Les històries amagades darrere les roques gironines

Fins la més petita de les roques amaga una història. Des de les pedres que es troba un nen al seu pati d’escola i que utilitza per jugar amb els seus amics, fins aquelles que tenen simbologia pròpia, com quan es col·loquen sobre la tomba d’un difunt en senyal de respecte i record. D’altra banda, les roques més grans s’han fet servir per a edificar camins, ponts, llindes, castells i, fins i tot, habitatges, alguns sota els paraigües d’una bauma.

Aquests elements de la natura han format part de la terra des del seu naixement i, lluny de convertir-se en un enemic per a la raça humana, «hem sabut treure-li profit» i conviure amb ells de moltes maneres diferents. Els rastres que han deixat aquesta relació entre persones i roques són l’eix neuràlgic del llibre Roques i baumes viscudes (Editorial Gavarres, 2025), de l’escriptor, documentalista territorial i fotògraf Ernest Costa: «La idea del llibre ve del fet que habitualment es parla de roques i penyes des d’un punt de vista científic, però sovint obliden la relació amb humans».

Excursionista i rodamon incansable, l’experiència de Costa recorrent diferents paratges naturals dels Països Catalans es pot veure plasmada en una feina recollida per una quarantena de productes audiovisuals, centenars d’articles i una colla de llibres, com Viatges amb els pastors transhumants (1987). Aquest coneixement del territori li va servir com a base per escriure el seu darrer llibre, per al qual va visitar «entre 350 i 400» paratges; d’aquests en va escollir 200, molts d’ells repartits per diferents comarques gironines, des de la Garrotxa fins al Gironès. Alhora, les fotografies que il·lustren el llibre sumen 300 en total, «de les 20.000 que en vaig fer».

Llegendes i religió

Acompanyat de la seva càmera, Costa va recórrer i aprofundir en cada paratge visitat, deixant-se sorprendre: «El llibre és un exercici que m’ha permès descobrir coses noves, com per exemple l’existència de la bauma de Fleus». Fins i tot, va aconseguir «trobar dos germans que explicaven que la seva mare havia nascut allà». Aquests component més humà de les històries darrere els paratges naturals també es veu reflectit en les diferents cites que l’autor va decidir col·locar per acompanyar la descripció de cada indret, i que recorden que alguns d’ells van servir com habitatge i aixopluc de pagesos. Per posar algun exemple, Fleus o la Baumassa de Llaés, ambdues al Ripollès, tenien diferents funcions: habitatge, corral per als animals i, fins i tot, forn de pa.

Mentre algunes estructures giraven al voltant de la vida dels pagesos, d’altres van tenir un significat essencial per a la història del país: Costa parla de la Mina d’En Negrín, a la Vajol, a l’Alt Empordà, ubicació escollida pel govern republicà per a amagar-hi quadres del Museu del Prado i altres elements fins al final de la Guerra Civil espanyola, quan es van enviar a França. Fer ús de les roques com a amagatall també era una pràctica habitual dels contrabandistes, com és el cas del Secret d’en Raban, a Cadaqués, una barraca subterrània amb la boca tapada amb lloses on els contrabandistes portaven mercaderies i, a vegades, també s’hi refugiaven. Aquestes petites construccions contrasten amb les roques fetes servir per edificar grans estructures com el Santuari de la Mare de Déu de Rocacorba i el de Montgrony, temple religiós suspés en la verticalitat que s’ha mantingut dempeus fins als nostres dies.

Els usos de les roques i baumes s’expandeixen més enllà de les estructures habituals, com la Fresquera de Can Ganga, a Tossa de Mar, excavada en roca viva i emprada per a conservar els aliments quan encara no hi havia neveres; a Santa Cristina d’Aro, el descarregador dels Morts servia per a descansar el taüt d’un difunt quan es transportava fins al cementiri de Solius; i la Roca Rossoladora, a Beuda, on la llegenda diu que les noies que volguessin trobar parella havien de deixar-se caure per allà. D’altres indrets destaquen per ser únics, com la creu de Cobertella, a Roses, megàlit més gran de Catalunya, mentre altres paratges són resultat de les restes de roques: per exemple, les sorres de Begur tenen el seu origen en l’esmicolament de roques llunyanes de l’Alt Pirineu, les Guilleries, les Gavarres, etc.

Una millor conservació, el deure pendent

Reivindicar les històries darrere d’aquests paratges naturals és una de les maneres que l’autor té per posar en valor un patrimoni «del que no som conscients que tenim». El pas de ciclistes per alguns d’ells i, fins i tot, la por que en algun moment es privatitzin i no es puguin visitar (com la casa a la bauma del Teixidor), són mencions que fa l’autor per a parlar sobre «una deixadesa», que, a la llarga, pot produir que «aquest patrimoni acabi desapareixent»: «Vetllar per la seva conservació és senzillament mantenir els elements tal com estan ara, no cal fer grans inversions».

El primer pas per a revalorar aquest patrimoni, segons Costa, seria «fer un inventari». Amb tot, recorda que «hi ha molts castells i esglésies que estan inventariats, però això no vol dir que tinguin la garantia que es preservaran».

Preguntat per algun projecte que tingui actualment en desenvolupament, l’escriptor parla d’un llibre sobre «les llindes de pedra de les cases, siguin de portes d’entrada o de finestres, algunes amb inscripcions i elements ornamentals que marcaven que allà hi havia algú que practicava un ofici determinat».