El Primer de Maig entra al calendari

Hi ha molta gent que espera el cap de setmana vinent amb candeletes perquè el divendres és de color vermell al calendari. Sempre és motiu d’alegria esgarrapar un festiu a la rutina laboral però a vegades no sabem massa el perquè ens estalviem un despertador. És el «Dia del Treball», deu remugar entre dents algun lector ara mateix. Sí, d’acord. Fins aquí hi arribem tots, però ja és més difícil respondre com, quan i perquè el jorn escollit és el primer de maig i no un altre.

Per aquelles paradoxes de la història, l’origen de tot plegat es troba al país que més simbolitza el capitalisme: Estats Units. De la mateixa manera que va passar a tot arreu on al segle XIX hi hagué industrialització (com ara Catalunya), als EUA el sector obrer es va organitzar per mirar d’aturar els abusos laborals que patia. Era una època on no hi havia cap mena de cobertura social i les jornades laborals eren eternes.

De fet, el Primer de Maig va néixer per reduir les hores de treball a vuit. Com que els empresaris feien com si sentissin ploure, en una reunió celebrada a Chicago el 1886, les organitzacions de treballadors van posar l’1 de maig com a data límit per implementar-ho. Però l’ultimàtum no va servir de res i els dies posteriors hi va haver manifestacions i una repressió policial brutal que va acabar amb desenes de detinguts i sis executats, entre ells el periodista Adolf Fischer, que havia promogut l’acció reivindicativa.

Organitzacions obreres d’arreu del món es van fer ressò d’aquells fets i quan el 1889 es va celebrar el Congrés Internacional Socialista a París, es va escollir el primer dia del mes de maig per fer sentir les seves demandes. L’objectiu principal era fer realitat el que s’havia demanat a Chicago i que aleshores semblava una utopia: les tres 8, és a dir, 8 hores de treball; 8 hores de descans; i 8 hores d’educació.

Així va ser com a partir del 1890, el moviment obrer de tots els països industrialitzats va marcar el Primer de Maig al calendari. Ara bé, tot allò no va sorgir del no res. Feia dècades que els treballadors s’havien anat organitzant en associacions (i després sindicats) per defensar-se de la seva situació de desavantatge. Des del poder econòmic i polític hi havia la percepció que els obrers no es podien queixar. Al contrari! Havien d’agrair tenir feina i un sou (miserable).

A Catalunya, les primeres reivindicacions arribaren a les primeres dècades del segle XIX. Per exemple, es pot citar l’episodi viscut a Camprodon el febrer de 1824, on un grup de persones va assaltar la fàbrica de can Lacot per destruir les màquines de filar angleses que substituïen la feina que fins llavors realitzaven als domicilis particulars les famílies que no en feien prou amb el que guanyaven amb l’activitat agrícola.

Onze anys més tard, el 1835, a la capital catalana es va cremar la fàbrica Bonaplata i el 1840 es va fundar la Societat de Protecció Mútua de Teixidors del Cotó de Barcelona, considerada la primera organització sindical del país i font d’inspiració perquè proliferessin entitats similars arreu del país, com ara a Girona i Olot. A la capital de la Garrotxa, l’obrerisme va ser molt actiu durant les dècades centrals del segle XIX. Bona prova d’això és que quan el 1871 es va organitzar l’Associació Internacional del Treball (AIT), la federació local més nombrosa de les comarques gironines va ser l’olotina, amb nou seccions i un total de 1.200 afiliats.

És prou evident, doncs, que la jornada del Primer de Maig no va ser un bolet que sorgís per generació espontània sinó el resultat de dècades de lluita. També a les zones de la costa, on abans de l’eclosió del turisme la producció de taps de suro era el sector econòmic més important. A llocs com Sant Feliu de Guíxols o Palamós, els tapers van participar de les accions reivindicatives des de l’inici.

Tot i això, un dels focus principals de la primera diada del treball va ser Girona. No perquè tingués una gran indústria, sinó perquè era la capital provincial on residia el poder polític. Aleshores, igual que ara, el Diari de Girona ja hi era per informar del que passava. Afortunadament els temps han canviat i la manera de fer periodisme també, perquè la crònica dels fets del primer Primer de Maig deixa ben clar que la capçalera no tenia cap simpatia pel món sindicalista. Al diari del dia 2 no amagaven la satisfacció pel fet que la jornada hagués transcorregut sense incidents: «No nos equivocábamos cuando ayer exponíamos la ilimitada confianza que nos inspira la proverbial sensatez de nuestra clase obrera. El día de ayer con tanta ansiedad esperado, pasó como presumíamos. Sin que la más pequeña extralimitación diera lugar ni a una simple reprensión siquiera».

Efectivament, hi havia hagut pànic a possibles aldarulls i al matí del dia 1 segur que no les havien tingut totes perquè «durante las primeras horas de la mañana notose inusitado movimiento en nuestras calles, por las que discurrían tranquilamente los huelguistas de dentro y algunos de fuera de la ciudad». A les 10 es van agrupar a la plaça de Sant Agustí (avui plaça Independència) per anar en comissió al Govern Civil i demanar permís per celebrar una manifestació, però es veu que la «dignísima primera autoridad civil», que els va rebre amb «esquisito (sic) tacto y amabilidad», els va explicar que els permisos s’havien de sol·licitar amb 24 hores d’antelació.

Davant d’aquella resposta, els congregats van marxar a la Devesa. Casualment allà van topar amb «una linajuda, joven y elegante dama» que els va dir que «al usar sus legítimos derechos, se atemperasen a la más estricta obediencia a la ley para obrar así como buenos y dignos ciudadanos». Qui era ella aquella jove de bona família a qui els obrers havien fet cas? No en tenim ni idea. Realment els fets van anar com els relatava el diari, o el redactor hi va posar més pa que formatge? Tampoc ho sabem.

Valdria la pena que algú investigués la qüestió per mirar d’identificar aquella «elegante dama». No seria la primera vegada que es descobreix una figura femenina rellevant eclipsada per una Història massa pendent dels homes.

Subscriu-te per seguir llegint