Bolaño torna al seu paradís sense estridències

Al cap de poc de començar a treballar a Diari de Girona, em van encarregar una entrevista a Roberto Bolaño, aleshores ja un escriptor reconegut. Abans de ser-ho, havia col·laborat en aquest diari, amb uns excel·lents articles d’opinió, recollits, entre d’altres, en el seu llibre A la intemperie. Li vaig trucar per a concertar l’entrevista. Bolaño no havia oblidat que Diari de Girona li havia ofert l’oportunitat de guanyar uns diners -no gaires, no ens enganyem- escrivint, en uns moments que segur que li venien la mar de bé, i així m’ho va comentar per telèfon. Extremadament simpàtic, amable i educat, em va demanar si podíem postergar un temps l’entrevista, ja que estava delicat de salut i -em sembla recordar- a punt de rebre un trasplantament. Una vegada hagués superat tot això, ens trobaríem per parlar a bastament. Poc després, moria. L’entrevista mai no es va poder fer.

Roberto Bolaño, però, no només no ha deixat de ser reconegut, sinó que -fet inusual- ho és cada vegada més i ara és ja un escriptor de culte. Com sostenen els argentins de Carlos Gardel en l’àmbit musical, Bolaño escriu cada vegada millor. Per als qui, com jo, no el van arribar a conèixer, o simplement per als lectors de la seva obra que volen saber més coses d’aquell xilè que va triar Catalunya com la seva terra i Blanes com la seva llar, la Casa Saladrigas, en aquesta darrera ciutat, acull fins al 28 de març Roberto Bolaño: El visitant del futur, una exposició única, que recorda l’escriptor que es va fer seva aquesta ciutat de la Costa Brava. La mostra és organitzada per l’Ajuntament de Blanes amb el suport del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que ha cedit part del material que la compon, completat amb documents inèdits de l’autor, que encara no s’havien pogut veure públicament.

Com va dir en alguna ocasió ell mateix, per conèixer Bolaño cal llegir-ne tota l’obra, perquè -com passa amb altres autors, i em venen al cap Faulkner i Javier Marías- aquesta forma tot un univers personal. Mentrestant, l’exposició de la Casa Saladrigas ho supleix força bé, un en surt sabent qui va ser Roberto Bolaño. Juan Insúa, el comissari de la mostra, confirma que en l’obra de Bolaño «es repeteixen patrons», que la converteixen pràcticament en una unitat. Insúa, que va conèixer l’escriptor xilè, incideix en l’especial relació que Bolaño va mantenir amb Blanes -també va residir a Barcelona i a Girona-, on va conèixer la seva dona, Carolina -treballava a l’ajuntament- i on van néixer els seus fills. «Bolaño considerava que Blanes era un paradís sense estridències», explica el comissari. Hi va viure gairebé vint anys i és en aquesta població costanera on es va començar a dedicar plenament a l’escriptura, i hi havia anat a parar seguint la pista del Pijoaparte creat per Juan Marsé a Últimas tardes con Teresa.

Intel·lectual malgrat ell

L’exposició deixa clar que Bolaño va ser molt més que un escriptor, avui potser el qualificaríem d’intel·lectual, tot i que segur que no li agradaria. Cigarret perpetu en mà, ens respondria que ell només vol escriure, i no li faltava raó, per això Insúa el qualifica d’escriptor-samurai, perquè, com els guerrers japonesos, dedicava la vida a una sola cosa, s’hi comprometia enterament, i el final de la seva tasca només arribaria amb la mort. Massa aviat, segurament abans del que a un escriptor se li consideren els anys de plenitud. «Es veu clarament que la darrera part de l’obra de Bolaño és una cursa contra la mort», incideix el mateix Insúa.

Algunes de les frases destacades de l’escriptor que adornen les parets de la mostra indiquen que, efectivament, exercia -segurament sense voler- d’intel·lectual. «Las fronteras son cicatrices en la piel de la tierra. Cicatrices que nunca se cierran», s’hi pot llegir, en un pensament avui més actual que mai en ple debat sobre la immigració, immigració de la qual ell mateix n’era un viu exemple. Potser sí, era un visitant del futur.

Just entrar a l’exposició, el visitant pot accedir mitjançant una pantalla a entrevistes de Bolaño en diferents mitjans. En busco una a l’atzar. «Se llora por una mujer o por un amigo, no por un país», és el titular, i un no pot sinó sentir-se identificat, potser agermanat, amb Bolaño i el seu pensament. De fet, va ser dels primers escriptors que va gosar criticar l’esquerra llatinoamericana, cosa que li va valer alguns retrets. I no perquè no fos ell mateix d’esquerres, sinó per honestedat. «La historia está llena de violencias inútiles que no conducen a nada», es llegeix en una altra paret, qui sap si relacionat amb l’anterior. «La seva obra és un cant al fracàs d’una generació, de la seva generació», incideix el comissari, i el periodista es queda amb les ganes de preguntar-li si hi ha hagut mai en la història alguna generació que no hagi fracassat.

El visitant es pot sorprendre amb la gran quantitat de textos inèdits que s’hi poden veure. Escrits a mà en una cal·ligrafia diminuta -fins al punt que s’hi han incorporat unes lupes per a poder-los llegir- però impecable, s’hi troben reflexions sobre temes diversos, apunts per a futurs contes o fins i tot cartes dirigides a diferents autors de ciència-ficció, una de les passions de Bolaño. I poemes, alguns d’ells en català. Perquè Bolaño era, també, poeta. «No entens la seva prosa si no entens el Bolaño poeta», apunta Insúa.

Origen en una mostra del CCCB

L’origen de l’exposició l’hem d’anar a cercar el juliol de l’any passat, quan els hereus de Bolaño van recordar la mostra que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va acollir l’any 2013 amb motiu del desè aniversari de la mort de l’autor: Arxiu Bolaño 1977-2003. Aquella exposició, que ja va ser comissionada per Juan Insúa, va ser el punt de partida de la que ara es pot visitar a Blanes.

La nova instal·lació adapta i reformula la part que l’exposició de Barcelona dedicava als anys en què va viure a Blanes, i durant els quals va escriure algunes de les obres que el van acabar consagrant com un dels grans escriptors del segle XXI.

Part del material audiovisual inclòs en l’exposició -com ara una entrevista televisiva on exposa les seves opinions sobre literatura i alguns grans autors- prové d’obres especialment creades pel muntatge del CCCB. També s’ha potenciat l’enfocament conceptual i la necessitat d’incorporar nous documents de l’Arxiu Bolaño, així com documents inèdits vinculats a Blanes.

A l’exposició s’hi recull material relacionat amb obres com La pista de hielo, El Tercer Reich, Los detectives salvajes o 2066, així com textos manuscrits, cartes i discursos escrits per Bolaño. Fotos de la seva joventut -quina paradoxa, com podria haver-hi obres de la seva vellesa si va morir als 50- i de la família, llibres de la seva biblioteca i fins i tot una cadira de fusta que ell anomenava La silla filosofal, no perquè convertís res en or, sinó perquè acollia una cosa encara més valuosa que aquest metall preciós: s’hi asseien, de petits, els seus dos fills.

Poeta, assagista i novel·lista, amic d’escriptors com Antonio G. Porta, Javier Cercas o Enrique Vila-Matas, a Blanes va escriure la major part de la seva producció i va viure-hi l’època de plenitud de la seva obra.

D’altres autors en la mateixa situació - amb la publicació de Los detectives salvajes als EUA la seva obra es va convertir definitivament en internacional i se li van obrir totes les portes- s’haurien instal·lat a Barcelona, a París, a Londres o fins i tot a Nova York. Bolaño, però, havia trobat el seu paradís sense estridències, i només la mort el va arrencar d’allà. Perquè, com va escriure una vegada, «estamos celebrando a Blanes, que es más antigua que Nueva York».

Subscriu-te per seguir llegint