Grapat, el material de joc fabricat a Vilamalla que fa la volta al món

Abans de decidir canviar la seva vida moguts per la «sacsejada interna» que els va despertar la maternitat i la paternitat, Casiana Monczar i Jordi Soler vivien a Barcelona, inevitablement, amb el pilot automàtic. Treballaven en la producció i el decorat d’espots publicitaris i també ambientaven obres de teatre i sèries de televisió. Unes setmanes abans del naixement de la seva filla Lola, però, en rebre la llista de les «trenta o quaranta coses» que havien de posar a la bossa de l’hospital, van fer un clic: «Com era possible que un nadó acabat de néixer necessités tantes coses per habitar en aquest món?», es va preguntar Monczar. «Era absurd, ridícul i incomprensible», recorda.

De seguida també es van començar a qüestionar els patrons i les inèrcies que havien heretat per poder educar «lliurement» la seva filla. I van decidir trencar motlles, encara que això signifiqués ferir, sense voler, a les persones que estimaven: «Vam optar per no oferir a la nostra filla totes les joguines que arribaven a casa sense cap filtre previ, la família i els amics li portaven el que els semblava bé i és legítim, perquè regalar és un acte de generositat, però vam ser radicals, potser fins i tot massa, i no vam deixar que jugués amb tot allò que no li aportava res», explica Monczar. Els primers quatre anys de la seva vida, va jugar amb els elements que l’envoltaven: «Feia sonalls amb tapers i cigrons, instruments musicals amb forquilles i llaunes, i torres amb llibres», recorda.

Amb l’arribada del seu segon fill –Tomàs- i convençuts que els nens «no necessitaven tantes coses per ser feliços», van decidir, amb gairebé 40 anys, trencar amb tot i traslladar-se a una casa que acabaven d’heretar a Cabanes. «Quan vam arribar no teníem escola, així que vam crear una escoleta lliure que va durar quatre anys», recorda Monczar. Ella havia canviat i també les seves prioritats: «No tenia ganes de continuar treballant del que feia». Va començar a fer pastissos perquè «no sabia ben bé què fer amb la meva vida», mentre la seva parella –que era freelance- treballava a Barcelona. Fins que el 2015, després d’haver «madurat molt la idea», van decidir fer el pas i gestar el seu tercer fill: Grapat.

Van començar amb cinc referències de material de joc fabricat amb fusta i pintat a mà a casa seva –l’anomenen així per diferenciar-se del concepte de joguines convencionals- i, deu anys després, ja en tenen més de 200. L’objectiu era crear un material que fes volar la imaginació dels infants: «Tots els nens del món juguen amb un pal, des del que té menys recursos i viu al mig de la selva d’Equador al que s’està en un apartament de 30 metres quadrats al Japó; el joc és el discurs dels nens, no els cal cap altre llenguatge», argumenta Monczar. I és que el que volien amb Grapat era que els nens poguessin jugar amb llibertat, espontaneïtat i autonomia, sense normes imposades per ningú que no en formés part: «Com més informació els donem, més els debilitem, per això, la meva obsessió era, és i continuarà sent donar-los la menor quantitat d’informació possible perquè es faci la màgia», explica. I posa un exemple: «Si els donem una nina rossa, alta, prima, amb els pits operats, suposadament rica pels vestits que porta i nord-americana, ja els estem condicionant i no els queda res per inventar, en canvi, si els donem un pal, allò pot ser des del germà petit que acaba d’arribar a una carretera».

Una eina per canalitzar emocions

La seva filosofia també té en compte que els infants puguin expressar, a través del joc, tot allò que els preocupa: «Connecten amb aquell objecte i expressen, a través seu, el que els passa dins perquè el joc és el llenguatge dels nens», assenyala. «Si senten ira perquè ha arribat un germà petit i creuen que ja no són els reis de la casa, poden explorar aquesta emoció a través d’objectes i formes que poden convertir-se en tot el que s’imaginin». En aquest sentit, Monczar defensa que «durant els primers set anys de vida l’aprenentatge hauria de ser d’endins cap enfora i mai al revés».

A l’hora de crear un nou material, sempre té un criteri: que es pugui fer servir «com a mínim» de deu maneres diferents. Si la peça no compleix aquest requisit, directament la descarta.

Un viatge de «prova i error»

Al llarg d’aquests deu anys, confessa, «ens ha passat de tot»: «Hem après després d’un procés molt profund de prova i error, al principi vam haver de llançar moltes peces i litres i litres de tint», recorda. Tot i que s’hi van tirar de cap sense «massa nocions d’aquest ofici tan artesà», tots dos ho duien a la sang. I és que Monczar prové d’una família de fusters de l’Argentina que es dedicava a fabricar armaris i Soler «s’ha passat molts anys entre politges i bambolines i quan veu una màquina ja la sap fer funcionar». Al principi, però, van anar a trucar el timbre del fuster del poble per demanar-li que els fabriqués anelles de fusta (un dels elements més icònics del seu catàleg), però no van tenir sort perquè «ell feia marcs de fusta i això era torneria i era un altre món». Fins que van trobar un fuster de Sant Hilari Sacalm que es va sumar al projecte i, a partir d’aquí, van començar a caminar. Les comandes van començar a arribar (el primer encàrrec el van firmar en una furgoneta amb el seu fill petit mamant) i, dos anys després, van haver de traslladar la producció de casa seva a dos locals diferents, fins que l’envergadura que va agafar el projecte els va obligar a instal·lar-se a una nau de 3.000 metres quadrats a Vilamalla.

Les peces, ara, es vesteixen de color en una bota de fusta «arcaica» construïda pel mateix Soler que emula el bombo d’una rentadora, on s’evoca el tint, i els detalls de les peces es continuen pintant a mà. «Les tirades són mínimes i la tecnologia és zero», apunta. I és que aquesta era una altra de les seves prioritats: la producció sostenible.

Proves amb patates

Casiana Monczar s’encarrega de la direcció creativa, des del disseny dels materials al packaging. «El meu problema, però, és que si no veig les coses en 3D no em sé imaginar les dimensions que tenen», admet, així que primer dibuixa les peces en una llibreta però, després, les ha de veure per saber si funcionaran. Per fer-ne una maqueta a escala real, feia servir cera d’abella o patates tallades amb un ganivet (en l’actualitat tenen un torn per fer els prototips). Després, Jordi Soler –que s’encarrega de la part més tècnica- ajusta o descarta les idees: «A vegades em diu que la màquina no permetrà una forma concreta o que la peça generarà moltes minves». Els processos creatius, assegura, no neixen al mig de la muntanya o en un despatx escoltant música clàssica, sinó que «són fruit de la feina dura».

Presència en 63 països

Actualment, els materials de joc colorits que elaboren artesanalment a l’Alt Empordà s’exporten a 63 països, des de Xile a Brunéi –un dels 51 països que integren el continent asiàtic-, passant per Sud-àfrica o «tota Europa». Fa poc també enviaven els seus materials als Emirats Àrabs però «ara han prohibit tot el que està vinculat a l’arc de Sant Martí perquè consideren que és apologia de l’homosexualitat i, com que els nostres materials són precisament d’aquests colors, estem vetats», explica. Els Estats Units, que són el seu tercer mercat, també els ha posat pals a les rodes amb l’arribada de Donald Trump: «Hem tingut un vaixell aturat i ens ha trucat el distribuïdor dient que o pagàvem aranzels o ja podíem tornar». Quan van veure que el seus productes seduïen mercats internacionals van quedar en xoc: «Encara recordo quan va entrar Xile, que va ser el tercer o el quart país on vam tenir presència, a banda de costar-nos de creure que allò que tant havíem imaginat estava agradant a altres persones, no sabíem com ens ho faríem, si ni tan sols sabíem fer factures», recorda.

Pedagogia del consumisme

El seu producte requereix temps, paciència i amor. I el preu, admet, «no és competitiu» comparat amb marques que es fabriquen a l’Àsia. No poden ni estan disposats a lluitar contra les còpies falses que apareixen diàriament en plataformes com Temu, per això, intenten fer pedagogia: «Als Estats Units, cada nen rep entre 30 i 50 joguines per Nadal, un material de joc que val 80 euros no és car amb tota la feina que té al darrere i les possibilitats que ofereix, que duraran anys; el que ens hem de replantejar és quants jocs rebran els nostres fills aquestes festes», assenyala Monczar, i afegeix que «un joc és car si n’has de comprar 30, però si un nen en rep un o dos, ens ho podem permetre».

Un projecte familiar

Els seus fills, que quan van començar amb aquest somni eren nens (envoltats de peces i més peces perquè observant les seves mans interactuant amb el món era com naixien nous productes), ara ja són adolescents. Des de sempre, però, han intentat involucrar-los en la presa de decisions: «Moltes decisions importants, com per exemple inversions, les hem pres tots quatre, els explicàvem les nostres idees i els preguntàvem, amb un llenguatge sempre adaptat a la seva edat, què creien que era millor fer», explica. Una de les darreres novetats, un pèndol, està dedicat al seu fill: «Té un gran interès per la ciència i ens vam adonar que no teníem res així, ell ens va explicar nocions de física perquè poguéssim desenvolupar millor el producte», recorda.

Subscriu-te per seguir llegint