manifestant antinazi- o el japonès Tojo, entre altres. També alguns dels bons, com Roosevelt, De Gaulle, Churchill o Stalin. Hitler, de tota manera, és la figura més present en les seves invectives.

Mario Armengol era un creador, i com a tal, es va desplegar en diferents àmbits, des del disseny fins a la pintura a l’oli, però el reconeixement li va acabar arribant sobretot per la seva activitat artística durant la guerra, que el va enxampar a Anglaterra, on s’havia instal·lat l’any 1940.

L’espia infiltrat

En començar el blitz-els bombardejos alemanys sobre Londres-, es va refugiar en un petit poblet de la campanya anglesa, però on va parar de dibuixar, la guerra és la guerra, i ell la feia des de casa, amb paper i tinta. Anava cada dia a l’oficina de correus a enviar les vinyetes a les publicacions amb què col·laborava. Tant s’hi feia, que els veïns van començar a sospitar d’un estranger nouvingut que sortia de casa només per enviar unes misterioses cartes. I si és un espia alemany? Per fortuna, el malentès no va anar a majors i Armengol va poder continuar la seva tasca.

Havia fugit de la Guerra Civil espanyola el 1937, travessant a peu el Pirineu, tot sol, no en va era excursionista. Provenia de Vic -néixer a Sant Joan de les Abadesses havia sigut quasi un atzar, el seu pare, industrial tèxtil, s’hi havia traslladat per motius laborals- i probablement va passar la frontera per Camprodon i Molló, sempre il·legalment. A més a més del perill de la guerra, havia estat amenaçat de mort pels anarquistes, per haver criticat en veu alta que els enfrontaments interns entre els diferents partits i sindicats catalans d’esquerres, i assegurant que això els faria perdre la guerra. Ja a França, es va traslladar a París, i el 1938 es va allistar a la Legió Estrangera. Com que no tenia gaires aptituds de soldat, va convèncer l’exèrcit francès que el que sabia fer ell era dibuixar, així que el van nomenar cartògraf. La seva tasca, doncs, era dibuixar mapes impossibles del desert, una feina de la qual ell mateix se’n fotia. Quan comença la guerra la cosa canvia, i Armengol i la seva legió són enviats a Noruega, per combatre les tropes alemanyes que havien començat la invasió del país. De retorn a una França en guerra, combat a Dunkerque per protegir la fugida de les tropes angleses, i poc després ell mateix és evacuat, des de Brest. Ja a Anglaterra, caminant perdut per Liverpool, va trobar una botiga d’estris d’art on -segons expliquen les seves amistats-, en veure un jove artista estranger perdut, sense ploma ni pinzell, li van regalar una capsa d’utensilis de dibuix encarregada i pagada feia temps i que ningú on havia passat a recollir. Aquesta casualitat li va canviar la vida: li va permetre començar a dibuixar i pintar caricatures. Quan més endavant es va voler allistar a l’exèrcit de Sa Majestat, en conèixer les seves habilitats, se li va recomanar treballar per al Ministeri d’Informació. I a fe que on els va fallar, com demostra l’obra que es pot admirar al MNAC.

Diuen que en Hitler va demanar veure El gran dictador. I que l’endemà va demanar tornar-la a veure. Alguna cosa devia trobar-hi que el va inquietar. Potser es va trobar reflectit en aquell absurd dictador de ficció -però no gaire ficció- i va pensar, ni que fos per un instant, que ell mateix era un personatge ridícul. Chaplin va comentar, en assabentar-se que el fuhrer havia vist la seva pel·lícula: «Donaria el que fos per saber què li va semblar». No seria estrany que Hitler hagués vist també els dibuixos que va fer Mario Armengol, no oblidem que ell mateix havia sigut pintor. I qui sap si, d’igual manera, no el van fer reflexionar sobre si la guerra que estava duent a terme tenia algun futur o era en si mateixa un mal acudit. El que és segur és que, igual que Chaplin, el ninotaire de Sant Joan de les Abadesses també hauria donat el que fos per saber què li van semblar a Hitler les caricatures que va dedicar-li.

Subscriu-te per seguir llegint