Setanta anys del Trueta: de residència llunyana a hospital de referència de Girona

Poques institucions expliquen tan bé la transformació de Girona com el Trueta. L’hospital que avui es caracteritza per l’alta especialització i innovació i que es defineix com a referent de les comarques gironines va començar, en canvi, com un edifici immens i allunyat de la societat gironina dels anys cinquanta.

El llibre De la Residència a hospital d’alt nivell. 50 anys de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona (1956-2006) recorda que el centre es va inaugurar el 13 d’abril de 1956 com a «Residencia Sanitaria de la Seguridad Social» i que, malgrat les dimensions de l’edifici, només es van posar en marxa «les tres úniques plantes» d’hospitalització: la cinquena, la sisena i la setena. També fixa que el repartiment inicial de 291 llits era en bona part teòric, perquè la medicina interna hi arribaria molts anys més tard i l’activitat es concentrava sobretot en les especialitats quirúrgiques, els parts i la ginecologia.

Aquell primer Trueta no va néixer, doncs, com l’hospital que avui es presenta a la majoria de gironins. El llibre descriu un centre que quedava a l’altra banda del Ter, que funcionava encara a mig gas i que va tardar anys a omplir-se del tot. Josep Roig, cirurgià durant gairebé tres dècades al centre i un dels autors del llibre dels 50 anys, veu clarament aquesta distància entre el primer Trueta i el d’avui. Ho explica, fins i tot, abans d’haver-lo trepitjat com a professional.

"Anar a aquest hospital que estava allunyat, a l’altra banda del Ter, no era fàcil"

Josep Roig

— Cirurgià del Trueta

«Girona tenia clíniques i mutualisme, tenia resolt el tema sanitari d’una altra manera. En aquella època no estava ben vist anar a l’hospital», recorda. I afegeix que, durant els primers anys, per a molta gent «anar a aquest hospital que estava allunyat, a l’altra banda del Ter, no era una cosa fàcil». Segons recull el llibre, el centre va aparèixer en una ciutat que encara no havia incorporat del tot la cultura de la medicina hospitalària moderna i en un context en què l’hospital continuava arrossegant la idea de beneficència o d’últim recurs.

Activitat inicial

Malgrat aquestes reticències inicials, l’hospital va començar a guanyar-se la confiança dels gironins. El mateix dia de la inauguració s’hi va fer la primera intervenció quirúrgica, una apendicitis crònica a una noia de 16 anys de Banyoles. Sis dies després, el 19 d’abril de 1956, hi va néixer el primer nadó del centre, M. Carmen Pérez de Oces qui, anys més tard, acabaria treballant d’infermera a l’hospital. Són dos episodis que ajuden a entendre com el Trueta va passar, gairebé sense transició, de ser una gran promesa arquitectònica del franquisme a formar part de moltes famílies gironines.

Per altra banda, Marta Sitjas va viure una part d’aquesta transició des d’un altre visió: el de la infermeria. Va entrar a l’escola d’infermeria del mateix centre sanitari l’any 1964, on s’hi va quedar treballant fins a jubilar-se el 2006, sempre vinculada al quiròfan. «Soc de la cinquena promoció. Fèiem pràctiques al matí i a la tarda teníem classes teòriques», recorda. «Érem internes, ja que només anàvem a casa dissabtes i diumenges, i la resta de la setmana vivíem allà».

Sitjas recorda que, quan ella va arribar, l’hospital encara funcionava parcialment. «Quan jo vaig entrar només funcionaven quatre plantes d’hospitalització; la resta era per a altres usos». A dalt de tot, explica, hi convivien l’internat d’infermeria, les monges paüles i els metges residents, que en aquella època solien ser caps de planta o de servei. El llibre també subratlla aquest paper de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, presents al centre des del mateix mes de la inauguració, en una època en què moltes tasques organitzatives dels hospitals s’encomanaven a ordes religioses i en què la manca de personal qualificat feia d’aquestes comunitats un element indispensable per al funcionament diari.

La imatge social del centre en aquells primers anys era molt diferent de l’actual. «La residència era gairebé com de beneficència. Molta gent no li tenia l’apreci que li té ara ni de bon tros». Ella és d’Arbúcies i recorda que la gent d’aquest municipi no hi anava. «La majoria anava a clíniques o baixava a Barcelona». També descriu un hospital molt vinculat a la gran immigració dels anys seixanta, quan moltes famílies treballadores, arribades sobretot d’Andalusia i Extremadura, van començar a fer ús d’aquella residència que per a altres persones continuava sent un espai distant. La història del Trueta és també, en aquest sentit, la història del canvi en la percepció de què vol dir un hospital públic.

En aquell context, la infermeria sostenia una part molt important del pes assistencial. «Les infermeres hi érem molt presents perquè els metges no estaven de guàrdia com ara», recorda Sitjas. «El metge venia, passava visita o operava i marxava a casa. Quedava un resident per a urgències i les infermeres ens encarregàvem de les cures i els tractaments». La seva generació encara estudiava per obtenir el títol d’ATS, el d’ajudant tècnic sanitari, i després moltes d’elles van haver de convalidar-lo quan la professió va passar a denominar-se infermeria. La cronologia del llibre recull aquest altre canvi de model: l’última promoció d’ATS és la de 1979-1980, i després els estudis es traslladen a la nova escola de la Diputació i, més endavant, a la Universitat de Girona.

Bullíem xeringues, rentàvem gases brutes de sang, ho aprofitàvem tot"

Mata Sitjas

— Infermera del Trueta

Per a Sitjas, aquell hospital primerenc era dur, però també molt cohesionat. «Treballàvem amb pocs mitjans, però amb molta il·lusió i molta companyonia. Era com una família», diu. I ho concreta amb imatges d’una altra època: «Bullíem xeringues, rentàvem gases brutes de sang, ho aprofitàvem tot». Al quiròfan, on ella va passar tota la vida laboral, no calia encara una especialitat formal: l’aprenentatge venia de la pràctica i de l’ofici, i la formació complementària es feia sovint buscant-se-la fora, com quan anava cada setmana al Clínic de Barcelona a fer un curs quirúrgic.

Canvis als anys 70

Un dels canvis més destacats es va produir dues dècades més tard de la inauguració de l’hospital, el 1974. «És un moment clau de la història de l’hospital», descriu Roig. Fins aleshores, explica el metge, el centre funcionava amb el sistema dels cupos, és a dir, especialistes vinculats a ambulatoris o a altres dispositius hi desenvolupaven una part de l’activitat. El gran canvi arriba quan l’hospital es jerarquitza i passa a tenir serveis propis, caps de servei, caps clínics i adjunts estables. Va ser el pas d’un model amb metges d’una mateixa especialitat treballant en paral·lel, però sense organització conjunta, a un model de grup, amb repartiment de la feina assistencial i un responsable màxim del seu funcionament. Aquell canvi, segons es relata en el llibre, va modificar «notablement» l’assistència i l’organització del centre.

La jerarquització va ser, també en aquest terreny, un punt de no retorn. Sitjas ho recorda de manera molt clara: «Quan es van jerarquitzar els metges, la situació va agafar una altra volada». A partir d’aquí, diu, els facultatius passen més hores a l’hospital, el centre es dota de més metges i s’hi instal·la una altra manera de treballar. El llibre aporta les xifres del canvi: la plantilla del dia de la inauguració era d’unes 150 persones; el 1974, amb la jerarquització, la plantilla global es va doblar i, en poc més de cinc anys, el nombre de treballadors va créixer de manera molt accentuada, mentre l’hospital deixava enrere l’enfocament quirúrgic i acabava d’obrir les plantes que encara estaven tancades.

Aquesta expansió organitzativa va tenir ràpidament un impacte assistencial. La cronologia del llibre fixa el 1978 com un altre any decisiu: s’hi posa en marxa la Unitat de Medicina Intensiva i Malalties Coronàries i la Residència rep l’acreditació per impartir docència pel sistema MIR. Pocs anys després arriben la centralització dels quiròfans i la reanimació a la segona planta, la neurocirurgia, el TAC i nous serveis que canvien de dimensió l’hospital.

Tot plegat defineix el pas cap a un centre molt més complex, capaç de retenir casos que abans s’havien de derivar a Barcelona i de començar a construir una identitat pròpia com a hospital de referència.

És en aquest context quan Roig hi arriba, el 1989. I la seva memòria personal coincideix amb el segon gran moment de creixement del Trueta. «Vaig arribar-hi amb molta il·lusió i ganes de treballar», recorda. Venia de formar-se a l’hospital Joan XXIII de Tarragona i d’haver buscat camí fora de Catalunya abans d’aconseguir la plaça a Girona. La seva idea inicial era temporal. «Vaig venir amb la intenció de passar-hi cinc o sis anys, perquè el recanvi sempre estimula i crea inquietuds, però aquest hospital tenia alguna cosa que em va enganxar». Al final, s’hi va quedar 29 anys. El llibre situa exactament aquest període com el de la gran reforma i ampliació de 1980 a 1989, quan el centre arriba a la capacitat de «poc més de 400 llits».

Roig sosté que el Trueta que ell troba el 1989 ja havia fet el pas de ser l’hospital de la ciutat a ser l’hospital de tota la província. «Quan jo arribo el Trueta era, fora dels grans hospitals de Barcelona, un dels centres amb més prestigi de la xarxa pública», afirma. «Ja era el centre de referència de tota la província. Els hospitals comarcals hi enviaven els casos més complexos».

Als quiròfans és on Roig veu amb més claredat el canvi de model. Quan hi arriba, encara arrosseguen una tradició molt generalista. «Operàvem de tot: un dia tiroides, l’endemà el budell, un altre dia un pulmó o el tòrax. Anaves operant de tot el que formava part de l’especialitat». Però el servei fa un gir i, segons admet, el Trueta és dels primers centres sanitaris on aquest canvi es pren realment seriosament. «Vam entendre que la cirurgia general s’havia de convertir en diferents especialitats; és així com uns equips es concentren en esòfag i estómac, d’altres en fetge, d’altres en còlon, i el Trueta es converteix en un centre pioner en la manera d’organitzar la cirurgia». La cronologia del llibre reforça aquesta idea d’expansió dels vuitanta i noranta, amb la creació de nous serveis i l’obertura de tècniques cada vegada més específiques.

Ampliació del centre

Roig hi afegeix encara un altre element: la revolució de la cirurgia mínimament invasiva. «En segons quines parts de la laparoscòpia vam ser pioners», assegura. Recorda especialment la tècnica en el còlon, fetge o esòfag i el paper d’una UCI que, ja als noranta, permetia assumir tècniques noves amb seguretat. Aquesta mateixa idea de salt qualitatiu es reforça amb l’arribada de l’oncologia. La cronologia del llibre indica que el Servei d’Oncologia de l’Hospital de Santa Caterina es trasllada al Trueta el 1997 i que el 2002 comença a funcionar a Girona l’Institut Català d’Oncologia. Per a Roig, això va ser determinant: «Ens va permetre treballar en grups multidisciplinaris. Ja no era només el cirurgià del tumor d’estómac: era el digestòleg, l’oncòleg, la cirurgia i tots coordinats».

Sitjas, des del quiròfan, també explica aquest mateix salt. «Qui ho ha vist i qui ho veu», diu. «Els aparells i els mitjans van anar evolucionant d’una manera espectacular». Ella va viure el període en què els quiròfans estaven repartits entre la cinquena i la sisena planta i, després, la centralització en la segona. «Es va ampliar molt el nombre de quiròfans i tot l’hospital va fer una crescuda molt important».

Tracte amb els pacients

Pel que fa a la relació amb els pacients, Roig destaca el canvi del model paternalista de mitjan segle XX al del pacient que vol compartir decisions. Sitjas destaca el tracte proper amb el pacient des dels inicis. «Ens presentàvem, els preguntàvem d’on venien i els fèiem agafar confiança». I encara avui, explica, es troba antics pacients que la recorden en moments previs a operacions quirúrgiques.

Actualment, Sitjas ja no hi torna com a professional, sinó com a pacient. «No tinc cap mútua, sempre he confiat amb el Trueta i amb el prestigi que s’ha anat guanyant amb el pas dels anys, recentment m’he operat del cor i n’estic molt contenta».

En definitiva, la transformació del Trueta també s’ha plasmat amb altres efemèrides, tal com recull el llibre. A tall de curiositat, el 1959 el centre va quedar marcat pel nom de «Residencia Sanitaria de la Seguridad Social General Álvarez de Castro», i no va ser fins al 4 de maig de 1990 que es va oficialitzar el canvi a Hospital de Girona Dr. Josep Trueta. El llibre en ressegueix el procés i el vincula tant als mèrits del doctor Josep Trueta com a la voluntat de deixar enrere una denominació heretada del franquisme. Pocs anys després, el 1996, la comunitat de religioses paüles deixava l’hospital, tancant una altra etapa històrica del centre.

Aquest 2026, l’hospital commemora les set dècades amb un ampli programa d’activitats al llarg de l’any, però el moment culminant serà el proper 13 d’abril, amb un acte a l’Auditori de Girona, en el qual intervindrà Josep Roig. En definitiva, tant Roig com Sitjas remarquen la transcendència d’un hospital que ha canviat de dalt a baix i que, al mateix temps, ha crescut amb Girona

Subscriu-te per seguir llegint