«Que el creixement no se’ns cruspeixi o ens desfiguri massa»

Poques generacions deuen haver vist tants canvis al llarg de la seva vida com la seva. Quin o quins, segons el seu parer, han estat els més importants si ens centrem en Girona?

Els canvis han sigut notables: en el meu cas he viscut el canvi d’escola religiosa, dels Maristes, a una escola pública mixta, per la Guerra Civil del 1936. De normalitat alimentària a Tarjeta de racionamiento, que es va allargar fins a 1952. De Guerra Civil a una postguerra que va durar quaranta anys. De dictadura a democràcia. De Girona grisa i negra a Girona m’enamora: heus aquí dos anuncis amb càrrega de pregó, que podrien ser objecte d’autocrítica, anàlisi, debat sobre la nostra realitat de ciutat.

Amb quins adjectius definiria la Girona de l’any 2026? Quines coses en destacaria? I en quines li sembla que podria millorar?

No la sabria definir. La Girona actual és fruit i obra d’un creixement espectacular. Des de la meva infància el cens de població s’ha multiplicat per cinc o per sis. Les conviccions per sentir-se gironí, viure i estimar aquesta ciutat i aquesta realitat cultural... tot va canviant. Cal fer un esforç i veure la necessitat de crear una socialització, un civisme adequat a la realitat actual. Per exemple, havíem tingut, a la nostra joventut, uns focus culturals (cívics, doncs) a les sales Fidel Aguilar i Artur Vinardell, a la mateixa Rambla, on passejàvem. Però ja no es tracta de recuperar allò mateix, sinó de crear noves maneres, estils i motivacions, tot adequat a la realitat actual. És allò del Viatge a Ítaca: «Hem d’anar més lluny dels arbres caiguts».

I si li féssim la mateixa pregunta, però canviant Girona per Catalunya, què respondria?

Catalunya també ha crescut i hauríem de trobar maneres que tothom a casa seva s’hi trobés bé i que s’anés instruint i educant en la cultura catalana. Ara mateix és incomprensible que TV3 tingui tan i tan arraconada, com castigada, la difusió de la sardana.

Ha conreat molts facetes al llarg de la seva vida. Hi ha algun element que les relligui totes?

Aquest element relligador segurament és la disposició de temps lliure. Ara fa trenta-quatre anys que soc jubilat, allò que podríem dir-ne mitja vida. I penso que als nens i nenes actuals ja se’ls hauria d’educar pensant en el seu temps lliure... si és que es poden jubilar encara joves quan siguin grans.

De les coses que li ensenyaren els seus pares, quines en destacaria de manera principal?

La voluntat de participar. Érem quatre germans i a tots, quan teníem catorze o quinze anys, ens varen guiar per a entrar a alguna associació. A casa meva ja hi havia un cert aire: el meu pare i el meu oncle ja eren participatius, eren d’aquell grup de gironins que estudiaven i «movien» l’esperanto, a principis de segle XX.

El seu germà Ernest, en paraules de vostè, era el seu referent. En què el va influir?

L’Ernest em va ensenyar a omplir el temps lliure: a més de pintar, per exemple, era pessebrista. Era el meu millor mestre, i a domicili.

Quines altres persones l’influïren en els anys de formació, a més de la família?

Moltes persones, però destaquem-ne Josep M. Ginès i Enric Mirambell, referint-nos al món del periodisme. Més tard, Narcís-Jordi Aragó, amb una inoblidable relació d’amistat que va durar tota la vida.

Molta gent l’associa al món cultural, però professionalment exercí de banquer al Banco Español de Crédito durant més de quaranta anys...

Se solia acabar la jornada laboral a les set de la tarda. Després venia aquell temps per omplir amb activitats diverses, és a dir, el voluntariat, que llavors en dèiem «treball de 7 a 9».

Ens en pot posar algun exemple?

Pastorets i la seva continuïtat, el teatre d’aficionats... I fer pessebres, fotografia, preparar l’excursió del diumenge i moltes més possibilitats.

La seva generació ha donat a Girona molts homes i dones que han excel·lit en diferents camps. Com la definiria?

Aquella generació es pot recordar com un retaule molt complet, o un mosaic de diversitat. A Girona tenim un exemple molt recordat, de quan va arribar la democràcia: a governar l’Ajuntament de Girona varen entrar-hi unes persones que procedien d’àmbits absolutament diferents i en va sortir una excel·lent gestió que encara es recorda: hi havia persones que venien del comunisme, de l’Acció Catòlica, HOAC, Mijac, del moviment escolta, republicans, i d’altres procedències. Aquella suma de voluntats va ser tot un exemple cívic.

L’any 1949 l’Enric Mirambell li va oferir la possibilitat de participar en una revista de la Congregació Mariana, Alma. Podem situar en aquest punt el seu inici com a periodista?

La revista Alma era una publicació discreta, de periodicitat molt problemàtica, que publicava un número extra per la festa de la Puríssima, patrona de la Congregació Mariana. Allà vaig aprendre què és un peu de foto, la rellevància d’un article editorial, etcètera. I també vaig fer el camí de les impremtes, perquè jo era el més jove i em tocava plenament; aquell camí era moltes vegades repetit, perquè eren temps de restriccions elèctriques i tot anava retardat, tot passava a davant d’imprimir una revista.

Va ser membre del consell de redacció de Presència, a partir del número 103, l’any 1967. Com recorda aquella etapa?

Presència va ser temps d’eixamplar la vista, amb nous entusiastes del periodisme i del país, companys voluntariosos i compromesos, de totes les procedències; per exemple, a la redacció tant participava un comunista fitxat per la policia com un sacerdot de l’Opus Dei, un honorable professor d’Història com un senzill treballador dels Químics. Presència és una experiència inoblidable, un temps «ple de ventures i de coneixences». Llegir ara el llibre de memòries de Narcís-Jordi Aragó Periodisme sota sospita és una informació completa de primera mà i una vivència molt gironina.

Dels centenars d’articles que ha escrit al llarg de la seva vida, si n’hagués d’escollir un, quin seria el primer que li vindria al cap?

Un article meu va aixecar rebombori a Vida Catòlica. Es referia a un intent municipal de tallar cent tres arbres de la Devesa. El censor eclesiàstic de la revista va ratllar l’article amb llapis vermell tot el text, que era una opinió oposada a aquell projecte. Els joves que fèiem Vida Catòlica vàrem dir que el censor eclesiàstic no s’havia de ficar en aquest tema. I a partir d’aquí va venir una fricció greu que ens va portar a deixar la redacció d’aquella revista.

Quins consells donaria a un jove que entrés en el món del periodisme?

No tinc el títol de periodista. Jo no ho soc. El recordat Josep M. Espinàs deia que som «escriptors de diari». És això. Consells? Doncs que els joves seran molt benvinguts i que es posin a estudiar periodisme, que hi ha molta feina seriosa per fer.

A quin personatge, de qualsevol època i de qualsevol lloc, li hauria agradat haver pogut conèixer i entrevistar?

Carles Rahola i Llorens. Va ser un gran referent de la cultura gironina, als anys trenta. El seu llibre Breviari de ciutadania podria ser de text a les nostres escoles.

Ens podria dir el primer lloc de Girona on portaria uns amics que vinguessin a la ciutat per conèixer-la?

Faríem un recorregut per les altes muralles de Girona, anant indicant els llocs destacats per a veure si mostren alguna preferència, i després miraria d’acompanyar-los a aquell lloc. Esperaria que algú volgués anar a veure el Tapís de la Creació.

Ha procurat sempre, allà on ha estat, potenciar la llengua catalana i prestigiar-la. Quina fórmula proposaria per a estimular-ne l’ús?

Demanaria severitat a l’hora de la normativa de retolar establiments comercials al carrer. Si una llengua no s’estima, no es vetlla i no s’utilitza bé, la llengua decau i es mor. A Girona es recorda molt bé aquella campanya de l’adhesiu simpàtic que recomanava «en català si us plau», que podia aparèixer en els rètols d’algunes botigues.

Què té pendent de fer?

M’agradaria apuntar-me a una visita guiada als edificis de la Universitat de Girona, a Sant Domènec, antic convent dels frares dominics i caserna militar que havia sigut. Però aquesta visita guiada no es pot realitzar, perquè la Universitat de Girona no l’ha preparada mai. Llàstima. Tot i que no he sigut estudiant universitari, tinc la percepció que aquesta universitat també és la nostra, dels gironins de la terra baixa.

Què li ha ensenyat la vida, fins ara?

Que ningú és necessari, però tots podem ser útils. Cal estar disponible. No ets necessari, però ves a saber, potser algú podria comptar amb tu.

El P. Hilari Raguer, quan li preguntaven per la mort, deia que la veia amb curiositat. I vostè, com la veu?

Ah! doncs m’agrada això del P. Hilari Raguer, sí. Només, deixa-m’ho retocar: amb molt seriosa curiositat.

Si li deixessin escollir un somni perquè esdevingués realitat, quin seria?

Que en aquesta ciutat i a tot el país hi hagués ocupació laboral i habitatge digne per a totes les persones que hi habiten. Sense les dues coses no es pot parlar de construir socialització, civisme, res.

Si, fent un exercici imaginatiu, pogués adreçar-se al jove Jordi Dalmau de quan tenia divuit anys, què li diria?

Que tornés a llegir aquell encoratjament de Joan Maragall: «Esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me».

Com li agradaria acabar aquesta entrevista?

Recordant que aquells poquets vint mil gironins hem passat a ser més de cent mil. Que el creixement no se’ns cruspeixi o ens desfiguri massa. Cal moure ressorts per anar construint o reconstruint aquell propòsit dels més antics avantpassats quan fundaven ciutats: «per fer més gentil la vida en el món».

Subscriu-te per seguir llegint