Josep Coderch, l'empordanès que Fidel Castro no va acceptar com a ambaixador d'Espanya

Hi ha figures de la Transició que, malgrat haver ocupat despatxos decisius i haver estat presents en moments clau de la història recent, han quedat mig esborrades del relat públic. És el cas de Josep Coderch i Planas, nascut a Castelló d’Empúries el 17 de març de 1947, diplomàtic de carrera, dirigent centrista, eurodiputat i ambaixador. La seva va ser una trajectòria de frontera entre la política i la diplomàcia, entre els equilibris de la Transició i la projecció exterior de l’Espanya democràtica. I, per damunt de tot, la d’un castelloní que mai no va deixar de ser identificat com a fill de l’Empordà. "Què vols, haver nascut aquí et marca per sempre", deia amb orgull durant unes vacances estivals.

Coderch pertanyia a aquella generació de joves quadres de l’Estat que van créixer amb el reformisme de la fi del franquisme i van acabar convertits en peces útils per a la nova arquitectura institucional. Va ingressar a la carrera diplomàtica el 1974 i ben aviat va entrar en l’òrbita d’Adolfo Suárez. El 1978 va ser nomenat secretari general del gabinet del president del Govern, un lloc de màxima confiança política, i després faria també carrera orgànica a la UCD a Girona. No era un simple tècnic: era un home de partit, de Govern i de relacions institucionals, amb aquella barreja de discreció i disciplina que tant valorava la política de la Transició.

El seu perfil encaixava en un tipus de servidor públic avui poc freqüent: diplomàtic amb ofici, polític amb cultura institucional i gestor habituat als codis del protocol. Això explica que el seu recorregut no es limités a la carrera exterior. Va ser governador civil de Barcelona entre 1980 i 1981, més endavant eurodiputat del CDS al Parlament Europeu i, ja en els anys noranta, director de l’Escola Diplomàtica. Tot plegat dibuixa una carrera sostinguda en la idea que la representació de l’Estat no era només una qüestió administrativa, sinó també de formes, de llenguatge i de posició.

L’home de les formes del ‘92

Un dels episodis que millor resumeixen aquesta especialitat va ser el seu paper als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Coderch va ser director de relacions exteriors del COOB’92, una responsabilitat que anava molt més enllà de l’etiqueta. Barcelona no només organitzava uns Jocs: es presentava al món com la gran ciutat moderna del sud d’Europa i, en paral·lel, Espanya exhibia la seva consolidació democràtica. En aquell engranatge, el protocol, el tracte amb delegacions, el cerimonial i la diplomàcia pública eren peces essencials.

No és casual que les fonts que el recorden insisteixin en les seves "dotes protocolarias". Coderch era útil precisament en aquell espai on la política es converteix en escenificació: autoritats, representants estrangers, cases reials, comitès internacionals, recepcions, precedències i gestió de sensibilitats. Barcelona '92 va ser, en part, una gran operació de seducció diplomàtica, i Coderch hi encaixava com un guant.

En un reportatge publicat el juny de 1992 a l’EMPORDÀ, signat per Núria Munárriz, Coderch explicava, assegut a la Rambla de Figueres, com havia arribat al COOB '92: "Doncs mira, de la manera més imprevisible que et puguis imaginar. Jo estava de vacances a Castelló, el meu poble, i sobtadament va morir el meu amic i company d’estudis Ignasi Masferrer. Vaig anar al seu funeral a Barcelona i allà em vaig trobar amb Pasqual Maragall, Martí Jusmet, Carles Ferrer Salat, Miquel Abad... Masferrer havia estat, des del començament del COOB, qui havia preparat tot allò relatiu amb el protocol dels Jocs i van pensar que jo podia ocupar el seu lloc. I aquí estic". Sobre aquell mític any a Barcelona, va anunciar un l’objectiu personal dient que "quan acabin els Jocs deixaré, de fumar i de pendre tants cafès". Però no ho va complir, segons va demostrar amb proves fefaents a qui escriu, compartint una tarda a Empuriabrava uns anys després.

Cuba, el destí frustrat

Però si Barcelona ‘92 va representar la seva cara més sòlida i professional, el cas de Cuba va acabar convertint-se en l’episodi que més el va perseguir públicament. El 1996 el Govern espanyol el va nomenar ambaixador a l’Havana. El BOE va publicar el nomenament, però Fidel Castro li va retirar el plàcet enmig d’una greu crisi diplomàtica amb el Govern de José María Aznar. Era un gest d’una enorme càrrega política: Cuba no només rebutjava un nom, sinó que enviava un missatge directe a Madrid.

Segons publicava El País aleshores, el conflicte es va agreujar després d’unes declaracions de Coderch en què es mostrava favorable a tenir l’ambaixada oberta a la dissidència cubana i a donar suport a una eventual democratització de l’illa. En aquell moment, la seva figura va quedar atrapada en una batalla molt més gran que ell: la redefinició de la política espanyola cap a Cuba i l’enduriment de to impulsat per l’executiu espanyol. El resultat va ser que el diplomàtic empordanès, avesat al llenguatge del protocol, va acabar convertit en símbol d’una de les crisis bilaterals més sonores entre Espanya i Cuba.

Aquell revés no va trencar, però, la seva carrera. Després seria ambaixador a Bulgària i més tard al Brasil, confirmant que continuava sent un perfil valorat per l’Estat malgrat el xoc cubà. La seva trajectòria diplomàtica, per tant, no es pot llegir només des del conflicte, sinó també des de la seva capacitat d’haver estat útil en escenaris molt diferents: des de l’Europa comunitària fins a l’Amèrica Llatina, passant pels Balcans.

Vincle amb Castelló

En la seva vida personal també hi apareix aquest joc entre món i arrelament. Estava casat amb la búlgara Ralista Pavlova, Rali, un detall que reforça la dimensió internacional de la seva biografia. El casament es va celebrar a la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries i la cerimònia va ser oficiada per mossèn Modest Prats. Malgrat tenir idees oposades en molts aspectes, com a bons castellonins mantenien una amistat de llarga durada, malgrat els deu anys que els separava. El dia del casament, Josep Coderch va vestir la roba de gala del cos diplomàtic espanyol. La núvia anava de blanc i entre els assistents a la cerimònia no hi va faltar un militar d’alta graduació, castelloní d’adopció, el general Fernando López de Castro i Fa, amb el qual havien viscut moments de diversa intensitat estant tots dos en el gabinet presidencial d’Adolfo Suárez.

En qualsevol cas, el fet rellevant és que mai no va trencar el fil amb Castelló d’Empúries i l’Empordà. Les fonts institucionals i biogràfiques continuen identificant-lo com a castelloní, i el mateix municipi li va reconèixer la trajectòria amb l’Espiga i Timó d’or a títol pòstum. El gest té valor per ell mateix: més enllà dels càrrecs, de Brussel·les, de Sofia o de Brasília, a casa seva continuava sent el noi de Castelló que havia arribat molt amunt.

Coderch va estudiar el batxillerat al Collell com a intern. "En aquella època -explicava el 1992- les famílies de la comarca només podien triar entre els Fossos de Figueres o El Collell. D’aquest segon jo en tinc molt bon record. Hi havia un professorat magnífic i, a més, funcionava molt bé en matèria d’esports, un aspecte no gaire freqüent en aquells anys". Sobrequés i Jané, entre d’altres, foren catedràtics seus a l’institut vell de Girona, on va fer el Preu, per anar després a Barcelona, per a cursar la carrera de dret.

L’Empordà en una carrera d’Estat

Potser aquest és el tret que fa més interessant el personatge vist des d’avui. Coderch no respon al model de diplomàtic desarrelat, ni tampoc al del polític purament local. Va ser les dues coses alhora: un home d’Estat amb accent empordanès. La seva biografia travessa la UCD, el suarisme, la governació civil, Europa, Barcelona ‘92, l’Escola Diplomàtica i les ambaixades. Però el relat guanya profunditat quan es torna a mirar des de Castelló d’Empúries, perquè és aleshores quan s’entén que, darrere la figura institucional, hi havia també una continuïtat íntima amb el territori.

Josep Coderch va morir a Girona l’abril de 2005. Havia tingut una vida pública intensa, amb llums i ombres, amb una carrera sovint marcada per decisions alienes i per episodis que el van superar. Però, vist amb perspectiva, queda el perfil d’un diplomàtic de la Transició, expert en les formes i en la representació, que va ser capaç de portar el nom de Castelló d’Empúries fins al centre mateix de la política i la diplomàcia espanyoles.

El 1996 mateix, en una trobada al Centre de Paracaigudisme d’Empuriabrava, on s’estaven celebrant els Jocs Extrems, ens parlava de Castelló "com el poble que ha sabut trobar el camí del futur obrint-se al món, té arrels medievals profundes i l’atractiu turístic que rep gent de tot arreu". "Veus -afegia amb coneixement de causa-, ara començaran a venir turistes russos cap aquí, tenen diners i ho notarem". No es va equivocar gens ni mica, encara que la història hagi fet molts voltes des d’aquells trenta anys enrere.

Josep Coderch va morir el 10 d’abril de 2005 a Girona. La cerimònia religiosa de comiat va tenir lloc a la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, el seu poble natal. Una rellevant representació institucional va fer costat a la família Coderch i a la vídua Ralista Pavlova. No hi va faltar Pasqual Maragall, qui fou l’alcalde dels Jocs de Barcelona. El cos diplomàtic i els representants dels governs de l’Estat i de la Generalitat van ser-hi presents. També la corporació municipal presidida per l’alcalde Xavier Sanllehí. Coderch reposa en un nínxol senzill del cementiri municipal del seu poble.

Subscriu-te per seguir llegint