«Dins el llot», teatre per mirar de cara la migració

Un escenari, un focus al centre i una sala sencera aplaudint amb llàgrimes als ulls. Al mig, un dels joves del Programa d’Inserció Laboral (PIL) es tapava la cara, incapaç d’assimilar el que veia. «No m’havien aplaudit mai», va confessar després a l’educador social Ivan Salavedra. Acabava d’interpretar Dins el llot, amb alguns companys del programa i alumnes de l’escola d’interpretació El Galliner.

La cultura no és banal, i el teatre serveix per explicar històries i alçar la veu per tots aquells que no poden fer-ho. No és només pujar a un escenari i brillar, serveix per explicar, qüestionar, commoure i transformar. Marta Corral, professora de l’escola de teatre gironina El Galliner, ho defensa així: «Les arts escèniques serveixen per canviar el pensament de qui les practica i de qui les veu». Amb aquesta idea de fons va néixer Dins el llot, una proposta sobre la realitat dels menors migrants no acompanyats.

La peça, creada per al grup Galls Molière -joves d’entre 16 i 18 anys- durant el curs 2024-2025 d’El Galliner, reconstrueix el trajecte migratori i l’arribada d’aquests infants i adolescents a Catalunya. Ho fa a partir d’històries reals, amb una escenografia mínima i amb una estructura de conte, una fórmula que busca arribar directament «al cor de l’espectador». L’objectiu era clar: recordar que darrere les etiquetes hi ha nens.

Abans d’interpretar l’obra, però, hi va haver una feina prèvia intensa. El grup va documentar-se, va parlar amb professionals, amb un jove migrant a través de Càritas i amb Ivan Salavedra, educador social del PIL Ter Girona, per entendre què passa quan aquests nens arriben aquí. També es van obligar a mirar-se al mirall: els alumnes van fer una enquesta anònima per detectar el seu propi grau de racisme. «És molt fàcil dir «no soc racista», però tots sabem que això no és real», admet Corral. Una de les alumnes, Rita Català, comparteix l’opinió de la seva professora: «Ens vam adonar que realment tots, en algun moment, hem tingut aquest punt de racisme. També ens va ajudar a veure per tot el que passen aquestes persones que jutgem tant».

«És molt fàcil dir «no soc racista», però tots sabem que això no és real»

Per a la jove, el moment més dur del procés va arribar en una escena en què els actors s’introdueixen dins d’un cartó per recrear una pastera. «Vaig entrar tant en el paper i vaig empatitzar tant que dos o tres vam acabar plorant. Òbviament, no sento el que ells senten, però em va sobtar molt, mai m’havia passat», recorda. Això la va marcar i va ser quan va entendre que el tema «l’havíem de tractar bé i amb cura».

El paper del PIL

El PIL és un projecte impulsat per les fundacions Resilis i Mercè Fontanilles destinat a joves migrants que arriben sense un referent adult. És un servei que els acompanya en l’autonomia i, per tant, els ajuda amb la regularització documental, la formació, la inserció laboral i l’aprenentatge del català. Aquests joves viuen en pisos compartits i els educadors en fan un seguiment pensant en reforçar aquesta autonomia.

La col·laboració amb El Galliner va néixer des del mateix PIL. A un jove molt estimat del servei, que va morir fa uns mesos, li havien diagnosticat un càncer terminal. La situació va empènyer l’equip a organitzar una acció solidària per a La Mataró de TV3 del 2025, dedicada a aquesta malaltia. Salavedra, que ja havia ajudat El Galliner en la documentació de l’obra, va reprendre el contacte amb el centre i va proposar fer teatre. La resposta va ser immediata: reprendre Dins el llot i incorporar-hi joves del PIL. «Tant per a la Marta, com per als actors i la direcció, era una experiència que valoraven positivament, ja que tenien una mica la recança de fer una obra sobre menors migrants sense menors migrants», afegeix Salavedra.

No va ser fàcil trobar participants. Al principi hi havia desconfiança, però finalment van aconseguir cinc joves voluntaris que es van unir a cinc estudiants d’El Galliner. Un cop superat el primer assaig, la reticència es va convertir en entusiasme. «Esperaven que arribés el dissabte per poder assajar», recorda Salavedra. Tant, que un dels nois havia de marxar a Lleida amb el seu germà bessó i va decidir quedar-se dues setmanes més a Girona, vivint a casa d’amics, per poder acabar l’obra.

Per a El Galliner, aquella convivència va superar qualsevol expectativa. Corral explica que ja en el primer assaig es va emocionar davant «l’acte de generositat» d’uns nois que es prestaven a donar veu a històries que els tocaven de prop. Català també recorda com d’enriquidora va ser l’experiència: veure’ls entrar en el món del teatre, perdre la vergonya i deixar-se anar, «al principi pensava que potser hi anaven mig obligats, però, en canvi, des del primer dia tenien moltes ganes d’aprendre i de fer-ho el millor possible».

De fet, Salavedra reconeix que la resposta dels joves del PIL va ser d’una gran maduresa: van entendre que cap peça pot explicar la seva història concreta, i van acceptar el muntatge amb naturalitat. «Quan parles d’algú sempre caus en estereotips, no pots copiar la realitat i menys una que és tan individual i tan complexa, és impossible no saltar d’un estereotip a un altre», explica.

El dia de l’estrena

L’estrena va arribar amb només cinc assajos de dues hores. El 14 de novembre, amb l’ajuda de l’associació Nou Sol -que es va encarregar de la logística, del registre a La Marató i de la recaptació-, els joves del PIL i les alumnes d’El Galliner van representar Dins el llot al Centre Cívic de Santa Eugènia en dues funcions que van omplir la sala.

La jornada va tenir moltes capes: hi havia nervis, expectació i també una càrrega emocional enorme. «T’ho has d’imaginar d’una forma molt humana», explica Salavedra. Alguns joves ho van viure amb tensió; d’altres, amb una serenitat sorprenent. Un dels joves té una germana acollida per la DGAIA a Figueres i la noia es va comprar roba nova i va venir expressament a Girona per veure l’obra en la qual participava el seu germà, «aquest noi estava supernerviós, per a ell era molt important». Alguns ho vivien amb calma i d’altres «com si els hi anés la vida, com si no tinguessin mai més cap oportunitat com aquella de fer alguna cosa bé». L’educador admet que ell també patia, sobretot per la resposta dels espectadors: «Jo havia exposat aquests nois davant d’un públic, i si després de tant esforç no venia ningú...». Però un dels joves el va tranquil·litzar amb una frase molt simple: «Som aquí, fem-ho, i si no ve ningú doncs anem a prendre alguna cosa, no passa res».

Al final, però, la resposta va ser contundent. Les dues funcions es van omplir i la recaptació va superar els 1.100 euros. El primer passi va reunir sobretot professionals, educadors i representants institucionals. El segon va ser més familiar, amb germans, amics i persones properes als actors. Segons Salavedra, el primer públic va quedar colpit i molts es van quedar quiets plorant; el segon mostrava més orgull. En tots dos casos, però, l’impacte va ser profund. Durant setmanes el PIL va rebre felicitacions «de totes les institucions que et puguis imaginar».

Alguns dels joves van viure l'estrena de l'obra amb calma i d’altres «com si els hi anés la vida, com si no tinguessin mai més cap oportunitat com aquella de fer alguna cosa bé»

Des de l’escenari la percepció va ser semblant. Català explica que el públic es va quedar en xoc i es respirava sorpresa i emoció. Era una situació que va deixar amb els sentiments a flor de pell dels actors, especialment a un dels joves del PIL que quan el públic aplaudia ell es tapava la cara amb incredulitat perquè mai l’havien aplaudit fins aquell moment. «No s’ho creia, era com la primera vegada que fas un petó, la primera vegada que experimentes alguna cosa, i no s’ho creia», explica Salavedra. Català afegeix que la va emocionar veure com tothom aplaudia i aquests joves feien una passa endavant per saludar, «ho van fer superbé i van sortir molt satisfets. I després d’això vam anar a sopar tots junts per celebrar-ho».

El poder i els límits del teatre

Aquest projecte confirma la força transformadora del teatre, una eina per sacsejar consciències. Català admet que l’experiència li ha canviat la manera de veure les coses: «No jutjar tan de pressa i tenir una mica més d’empatia». Corral també sosté que obres com aquestes «et posen al teu lloc i no puc més que donar les gràcies».

Obres com aquestes «et posen al teu lloc»

Salavedra es mostra una mica més crític. Defensa que iniciatives així són necessàries perquè ocupen un espai, generen reflexió i permeten analitzar el tema, però creu que el seu abast és limitat, «qui ve a veure aquesta obra és gent que ja està sensibilitzada amb el tema». Per això creu que el repte és aconseguir que surtin dels circuits habituals i que arribin a públics més amplis.

El que és segur és que Dins el llot ha canviat la vida de totes les persones que hi han participat. Corral explica que una de les alumnes d’El Galliner, arran d’aquesta experiència, ha volgut seguir el camí de l’educació social; mentre que Salavedra també admet que dos joves del PIL volen ser actors.

I ara, què?

Malgrat l’èxit, de moment la maquinària està aturada. Totes les parts implicades estan disposades a tornar a representar Dins del Llot, i els joves del PIL i les alumnes d’El Gallier ho reclamen activament. Rita Català ho té clar: «Si diuen de repetir-ho jo soc la primera a dir que sí, perquè va ser una experiència molt maca, no ho dubtaria ni un segon».

Perquè el que va passar aquells dies va ser més que teatre. Va ser una experiència compartida, una manera de trencar barreres i humanitzar tòpics i sigles.

Subscriu-te per seguir llegint