El terratrèmol de la Candelera

Encara que en el nostre frenètic present les festes nadalenques sembla que hagin passat fa segles, la tradició indica que no s’acaben del tot fins el segon dia del mes de febrer, que es coneix com la Candelera, que és el dia que a Catalunya s’endreça el pessebre fins al desembre següent.

El que passa amb les tradicions és que amb el pas de les generacions s’oblida el com i el perquè dels seus orígens. En aquest cas, en el marc de la religió cristiana, el que se celebra aquell dia és la Presentació del Senyor. Si feu els comptes, veureu que des de Nadal fins al dos de febrer hi van quaranta dies, que eren els jorns que havien de passar abans que una mare portés el seu nou nat davant dels sacerdots del temple per completar el ritual de purificació vinculat a la maternitat (de fet d’aquí ve la idea de fer «quarantena», una expressió que encara utilitzem en el nostre vocabulari quotidià actual). I si es diu la Candelera és perquè aquell dia es beneeixen espelmes que eren guardades a casa per protegir-se de tot mal, recordant un ritus ancestral d’època precristiana que es remunta al temps dels romans. Només si es té present tot això es pot entendre per què el sisme del 1428 ha passat a la història com el Terratrèmol de la Candelera. I és que durant l’edat mitjana la religió era el pal del paller al voltant del qual es construïa tot el calendari de celebracions i la Candelera era una d’aquelles diades remarcables.

Malauradament això va tenir conseqüències fatals per als habitants de la Catalunya del 2 de febrer de 1428. Tal i com era preceptiu, vora les vuit del matí, les esglésies eren plenes per seguir la primera missa del dia. De sobte el terra va tremolar com no ho havia fet mai. I passada mitja hora, quan es començaven a refer de l’ensurt, hi va tornar encara amb més força. Des del 1410 hi havia hagut molts moviments sísmics al Principat, però cap de la magnitud del d’aquell dia d’hivern. Algunes fonts asseguren que es va arribar als graus 9 i 10 d’intensitat a Camprodon, que va ser l’epicentre del terratrèmol.

Les cròniques de l’època són impactants. Descriuen una localitat completament destruïda: dels vuit-cents habitants que tenia, dos-cents van morir. Molts van perdre la vida a l’esfondrar-se al convent del Carme, on s’havien congregat per seguir la missa. A més, arran de la destrucció, es va declarar un incendi segurament provocat pels focs i brasers que deurien cremar a moltes cases per fer-se passar la fred d’un matí d’hivern com aquell. Les flames ho van devorar tot amb voracitat i van convertir en cendres els bigues de les cases i els pocs mobles que tenien les famílies del segle XV a les seves llars.

Es diu que l’incendi va cremar durant una setmana sencera. De Camprodon quasi no en va quedar res i això que aleshores era una de les viles més importants de la zona pirinenca. Des del temps de Jaume I formava part de la jurisdicció reial i era el cap d’una vegueria que tenia sota el seu control Olot i Ripoll, entre altres viles.

El desastre va ser tan espaordidor que Camprodon va estar a punt de desaparèixer. Entre els morts i els que van marxar atemorits, només quatre gats van gosar seguir a la vila i això feia que no hi hagués prou mans per aixecar-la de nou. Per evitar el seu abandonament definitiu, el monarca va decidir oferir una sensible rebaixa fiscal als camprodonins que volguessin quedar-s’hi viure i això que no havia de ser gens fàcil. En un temps en què no hi havia els mitjans actuals, el simple fet de recuperar els cadàvers sepultats entre les runes era una feina titànica que es va allargar setmanes. I encara pitjor va ser el procés de retirada de runes i la posterior reedificació dels immobles destruïts i cremats.

Un tel de desesperança va tenyir el que quedava de la localitat. És impactant llegir la carta que els responsables polítics de la vila van enviar als seus homòlegs de la ciutat de Girona el quatre d’octubre, és a dir vuit mesos després de la tragèdia, per suplicar-los si els podien enviar algun tipus d’ajuda. A l’hora d’indicar l’origen geogràfic d’aquella lletra, la signatura de la missiva encara avui en dia és corprenedora: «La vila que era Camprodon». Com si ja no pogués tornar a ser mai més.

El problema era que el terratrèmol havia tingut un abast enorme i des de Girona no els van poder oferir massa res perquè la ciutat també havia patit les conseqüències de la sacsejada. De fet, el tremolor es va poder sentir a tot el Principat. Investigadors d’arreu del país han localitzat una remarcable quantitat de cròniques de diversos punts geogràfics, on es pot llegir fil per randa el que van patir aquell matí de 1428.

A les viles més properes a l’epicentre, el nivell de destrucció va ser molt greu. Per exemple, a Ripoll es va ensorrar la volta de la basílica i també part del claustre i del cenobi. A Sant Joan de les Abadesses el monestir va patir danys estructurals, igual que també va passar amb els de Sant Esteve de Banyoles i de Santa Maria d’Amer. A Puigcerdà va ser pitjor, ja que el sisme va tenir conseqüències tràgiques. Un centenar de persones van morir sepultades a l’esfondrar-se el temple on assistien a la missa de la Candelera.

La sacsejada arribà a Barcelona -algunes fonts apunten que allà el nivell d’intensitat va ser de grau vuit- i va afectar un dels edificis més emblemàtics de la ciutat comtal: arran del terratrèmol es va despendre la rosassa de l’església de Santa Maria del Mar i es va desplomar sobre la gentada que era al voltant del temple aquell matí de febrer. Alguns testimonis asseguren que desenes de persones van quedar esclafades sota la runa.

Igual que havia passat durant els anys de la Pesta Negra del segle XIV, davant d’una tragèdia com aquella, l’única explicació que hi van trobar va ser que es tractava d’un missatge diví. Déu els castigava pels seus pecats i calia resar per aconseguir el seu perdó i es va demanar als monestirs més rellevants del país que preguessin per implorar clemència al Tot Poderós, que havia fet tremolar la terra que trepitjaven el dia de la Candelera.