Aprendre fusteria per tornar a tocar el món amb les mans

Des d’un senzill portallapis fins a un corró de pastisseria, passant per una petita tauleta per al menjador o l’habitació, un marc per a fotografies, un banc per seure al jardí, petits estris de cuina o objectes de decoració. Aquests són alguns dels objectes quotidians que, des de fa tres anys, dissenyen i elaboren els alumnes dels tallers de l’Espai de Fusteria, situat al barri gironí de Sant Narcís i, més concretament, al seu punt neuràlgic: la plaça de l’Assumpció. Liderat per Elisenda H. Caamaño, formada en fusteria, llicenciada en Belles Arts i artista resident de l’associació cultural La Volta, el projecte compta actualment amb una setantena d’alumnes, distribuïts en set cursos segons el nivell, oferts en col·laboració amb el Centre Cívic de Sant Narcís. L’Espai de Fusteria, però, cerca actualment un nou emplaçament per necessitats d’ús del propietari del local.

«M’agrada que la gent s’apunti a fer treball manual: crear amb les mans, sense pantalles i allunyats del món digital, en un entorn plenament analògic. Aquesta pràctica, a més, té una forta vessant creativa: no és només fer objectes, sinó pensar-los i donar-los forma. En el meu cas, ho enfoco des d’aquesta doble mirada, perquè he estudiat fusteria i disseny de mobles, així com Belles Arts, combinant l’ofici amb l’expressió artística», explica Caamaño sobre un projecte que promou l’autonomia i l’empoderament a través de la creació i reparació d’objectes.

Una de les participants de l’espai és la Carme, de 72 anys. Explica que hi va arribar atreta pel treball manual que proposa Caamaño. «A mi m’agraden molt els encaixos manuals, i l’Elisenda és l’única que he trobat que gairebé no fa servir màquines. D’aquesta manera es treballa molt la paciència i la constància», afirma. Al mateix temps, destaca que les dues principals ensenyances que ha rebut assistint als tallers de fusteria són «poder tallar a plom, que és la base per després poder fer el que vulgui, i esmolar les eines».

Al seu costat, Iria Portabales, de 37 anys, reconeix que va arribar a l’espai després que la seva germana fes una recerca a internet buscant ofertes formatives al voltant de la fusta. «Fer manualitats sempre m’ha encantat; per mi és com una pràctica terapèutica. Al curs de fusteria hi he trobat això. M’agrada treballar amb matèries primeres i, mentre estic als tallers, em sento en pau amb mi mateixa i no penso en res», assevera, al mateix temps que recomana viure aquesta experiència a tothom.

Per la seva banda, la Laia, de 44 anys, ve de Santa Coloma de Farners i va arribar a l’espai després de passar un temps buscant un lloc on aprendre fusteria des de zero. «Un dia vaig anar a Sant Hilari Sacalm a fer un taller, i una noia em va parlar d’aquest lloc, on ella havia estat. Ara estic fent el segon curs i l’experiència és molt bona. Soc professora i és una feina de molt d’ordinador preparant classes. Agraeixo molt poder fer aquest treball amb les mans; és fer una cosa molt tangible», apunta. Sobre el procés d’aprenentatge, afirma que, tenint en compte que quan va arribar «no sabia fer absolutament res», el primer any ja va poder fer «un portallapis, uns clauers i també unes lleixes». En aquest segon curs explica que estan treballant principalment amb els encaixos, un procés elemental a l’hora d’elaborar molts objectes, com ara cadires o mobles.

Caamaño explica que molta gent arriba a l’espai amb la idea de fer un objecte en concret, però, amb l’excepció d’aquells qui ja compten amb coneixements bàsics, els tallers tenen una estructura que serveix per aprendre pas a pas amb cada curs. «Als de primer els acostumo a dir que, si quan acaben el curs saben tallar recte, ja es poden donar per satisfets, perquè és molt», afirma. Així mateix, tot i comptar amb màquines, defensa el treball manual per «entendre i gaudir del procés». «Amb el treball manual s’aprèn a utilitzar les eines i a pensar com resoldre cadascuna de les situacions.»

Més dones que homes

Malgrat tractar-se d’una disciplina històricament molt masculinitzada, als tallers de fusteria que s’imparteixen en aquest espai l’alumnat és majoritàriament femení. «Entre un 60% i un 70% de l’alumnat són dones», destaca Caamaño, que recorda que quan ella es va iniciar com a fustera la presència de dones era molt escassa i que és un sector en el qual encara avui hi ha «molts prejudicis» sobre el gènere. Afegeix que aquesta tendència també es repeteix en altres cursos o tallers que s’imparteixen en centres cívics: «Potser les dones, així en general, som més creatives o estem més obertes a participar en projectes com aquest.»

Pel que fa a l’edat, la mitjana oscil·la entre els 40 i els 45 anys. «És aquella etapa en què comences a pensar: ‘Ara aquestes coses m’interessen’. Així i tot, també hi ha gent més gran i més jove, però la mitjana estaria en aquesta franja.»

El «retorn social» del projecte

Elisenda H. Caamaño va estudiar fotografia a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i més tard va decidir instal·lar-se a Irlanda, on va viure prop de 25 anys i es va llicenciar en Belles Arts a l’Institute of Visual Arts Dún Laoghaire. Després va estudiar un grau superior de Disseny i Fusteria al Coláiste Stiofáin Naofa, a Cork. En aquesta mateixa ciutat va impartir tallers de fusteria per a diversos projectes educatius de l’àmbit social. I és precisament aquest terreny, el social i comunitari, el que ha volgut mantenir a l’espai de fusteria. «Tenint en compte que soc resident de La Volta i que tinc un passat vinculat al món social, m’agrada pensar en un retorn social, i per aquest motiu, a banda dels tallers que imparteixo, també col·laboro amb diversos projectes», explica.

Dins aquest vessant, Caamaño ha impartit tallers amb dinamitzacions comunitàries de barri en el marc del projecte Menja’t Sant Narcís, de l’associació La Volta, a més de dur a terme col·laboracions amb diverses entitats com Oikia, El Güell Espai Jove, l’escola Àgora o Farmàcia Viva, entre altres, amb més de 200 participants l’any.

Tanmateix, detalla que no és partidària de fabricar objectes per a altres entitats o associacions, sinó que prefereix que siguin elles mateixes les que vagin al taller per aprendre a construir-los. «Hi ha entitats que em demanen si els puc fer un moble o altres objectes de fusta. Jo els contesto que prefereixo que vinguin elles i aprenguin a construir-los aquí, al taller. Crec que, participant en el procés i adquirint coneixements, et fas teu el projecte i t’empoderes. Al final, m’agrada pensar en la filosofia d’ensenyar a pescar en comptes de donar el peix’», assevera.

Un altre dels eixos sobre els quals gira l’espai de fusteria és el mediambiental. La majoria dels estris i objectes que s’hi dissenyen s’elaboren a partir de matèries primeres recuperades, tot fent un ús conscient de la fusta. Concretament, Caamaño apunta que un 60% de la fusta utilitzada actualment al taller és recollida, reciclada i reaprofitada del carrer i de donacions.

A la recerca d’una nova seu

Sobre la nova ubicació de l’espai de fusteria, la seva responsable està buscant un nou local que compleixi la normativa i no requereixi fer-hi gaires obres, amb l’objectiu de mantenir viu el projecte. «No em serveix qualsevol espai; ha de tenir unes condicions especials per adaptar-se a unes necessitats molt concretes. He parlat amb l’Ajuntament per veure si podem trobar una solució i, al mateix temps, estic buscant possibles locals», explica. La seva idea és quedar-se a Sant Narcís, on el projecte ha arrelat, però tampoc tanca la porta que sigui en un altre barri. «Estaria molt bé que l’Ajuntament apostés per un espai creatiu polivalent que pogués acollir l’espai de fusteria, però també altres projectes artístics, on es poguessin dur a terme tallers i activitats. Aquest és el meu gran somni», confessa.

Subscriu-te per seguir llegint