El Pasteral, escenari d’una batalla oblidada

Ara el Pasteral és el nom d’un embassament però abans de la seva construcció, aquell indret situat entre Amer i la Cellera, va ser un dels escenaris de la Guerra dels Matiners, que és com s’anomena la segona guerra civil protagonitzada pels carlins.

Tot havia començat el 1833, quan Ferran VII va llegar el tron a la seva filla Isabel, en comptes de cedir-lo al seu germà, l’infant Carles Maria Isidre, contravenint la llei que manava que la corona es transmetés per via masculina. Aquell conflicte entre tiet i neboda va anar molt més enllà d’una disputa familiar i va dividir Espanya en dues faccions: els isabelins, de caire moderat, i els carlins, que eren ultraconservadors. Durant set anys van enfrontar-se fins que, esgotats, el 1840, van aturar les hostilitats. Ara bé, el problema de fons no es va resoldre i tant Carles com el seu fill, el comte de Montemolín (la gent s’hi referia pel títol nobiliari perquè compartia nom amb el seu progenitor i així s’evitaven confusions) continuaven reivindicant els seus drets dinàstics.

A més, la situació política espanyola era caòtica. L’heroi isabelí, el general Baldomero Espartero, exercia de regent (l’hereva al tron només tenia set anys) i, a més d’aplicar unes duríssimes mesures repressives, governava amb una visió centralista uniformitzadora que exacerbava als catalans. Finalment el 1843 se’l va expulsar del poder amb un dels habituals cops d’estat típics de l’Espanya del segle XIX i es va declarar la majoria d’edat de la reina (que només tenia 13 anys!). A més, per resoldre el conflicte dinàstic, es va pensar de casar-la amb l’hereu carlí, però el comte de Montemolín -que en tenia 25- li va donar carbasses.

Tot allò passava en un moment de crisi econòmica provocada per les males collites d’elements bàsics com els cereals i les patates, i que també afectava l’activitat industrial. O sigui que la població, que estava exhausta per la guerra, estava afamada i sense un ral. Era l’escenari perfecte perquè comencessin a sorgir partides d’homes armats. Les primeres van aparèixer el 1846 a Solsona i Tarragona, i mica en mica es van escampar atiades pel carlisme i l’ala dretana del partit moderat. Si bé és cert que també s’hi afegirien elements progressistes, animats per l’èxit de les revolucions liberals que hi hi havia a Europa.

A les comarques gironines, el moviment sobretot va ser carlista. El desembre del 1848 els partidaris del comte de Montemolín van començar a concentrar tropes a Amer; des d’on es reclutaven i instruïen els voluntaris. Havien escollit aquell enclavament buscant la protecció de l’abrupta orografia de la zona i des del seu camp base al Pasteral, es movien cap a Olot, Berga, Vic i fins i tot Solsona.

És important tenir present que aleshores no hi havia ni la presa ni la resclosa. Per no haver-hi ni tan sols existia un pas estable per creuar al Ter. Les constants crescudes del riu s’emportaven els ponts sistemàticament i en aquell punt, el curs fluvial només es podia salvar amb barques o amb passeres provisionals.

Com que l’aixecament guanyava força, el general carlí Ramon Cabrera va tornar d’Anglaterra, on s’havia exiliat al no acceptar les condicions del final de la primera guerra el 1840. Aquell personatge dur i temerari que s’havia guanyat el sobrenom del Tigre del Maestrat per les accions a la zona de l’Ebre el 1836, es va posar al capdavant de les tropes aquarterades a Amer. Ara bé, conscient de la inferioritat d’efectius, d’entrada no va buscar el combat a camp obert sinó que es limitava a petites accions a les Guilleries, el Cabrerès i la Garrotxa i intentava desestabilitzar la ciutat de Girona, tallant l’aigua de la sèquia Monar per aturar l’activitat econòmica de la capital. El primer objectiu dels carlins era construir un pont de fusta per creuar el Ter al Pasteral mentre esperaven sis mil fusells comprats a Anglaterra (que no arribarien mai al ser interceptats a França).

Atacar pel dret

Mentrestant, l’exèrcit d’Isabel II havia començat a moure tropes per encerclar a Cabrera. Finalment, el 26 de gener 1849, un primer grup de 900 soldats acompanyats de 50 cavalls, arribà a la zona des d’Anglès, després d’haver concentrat els efectius a Santa Coloma de Farners. Tot i que les ordres inicials eren esperar la resta de contingent, un grup decidí tirar pel dret i atacar la posició carlina. Al mig de l’escaramussa, una vintena d’homes va aconseguir arribar al pont però aleshores els carlistes van rebutjar l’atac i van sortir a l’encalç dels enemics, que van trobar refugi en un parell de masos del veïnat de Plademunt de la Cellera. Allà van resistir com van poder fins que l’endemà, el 27 de gener, van ser rescatats per les tropes del general Ramon Nouvilas, vingudes de Girona.

Aleshores el Ter es va convertir en la línia de front. A la riba esquerra, els carlins; i a la dreta, els isabelins. Els dies abans havia plogut moltíssim i l’única manera de creuar era fent servir el pont que els carlins es disposaven a defensar amb ungles i dents, però no es van adonar que un petit destacament adversari va localitzar una zona poc profunda per passar a l’altra costat i atacar-los per la rereguarda. Al mateix temps, Nouvilas havia situat l’artilleria a les muntanyes de Canet i bombardejava les posicions carlistes.

Diuen les fonts que Cabrera va tenir notícia de l’atac mentre esmorzava però que convençut que era foc d’encenalls, va acabar l’àpat abans d’anar al camp de batalla. Quan hi va arribar va trobar els seus homes batent-se en retirada i els isabelins passant pel pont sense que ningú els aturés. En l’intent de reorganitzar les seves files, el Tigre del Maestrat va rebre un tret a la cuixa. Allò va provocar la dispersió carlina i Cabrera va refugiar-se a Sant Hilari Sacalm abans de tornar a l’exili per sempre. Va ser l’última vegada que va entrar en combat.

Amb un balanç de 30 carlistes i 26 isabelins morts, i un total de 115 ferits, la Batalla del Pasteral es considera un episodi clau de la Guerra dels Matiners (que duraria fins al maig) però ara ningú la recorda.