La gran família de persones amb trastorns de salut mental

El 17 d’abril de 2004, la llavors consellera de Benestar i Família, Anna Simó, obria les portes d’un centre residencial que suposaria un abans i un després per a la rehabilitació i reinserció a la comunitat de les persones amb trastorns mentals severs.

Es tracta de la llar residència La Maçana de Salt que, amb 29 places, suposava el punt de partida d’una aposta innovadora i pionera de Catalunya: el tancament de la llarga estada psiquiàtrica per donar autonomia i estabilitat a persones amb problemes de salut mental greus.

Amb el pas del temps, l’equip de professionals ha treballat per oferir un centre obert de baixa exigència, on els usuaris poden entrar i sortir, alhora que aprenen a fer-se càrrec de la seva vida amb més responsabilitat.

Han passat més de dues dècades i hi han residit més de cent usuaris, però la filosofia segueix sent la mateixa que el primer dia, tal com explica Rosa García, coordinadora del centre des que va obrir i de la resta de dispositius residencials de la xarxa de salut mental de l’Institut d’Assistència Sanitària.

«L’objectiu principal és que les persones amb aquest tipus de trastorns deixin d’ingressar en unitats hospitalàries i tinguin una qualitat de vida més o menys digna amb una estabilitat clínica», defineix García. A partir d’aquí i depenent de cada cas, es fixen altres llindars; però sempre partint de la base que els usuaris aprenen a conviure i a trobar el seu lloc, malgrat la gran diversitat i complexitat de casos. «Acabem sent com una gran família», apunta García.

Dos grans grups

En referència a això, García explica que la llar acull principalment dos grups d’usuaris. El primer el formen persones amb edat més avançada, amb patologies més greus i que han requerit molt ingressos hospitalaris. «No s’han pogut externalitzar perquè no tenen prou autonomia per anar a un habitatge, encara que sigui amb suport», comenta García. «Les expectatives que ens fixem és que tinguin una estabilitat clínica i els donem eines perquè puguin desenvolupar rutines i hàbits essencials, com ara prendre la medicació, dormir correctament, seguir una dieta adequada i, en general, gestionar la seva malaltia amb consciència», matisa.

Per altra banda, el segon grup el formen persones més joves o de mitjana edat amb trastorns, que prèviament han tingut conflictes familiars o problemes derivats del consum de substàncies. «En aquests casos, l’objectiu principal és que guanyin autonomia i els preparem per viure en un habitatge amb suport, intentant alhora reduir o controlar el consum de substàncies si hi ha addiccions», concreta. Si hi ha consum de tòxics, també s’ha de tenir en compte la intervenció de la unitat de patologia dual.

De fet, a part de La Maçana, l’IAS compta amb un sistema de nou pisos amb suport amb 39 places, que actuen com a recursos de transició cap a una autonomia progressiva. Els habitatges compten amb serveis semblants a un «pis escola» i el temps d’estada no és fix ni definitiu. Pel que fa a l’autonomia progressiva, un cop superada l’estada als pisos de l’IAS, depèn de cada cas. «Ens trobem amb joves que hereten un pis però no tenen autonomia per viure sols. Aquí els preparem per ser independents i, per exemple, després podem buscar dues o tres persones més que puguin compartir el lloguer amb ells», matisa. Per altra banda, si els usuaris empitjoren poden tornar a La Maçana, per tal que es garanteixi una continuïtat i seguretat.

Totes les derivacions d’usuaris a La Maçana procedeixen dels centres de salut mental i es tenen en compte els ingressos i el patrimoni que tenen per determinar els costos que poden assumir.

Canvis en pocs anys

Amb els anys, el model ha evolucionat principalment pel que fa al tipus d’usuari i a la consolidació d’una xarxa comunitària més àmplia. Abans, les opcions per a persones amb trastorns mentals greus eren molt limitades. «Les persones amb esquizofrènia tenien dues alternatives: estar a casa amb una família que moltes vegades no podia més, o estar tancades en un hospital. Ara hi ha molts recursos intermedis que ajuden les famílies», apunta García. De fet, la xarxa comunitària inclou fundacions com Drissa i Support i serveis o activitats socials on els usuaris poden relacionar-se amb el seu entorn. «Intentem buscar recursos sanitaris i socials que s’integrin amb la vida quotidiana dels usuaris», apunta Pau Terribas, auxiliar de La Maçana. En la mateixa línia, en els últims anys els centres de dia han experimentat una profunda reconversió cap als serveis de rehabilitació comunitària.

Els canvis també han modificat el perfil dels usuaris de La Maçana. D’una banda, hi ha usuaris amb trastorns més greus que procedeixen de la unitat d’ingrés de mitjana estada de subaguts, unitat que està al mateix parc hospitalari. «Com que s’ha eliminat la llarga estada psiquiàtrica però tampoc tenen prou autonomia per anar a un pis amb suport, acaben venint a La Maçana». Per altra banda, també hi ha usuaris cada vegada més joves, de menys de trenta anys. «Sovint hi ha manca de límits o absència per part dels pares». El diagnòstic més freqüent és esquizofrènia.

En conjunt, per la llar hi han passat 115 persones; en el 80% dels casos, s’han aconseguit els objectius. «Hi ha hagut quatre persones que han abandonat i hem hagut d’expulsar-ne dues; lògicament també tenim normes i si no hi ha uns mínims per garantir la convivència s’han de prendre aquestes mesures», explica García.

Activitats i dia a dia

La llar se situa en l’antic emplaçament de l'antic edifici de la Mancomunitat, històric pavelló de dones que es construiria seguint les indicacions de les tendències psiquiàtriques del moment (Mancomunitat de Catalunya, 1915-1923). Aquestes propugnaven la supressió de murs i la teràpia de repòs i per aquesta raó l’edifici té l’aspecte de mas de pagès.

Sobre una superfície total d’uns 600 metres quadrats útils, hi ha tres grans espais: una sala polivalent que fa de menjador i dues grans sales d’estar que permeten disposar de diferents ambients per realitzar activitats diverses i atendre adequadament els usuaris i els seus familiars. A la part del darrere hi ha una zona enjardinada d’ús privat per a les persones que hi viuen.

Els serveis que s’ofereixen són diversos: acolliment residencial i de convivència, espai i suport per a les activitats de la vida diària i per l’ús adequat del temps de lleure, alimentació, neteja i bugaderia, suport per l’accés a activitats terapèutiques, formatives i laborals i suport individualitzat per aconseguir una futura inserció total a la comunitat. «Intentem buscar recursos sanitaris i socials que s’integrin amb la vida quotidiana dels usuaris», exposa Terribas. Els professionals del centre expliquen que una de les claus és la normalització de la vida quotidiana. Sortides, activitats culturals i concerts formen part de la rutina, amb l’objectiu que els usuaris es relacionin amb l’entorn com qualsevol altre ciutadà.

Les activitats s’adapten segons els grups. Els joves solen anar al Servei de Rehabilitació Comunitària o altres recursos, mentre que n’hi ha d’altres participen en tallers interns segons el seu nivell de rehabilitació. Hi ha activitats variades: tallers de música, sortides culturals o fins i tot gestió de petites tasques de la llar. Tot això busca fomentar l’autonomia i la vida quotidiana activa dels usuaris, respectant els seus límits i necessitats.

Entre les principals activitats programades hi ha grups de teràpia, sessions d’actualitat, assemblees, sessions de música, sessió de gimnàs, grups cognitius, sortides al mercat o sessions al pis escola. De forma paral·lela, es fan sortides d’oci tant a dins com fora de Salt.

Pel que fa als professionals que hi treballen, el personal està configurat per un equip tècnic (un psicòleg, un psiquiatre a temps parcial, un treballador social i un educador a mitja jornada) i un equip de monitors format per uns onze auxiliars.

Addicció, problema afegit

Entre els residents hi ha Juanpe García, de 42 anys. Quan va arribar a La Maçana, el gener del 2025, ho feia després d’un període convuls, ja que encadenava diversos ingressos a la unitat de subaguts.

La seva vida familiar s’havia desestructurat de cop, enmig de conflictes que havien acabat amb un ordre d’allunyament. García pateix esquizofrènia i, a més, consumeix substàncies, fet que agreuja la seva situació.

Adaptar-se a La Maçana no va ser fàcil, però a poc a poc hi va anar posant de la seva part. «Ho vaig intentar de totes les maneres possibles i em costava, però amb el pas del temps em vaig anar trobant més bé». Admet que la rutina, els professionals i el contacte amb altres residents li han servit per tornar a agafar estabilitat.

Valora especialment poder parlar amb els altres, triar els grups on se sent més còmode i compartir estones amb els monitors. «Parlar amb gent d’aquí i amb els professionals em va bé perquè m’entenen», diu.

Gairebé un any després d’entrar-hi té la malaltia estabilitzada. «L’últim pas perquè li busquem un pis de suport fora de la Maçana és que deixi de consumir substàncies», matisa Rosa García.

«Sort que m’ajuden»

En el cas d’Inés Comamala, va arribar a la llar fa tres anys. Actualment en té 48 i també pateix esquizofrènia. Abans vivia amb la seva parella i la convivència era difícil. «Ell consumia i jo no, això ens va portar problemes», puntualitza.

Aquell entorn inestable, afegit als períodes en què deixava la medicació, la van portar a un encadenat d’ingressos psiquiàtrics. «Quan la Inés està malament, pateix moltíssim», explica García.

Quan tornava a casa contínuament vivia episodis de descontrol, conflictes amb veïns i denúncies. Les males experiències s’han anat acumulant i li han deixat traumes que encara arrossega». Tinc por dels Mossos. De tots. De la gent. De quedar-me sola».

A La Maçana, per primera vegada en molt temps, ha trobat un lloc on sentir-se bé. «Tenim menjar, un llit…», apunta. La seguretat, en el seu cas, és un pilar fràgil. Conviu amb deliris sensitius que la colpegen en moments de desestabilització. Malgrat tot, a la llar hi ha trobat un espai on ha fet amistats, participa en activitats i és fins i tot presidenta de l’assemblea de residents.

Els professionals insisteixen que el camí passa per estabilitzar-li la medicació però Comamala s’hi resisteix. «La medicació m’inhabilita», repeteix. Té por dels canvis i dels tractaments nous que li requereixen analítiques freqüents però els professionals la intenten convèncer dels beneficis dels tractaments nous.

Tot i els dies dolents, sobretot durant les festes assenyalades, quan troba a faltar el seu pare que va morir per Nadal, admet que a La Maçana ha trobat el suport que necessitava. «Sort que m’ajuden», diu, mentre que García li replica: «Aquí us cuideu molt entre vosaltres. Sabeu el que se sent».

Reptes de futur

En definitiva, La Maçana ofereix un lloc de vida on recuperar-se mitjançant l’aprenentatge d’hàbits bàsics, l’entrenament social mitjançant la convivència amb els altres residents i la relació amb l’entorn més immediat del barri, a més de l’adquisició d’una major consciència de la seva problemàtica de salut mental.

Malgrat tot, l’espai presenta reptes de futur per cobrir les necessitats actuals. D’entrada, l’alta demanda de nous usuaris, amb situacions cada cop més diverses i complexes posa sobre la taula el plantejament de noves tipologies de centre. Per a Rosa García, l’augment de casos d’edat més avançada planteja la necessitat de crear residències assistides amb suport sanitari especialitzat, on els usuaris puguin tenir activitats i normes dins d’un entorn segur i confortable.

Sigui com sigui, els professionals afirmen que la missió ha de ser la mateixa: garantir que totes les persones amb trastorns mentals severs puguin viure amb dignitat, estabilitat i, en la mesura que sigui possible, oportunitats reals d’inclusió

Subscriu-te per seguir llegint