Dominical: Compartir el dol a través del teatre espontani a Girona

«Nervis». «Nostàlgia». «Curiositat». Les paraules comencen a circular tímidament entre el públic. A la sala del Centre Cívic Barri Vell-Mercadal de Girona, una vintena de persones, aquest cop també amb una presència destacada d’infants, formen el públic i observen en silenci. A mesura que surten aquestes primeres emocions, les actrius les recullen i les transformen en moviment, veu i música. El cos entra en joc. El dol, també.

La porta de la sala queda oberta durant tota la sessió. És una de les primeres normes que s’expliquen. Ningú està obligat a quedar-se. Ningú està obligat a parlar. L’espai es construeix des del respecte i la llibertat. És la tercera trobada d’«Històries de dol» a Girona, una proposta impulsada per Som Provisionals amb la companyia de teatre espontani La Foguera que busca generar un espai on les experiències de pèrdua puguin ser compartides i escoltades.

El funcionament és senzill, però el que hi passa no ho és tant. Una cadira al costat de l’escenari -la cadira de la narradora- es converteix en el punt de partida. Qui vol, s’hi asseu i explica una història. Breu, intensa i personal. A partir d’aquí, les actrius, que també es troben barrejades entre el públic, escolten i, sense guió, la transformen en una escena. Hi intervenen el cos, la veu, la música i l’atrezzo. El relat deixa de ser només paraula i es converteix en acció.

«Això no tornarà a passar. Pot ser semblant, però mai igual», remarquen a l’inici. Cada sessió és única perquè depèn de qui hi és i del que s’hi explica. I el que s’hi explica no és menor. Hi ha llàgrimes, però també rialles. Hi ha silencis densos i moments de complicitat inesperada. El que passa dins la sala no segueix una estructura rígida, però sí una lògica clara: posar en comú allò que sovint es viu en solitud.

«Quan una història la tens guardada i no l’has compartit, es queda a dins i es queda atrapada. El fet de poder posar paraules i també veure que la teva història està a l’escena fa que surti de tu i es faci comunitària», explica Ana Ara, membre de La Foguera. Aquesta és, de fet, una de les idees centrals de la proposta, treure el dol de l’àmbit estrictament privat i fer-lo circular.

Recollir històries

La companyia La Foguera treballa des de fa anys amb el teatre espontani, una disciplina que consisteix precisament en això: recollir històries viscudes en primera persona i portar-les a escena de manera immediata. «El mecanisme és aquest: recollim el relat de les persones i els cossos de les companyes que estan a escena ho posen des del seu cos i la seva emoció», resumeix Ara. La companyia es va formar el 2018, tot i que les seves integrants acumulen una trajectòria més llarga en aquest tipus de pràctica.

Bea Huber, també membre de La Foguera, posa l’accent en un altre element clau de la proposta: la dimensió escènica. «El que fa que es pugui contenir aquest dolor o aquesta situació és també l’estètica, perquè fem teatre», assenyala. Segons explica, veure el propi sentiment o la pròpia història representats fora d’un mateix, damunt l’escenari, té una força especial: «Emociona, però també et porta un alliberament». Huber subratlla, a més, el paper del públic en aquesta experiència compartida. «La contenció la fa tot el públic. És com el cor grec del teatre clàssic», diu. Això, afegeix, fa que es generi «una presència gairebé de ritual».

En aquest cas, el treball es fa en col·laboració amb Som Provisionals, una cooperativa que posa el focus en tot allò que envolta la mort i els processos de dol. «Som una cooperativa de treball en la qual treballem per fer possible la sobirania de la mort, és a dir, que la gent pugui decidir com mor, com s’acomiada i com viu els dols», expliquen Júlia Sánchez, Alba Calvo i Núria Puigdevall.

El projecte, que fa gairebé una dècada que existeix i dos anys que funciona com a cooperativa, impulsa diferents iniciatives amb aquest objectiu. «Sempre treballem amb la missió que la gent tingui la informació i les eines possibles per cuidar-se en el procés de morir», apunten.

Dues entitats germanes

La relació amb La Foguera s’ha construït de manera natural. «Som dues entitats amigues, germanes, que col·laborem des de fa dos o tres anys», expliquen. La connexió, asseguren, neix tant dels vincles personals com de la coincidència en la manera d’entendre el dol. «Quan vam conèixer el teatre espontani en primera persona, vam veure que era brutal perquè la gent compartís. Nosaltres sempre posem el focus en la comunitat: no viure les coses en soledat o amb un llibre d’autoajuda sol a casa, sinó en relació amb els altres».

Aquesta idea travessa tota la trobada. Les persones que ho volen expliquen la seva història i, a partir d’aquí, les actrius la representen. «Surten i expliquen de forma molt breu, i a través de les emocions que expliquen, elles ho representen», resumeixen des de l’organització.

El que es genera, però, va més enllà de la dinàmica. «L’emoció no passa pel cap, va directa al cor. Tot i que la història no sigui meva, m’emociona igual», expliquen. I afegeixen un altre element clau: «Quan s’acaba la sessió, hi ha alguna cosa que ens està unint, sense haver parlat entre nosaltres». Aquesta sensació de comunitat és, de fet, un dels aprenentatges principals que extreuen de l’experiència. «Ens ha ensenyat que en comunitat és molt millor. Compartir el dolor és una cosa preciosa i molt important per poder sostenir-lo i viure’l», apunten.

La voluntat de les dues entitats és donar continuïtat a aquesta línia de treball. La sessió del passat 10 d’abril és la tercera que organitzen a Girona dins d’«Històries de dol», i la idea és continuar repetint la proposta.

Al llarg de la sessió, diverses persones passen per la cadira central i comparteixen experiències de pèrdua. No hi ha un patró únic. Les històries són diverses, com ho són les formes de viure el dol. Algunes són recents, d’altres més llunyanes. Algunes es relaten amb serenor, d’altres amb emoció més visible. En tots els casos, el procés és el mateix: explicar, escoltar i veure.

El públic no és només espectador. Forma part activa del que passa. L’escolta és col·lectiva i també ho és la resposta emocional. Hi ha moments de silenci absolut, però també d’identificació i complicitat. La sala es converteix en un espai compartit on el dolor no desapareix, però es transforma.

«Volem que la gent no se senti sola», resumeixen des de Som Provisionals. L’objectiu no és eliminar el patiment, sinó donar-li espai i acompanyar-lo. «Que es pugui sentir segura en un espai col·lectiu i sentir-se part d’un grup, fins i tot amb gent desconeguda», afegeixen. Perquè, recorden, la mort travessa totes les vides: «Ens afecta a tots d’alguna manera al llarg de la vida, i parlar-ho en comunitat és molt sanador».

En un context en què la mort sovint queda al marge de la vida quotidiana, iniciatives com aquesta obren un espai poc habitual. No només per parlar-ne, sinó per fer-ho d’una altra manera. Amb el cos, amb la veu i amb els altres. I amb la idea que, encara que cada història sigui única, el fet de compartir-la pot fer-la una mica més suportable.

Quan la sessió s’acaba, no hi ha grans conclusions ni discursos finals. El que queda és una sensació compartida. Alguna cosa que no sempre es pot explicar amb paraules, però que es percep. Potser és això el que resumeix millor l’experiència: que, per unes hores, el dol deixa de ser només individual i es converteix en alguna cosa que es pot sostenir entre tots.

Subscriu-te per seguir llegint