No perdono ningú

Els carrers estan gairebé a les fosques. Només uns petits llumets d’oli ajuden a intuir-ne el traçat. Malgrat la gentada, el silenci és absolut i tant sols alguna tos de refredat primaveral gosa trencar-lo.

De fons es comença a sentir un tabal. El seu compàs rígid, inalterable, cada vegada es va fent més present. Al mateix temps, el resplendor de quatre torxes que l’acompanyen anticipa la seva arribada. Finalment les flames il·luminen l’escena que tothom està esperant: cinc esquelets avancen de manera inexorable. Tres són de criatures i dos d’adults. Cadascú porta un objecte: uns platerets amb cendra, un rellotge, un bandera amb el lema «lo temps és breu» i una dalla amb la frase llatina «Nemini Parco»: no perdono ningú. Disposats en forma de creu, segueixen al ritme del tabal i dansen, girant sobre el seu eix. Volen mirar a tothom perquè ningú escaparà del seu destí.

Si veure la dansa de al mort de Verges al segle XXI impressiona, imagineu com ho deuria viure la gent de segles enrere; perquè aleshores la càrrega religiosa era d’una profunditat que no sé si la tenen present els forasters que col·lapsen la localitat només perquè per Setmana Santa queda bé anar-hi.

En realitat, la famosa Dansa de la Mort tan sols és una part de la processó del Dijous Sant de Verges, que si bé és cert que apareix citada per primera vegada en un document oficial l’abril del 1666, la seva existència es remunta a una colla de segles enrere, quan es feien funcions teatrals a dins dels temples. A l’edat mitjana ningú sabia llegir ni escriure i l’Església utilitzava el teatre per explicar la vida i la mort de Jesús quan arribava la Setmana Santa. Com que amb el pas del temps aquelles obres cada vegada tenien més de teatre i menys de litúrgia, hi va haver un moment en què les autoritats eclesiàstiques van decidir portar al carrer aquelles funcions i així van anar desenvolupant-se les processons actuals.

Molta influència

En aquells temps la religió cristiana tenia una enorme influència en tots els àmbits i entre altres coses marcava el calendari de les celebracions (com de fet encara passa força avui en dia si us fixeu en els dies que estan marcats en vermell al nostre calendari). De fet, Déu era l’explicació per a gairebé tot. Per això quan el 1347 la Pesta Negra es va començar a escampar des de la península itàlica cap a les ribes mediterrànies, molts van explicar que aquella terrible malura era un càstig de Nostre Senyor pel mal capteniment general de l’espècie humana. Com que la Terra era un niu de pecadors, l’Altíssim havia enviat aquell mal estrany per servir-li de braç executor.

No som capaços de fer-nos ni la més mínima idea del que va significar aquella epidèmia. El brot va provocar una mortaldat mai vista i gairebé la meitat de tota la població europea va anar-se’n a l’altre barri sense que ningú fos capaç d’explicar-ne el perquè. La gent moria en tals quantitats que no hi havia temps d’enterrar-los i els cadàvers quedaven abandonats pels carrers.

Els que van aconseguir sobreviure no van tornar a ser els mateixos i el terror de la tragèdia es va mantenir prou viu perquè anés passant d’una generació a una altra durant molt de temps. La gent havia pres consciència que tard o d’hora moriria i volia tenir-ho present. A alguns allò els portava a ser més pietosos, mentre que d’altres es decantaven per gaudir més de la vida terrenal, conscients que més aviat que tard tot allò s’acabaria. Va ser així com, a les acaballes del segle XIV i a principis del segle XV, es van començar a posar de moda les representacions de les danses de la mort tant en pintures com en processons.

Aquest va ser el cas de Verges, però no fou l’únic. Segons una recerca efectuada per Jordi Roca Rovira -un dels màxims estudiosos d’aquesta tradició- també se’n realitzaven per les processons de Setmana Santa de Les Planes d’Hostoles, Beget, Ripoll i Perpinyà. A Cadaqués, en canvi, la Dansa de la mort formava part del programa d’actes litúrgics del Carnaval.

El que fa excepcional el cas de Verges és la seva continuïtat malgrat el pas del temps i els canvis viscuts al llarg de les diferents etapes històriques. Al segle XX els esquelets només van deixar de ballar entre el 1936 i el 1939, coincidint amb el moment de la guerra Civil. De fet, tot i que durant la Setmana Santa del 1936 encara no havia esclatat el conflicte, el clima polític estava tant enrarit que ja es va optar per no fer la processó ni la dansa. Una cosa semblant havia passat a Rupià el 1935, amb la diferència que el 1940 Verges la va reprendre i des d’aquell moment cada vegada ha anat guanyant més i més popularitat fins a convertir-la en una de les expressions culturals tradicionals més singulars de Catalunya que cada any porta milers de visitants a Verges delerosos de veure la Dansa de la Mort de ben a prop.

El 1954 es va crear el Patronat de la Processó dels Dijous Sant per fer-se càrrec de l’organització, que havia estat responsabilitat de la Confraria de la Sang com a mínim des de mitjans del segle XVII. Tot just quan feia un any que s’havia constituït el Patronat, la Dansa de la Mort va ballar a Madrid durant la celebració d’uns dels actes de propaganda que la dictadura franquista muntava a la capital. Com que l’acollida va ser molt bona, hi van tornar el 1959. I va repetir en una tercera ocasió, ja en democràcia. Concretament el 1992, en motiu de la capitalitat cultural europea de Madrid.

Quatre anys més tard, per adequar-se al nou marc legal autonòmic català, l’entitat va rebatejar-se com Associació i des d’aleshores és l’encarregada de tenir-ho tot a punt perquè el dijous sant la representació, que mobilitza al voltant d’unes 400 persones sigui tot un èxit.

Ara sobretot és un espectacle més que demostració de fervor religiós, com havia segut centúries enrere, però quan els esquelets es presenten davant del públic, es continua fent el silenci per què tot i que ningú llegeix llatí ni entén què diu la inscripció de la dalla, tots sabem que no perdona ningú.

SANT FELIU DE GUÍXOLS: l’últim viatge del tren

El 10 d’abril de 1969, a tres quarts de vuit del vespre, sortia de Girona l’últim tren amb destinació a Sant Feliu de Guíxols. El comboi arribava a tres quarts de deu de la nit, posant punt final a una línia inaugurada el 29 de juny de 1892 que unia la ciutat ganxona amb la capital gironina en un trajecte de dues hores i mitja al llarg de 39 quilòmetres. La supressió del servei es va produir després que el Consell de Ministres de Franco ordenés el cessament de les línies de via estreta, tot i les peticions fetes tant des de la Diputació com des de la Cambra de Comerç per invertir en la modernització del material i de les infraestructures i rellançar aquell transport públic, però la dictadura no en va voler saber res.

Subscriu-te per seguir llegint