Un àpat amb els monjos de Sant Miquel de Cruïlles

Anys 20 del segle XIV. Al refectori del monestir benedictí de Sant Miquel de Cruïlles s’ha iniciat l’àpat en un rigorós silenci. La litúrgia que se segueix rígidament per menjar ha començat: els monjos s’han assegut per compartir un moment de comunitat i viure un sentiment d’acció de gràcies. Ja han acabat l’oració prèvia i el menjar ja s’ha repartit a les taules de fusta, seguint un estricte ordre de jerarquia que comença amb el prior. Només se sent la veu del monjo lector, que abans de posar-se a llegir ha fet un glop de vi amb aigua i li ha demanat permís per començar la lectura. Quan acabi, ja menjarà juntament amb els servidors de cuina. Els monjos agraeixen amb el cap els aliments i comencen a menjar. Si cal, es comunicaran amb petits moviments i el mínim contacte visual. Saben que no poden menjar d’un altre plat o beure d’un got que no sigui el seu. Al plat hi ha una porció de moltó i carn amb salsa, un àpat propi d’un diumenge dins el període entre Pasqua i Sant Joan. No és una vianda que es mengi cada dia. L’endemà, es tornarà a seguir la dieta regular i més aviat magra del monestir a base de vegetals.

Què menjaven, quan i com? El llibre Monachorum Cibum. L’alimentació dels monjos benedictins dels monestirs de Sant Miquel de Cruïlles i Sant Cugat del Vallès (Col·lecció Monesterium Sacrum), del gironí Sergi Reixach Camps, professor i investigador predoctoral a la Universitat de Lleida, permet reconstruir pràcticament el dia a dia durant un any del llunyà segle XIV dins les parets del monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Aquesta minuciositat és possible gràcies a un pergamí de grans dimensions del 7 de juliol de 1321 i escrit en llatí, referent a les despeses anuals en alimentació del monestir. El llibre també tracta de forma breu les directrius alimentàries del monestir de Sant Cugat del Vallès explicades en un costumari del monestir d’inicis del segle XIII.

Reixach, historiador medievalista i actualment doctorand en història medieval a la Universitat de Lleida, ha publicat aquest llibre mentre fa la tesi doctoral sobre la justícia episcopal i la criminalitat a la diòcesi de Girona a la baixa edat mitjana. De fet, entre les seves publicacions hi ha el llibre Els monjos del monestir de Sant Miquel de Cruïlles i la justícia: crònica d’un assassinat fallit (1353), publicat el 2022 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

A Monachorum Cibum (el menjar dels monjos en llatí), l’investigador gironí vira completament de temàtica i se centra en l’alimentació dins el monestir baix-empordanès, segons el que estableix el document cruïllenc de l’any 1321 i també per les directrius de la Regla de Sant Benet -la guia amb les normes de vida que seguien els monestirs benedictins- descrivint la dieta dels monjos segons el període de l’any, la quantitat i els aliments consumits. El llibre també explica d’on procedia el menjar, com s’emmagatzemava i els moments que es podia menjar, que normalment eren un o dos cops per dia.

L’àpat que es consumia i l’hora escollida no eren improvisades, sinó que estaven directament lligat als dies i festivitats de l’any: la disciplina cristiana s’adapta als cicles litúrgics, amb períodes d’abstinència de carn i dies de dejuni. El monestir de Cruïlles, igual que la resta, adaptava el règim alimentari als seus costums -i amb més o menys flexibilitat- dins de les pautes marcades a la Regla de Sant Benet, que tenia un capítol dedicat «A quines hores s’ha de menjar».

La dieta dels monjos de Cruïlles

Reixach deixa clar que si bé dins els monestirs s’hi vivia un ambient «fortament normativitzat», era l’abat o, en cas de Cruïlles, el prior (dirigent d’un priorat o monestir menor) qui adaptava les normes a la realitat del seu monestir. D’aquesta manera, podem veure que durant l’any, la dieta dels monjos cruïllencs incloïa el consum de porc, moltó, gallina, morterol, bou, oques, peix, formatge, ou, col, rave, espinacs, mores i porros. Tot plegat, sense oblidar el pa i el vi que acompanyaven els àpats.

Molts d’aquests aliments, però, no es consumien habitualment i estaven reservats per dies de celebracions especials, com ara Nadal, Sant Esteve i Sant Joan Evangelista; o Sant Miquel (29 de setembre), una data igual d’important per al monestir. L’investigador gironí separa en quatre etapes de l’any la dieta que es consumia, i arriba a descriure les diferències entre dies de la setmana; si es feia un o dos àpats al dia i a quina hora. També s’hi inclouen els moments de mortificació -hores de dejuni i abstinència.

D’aquesta manera, podem saber que aquell any 1321 que descriu el document, els monjos van poder gaudir pel dia de Nadal i de la Nit de Nadal de dos àpats diaris amb raves, peix amb salsa, mores, formatge i cols. Per beure, consumien una beguda especial i reservada per a dies de festivitats: nèctar o vi piment, preparat amb mel, pebre, gingebre, canyella, espígol i clavell. Durant la festivitat de Sant Miquel, l’àpat era idèntic. Durant aquelles festivitats, els monjos feien abstinència de carn, un hàbit que també se seguia durant la Quaresma.

Els àpats eren encara més abundants els dies de Sant Esteve i de Sant Joan Evangelista (26 i 26 de desembre). El llibre recull dos àpats diaris en què cada monjo rebia tres tipus de carn (a l’ast, freixures -habitualment pulmons- i moltó o gallina) amb salsa, porc salat i un acompanyament de cols i espinacs. Per beure, nèctar. L’endemà, 28 de desembre, es reprenia la normalitat del calendari litúrgic, que en aquella època de l’any assenyalava un sol àpat diari a base de cols i quatre ous amb salsa, i amb un dejuni fins a l’hora novena (cap a primera hora de la tarda, segons l’època de l’any i la posició del sol).

La vigília de Pentecosta (50è dia després del Diumenge de Resurrecció) i la vigília de Pasqua eren dues festivitats celebrades i que valien dos àpats al dia, això sí, diferents. Per dinar, menjaven tres tipus de peixos amb salsa a l’ast o amb pa, i un plat de morterol. Aquest últim, era, segons explica Reixach, un plat típic de la Catalunya medieval a base d’una pasta semilíquida de moltó, cansalada i parts del porc picades i barrejades amb ou, que s’acompanyava de pa. Per sopar, cada monjo podia menjar dos ous durs.

En període de Quaresma, més enllà del dejuni de carn, es feia un únic àpat al vespre, però s’havia de menjar amb la claror del sol. Els àpats eren diferents segons el dia: els dilluns, menjaven cols, faves i un denari de peix amb salsa; mentre que els divendres només es permetia un àpat a base de cols i faves, especificant que «non plus».

Les polèmiques de la carn

Tot i els períodes marcats d’abstinència, la carn tenia molta presència al calendari litúrgic baixmedieval, i concretament al monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Durant l’alta edat mitjana, la situació era contrària: es preferia una dieta a base d’aliments vegetals com a símbol de «puresa». El llibre de Reixach especifica que el cristianisme percebia la carn com a resultat de «l’exercici de la violència», a més d’estar vinculada amb el «cos, la sexualitat, la virilitat i la terrenalitat». La mateixa regla de Sant Benet dictava l’abstinència absoluta de menjar «carn de quadrúpedes», llevat dels malalts dèbils. Amb tot, l’ambigüitat de la Regla, diu l’investigador, va donar lloc a interpretacions diverses i contràries, així com per la situació afavorida per les noves dinàmiques de feudalització dels monestirs. La carn d’aviram, però, rebia un altre tracte, així com el peix, ambdós considerats una creació de l’aigua per Déu, segons el Gènesi.

En tot cas, tot i la seva presència al calendari alimentari, s’havia de consumir «evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit (entès com a empatx o indigestió)», subratlla la Regla de Sant Benet recollida al llibre.

Pel que fa al vi, era la beguda per excel·lència al Mediterrani medieval, perquè l’aigua no solia estar en les condicions adients per ser consumida. La quantitat diària solia ser un quarter de vi, uns 0,18 litres segons les mesures de Monells.

I els aliments, d’on sorgien? Monachorum Cibum parla de diverses fonts d’ingressos, essent la carn obtinguda principalment a través dels censos que rebien pel domini útil de les propietats que regentaven. Pel que fa als vegetals, també se solien obtenir de pagaments de la collita, principalment de cereal i vinya. El blat obtingut es feia servir per elaborar el pa que es menjaven els monjos.

També solien obtenir queviures a partir de compres a tercers o al mercat. I finalment, cada monestir tenia el seu hort treballat pels mateixos monjos, d’on provenien els vegetals consumits en la dieta monacal.

L’origen del monestir

Tot i que no se sap amb certesa, la investigació de Reixach situa la seva fundació cap a mitjan segle X per voluntat dels senyors de Cruïlles. El primer document en què es menciona el monestir data del 7 d’abril de 1035. El municipi de Cruïlles va formar-se posteriorment, a mitjan segle XI. En els seus moments més esplendorosos, va arribar a tenir una desena de monjos, una xifra menor a la d’una abadia major. Per assegurar un bon funcionament i estabilitat, el priorat de Sant Miquel va annexionar-se a mitjan segle XI a l’abadia de Sant Miquel de Clusa, l’actual Itàlia. Cap al segle XVI, quan el monestir quasi estava abandonat, va quedar annexionat a Sant Pere de Galligants.

L’investigador indica que, en tractar-se d’un monestir modest, Sant Miquel de Cruïlles no ha motivat gaire interès ni estudis acadèmics, tot i que el fons documental que se’n guarda és excepcional: a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona s’hi guarden uns 360 pergamins des del segle XI fins al XVII, principalment de gestió del patrimoni. Per això, Reixach assegura que continuarà fent-ne recerca per conèixer millor la història d’aquest modest monestir.

Subscriu-te per seguir llegint