El CaixaForum combat la ceguesa vegetal amb l'art

«Hi ha molta gent que no és capaç de veure tota la bellesa de les plantes, una bellesa que ens enriqueix la vida», assegura el jardiner i paisatgista Eduardo Barba. Barba, que també és investigador botànic en obres d’art, busca combatre aquesta ceguesa vegetal amb La botànica en l’art, una exposició que convida a explorar les plantes que s’amaguen a les col·leccions del Museu del Prado. La mostra, que es podrà veure al CaixaForum Girona fins al 23 d’agost i després itinerarà per tot l’Estat fins al 2029, desperta la vista, però també l’oïda i l’olfacte del visitant per reivindicar el rol dels vegetals en la història de l’art.

El llenguatge de les plantes, el simbolisme que amaguen o les emocions que transmeten, soles o en un paisatge, i també el seu valor ambiental són algunes de les qüestions que aborda una mostra integrada, en gran part, per obres que el museu madrileny no exposa habitualment i que s’han restaurat per a l’ocasió: 53 peces de pintura flamenca i de les escoles del Nord, italiana, francesa i espanyola, sobretot del segle XIX, que s’acompanyen de fotografies de Paula Codoñer per identificar bé cada espècie representada, d’estacions olfactives i d’una banda sonora inspirada en la natura, per anar més enllà de l’estètica.

Redescobrir «peces de primera línia»

Enamorat de les plantes des de petit i habituat a recórrer el Museu del Prado «amb mirada de jardiner», Eduardo Barba assegura que les plantes pintades el segueixen «fascinant» i l’ajuden a «crear millors jardins i composicions florals», per això anima el visitant a fixar-se en els detalls. «M’agradaria que la gent sortís d’aquesta exposició amb una mirada renovada sobre l’art, però també dels arbres que troben pel carrer», apunta el responsable d’una ambiciosa exposició que ha permès fer aflorar «obres mestres» amagades als magatzems del Prado.

En aquest sentit, el director adjunt de Conservació i Investigació del museu, Alfonso Palacio, avança que un cop s’acabi la itinerància de la mostra, d’aquí a tres anys, algunes de les obres passaran a formar part de la col·lecció permanent, ja que «l’intens procés de restauració», que s’ha allargat un any, ha estat «una autèntica operació de recuperació de patrimoni» que ha ajudat a redescobrir «peces de primera línia» i signatures ocultes.

És el cas d’una obra de 1649 que estava en dipòsit a la casa museu de Lope de Vega de Madrid i que representa una escena de bruixeria. Després d’anys atribuïda a un pintor flamenc desconegut, s’ha pogut confirmar que és de David Teniers el Jove, «una gran obra mestra» que, a parer de Barba i Palacio, compleix tots els requisits per integrar-se en la col·lecció permanent del Prado.

Jacints, palmeres, llúpols, la flor del tabac o heures són algunes de les plantes presents en la tercera mostra conjunta de la Fundació La Caixa i el Museu Nacional del Prado que es veu al CaixaForum Girona després de Els objectes parlen (2014) i Art i mite. Els déus del Prado (2022). Aquesta hi va arribar a finals de març, coincidint amb l’esclat de la primavera, i decidida a ser un dels atractius de Temps de Flors més enllà dels muntatges florals.

El missatge de les plantes

Bodegons i natures mortes, retrats, paisatges i escenes urbanes formen part d’una mostra que pren els vegetals com a fil conductor: no sempre són l’element principal de l’escena, però tots tenen alguna cosa a dir, per això el comissari incita a subvertir la jerarquia habitual de la mirada i desplaçar-la de les figures humanes a cards, cítrics exòtics, roses o fulles de llorer.

Barba subratlla que els creadors del passat eren molt conscients dels missatges que transmetien les plantes, per això ha defugit el recorregut cronològic i estilístic per establir diàlegs entre peces d’èpoques i contextos diferents, connectades per una mateixa planta, un simbolisme compartit o un ús similar. O per contraposar-los, com en el cas d’un clavell, que al·ludeix a la fugacitat de la vida a Vanitas de Linard i a l’eternitat de l’amor a La infanta Maria Antonia Fernanda de Borbó, pintat l’any 1750 per Jacopo Amigoni.

En alguns casos, fins i tot s’han escollit les peces pels seus marcs quan els motius vegetals són rellevants com a part del discurs expositiu. Com passa amb Festa en un jardí, de Charles-Joseph Fippart, que presenta una escena cortesana en un jardí de mitjans del segle XVIII i, com una extensió de la pintura, una planta herbàcia amb volutes d’estil rococó s’enreda per les motllures fent que el jardí pintat s’expandeixi més enllà del quadre.

Quatre obres pintades en èpoques diferents i de temàtica diversa, però que exemplifiquen la dimensió narrativa de les plantes, reben el visitant a tall de pròleg del recorregut, que es desplega en quatre àmbits expositius per parlar de plantes que expliquen històries, el jardí com a espai d’harmonia, la dimensió sensorial del món vegetal i la capacitat expressiva dels paisatges.

Des d’un tors romà del déu del Son amb un cascall a la mà fins a Els horts, un oli d’Aureliano de Beruete de 1910, s’hi poden veure pintures, escultures, canelobres de porcellana o peces de marqueteria amb lapislàtzuli combinades, al llarg de tot l’itinerari, amb cinc estacions olfactives que recreen aromes florals, obra de la perfumista Luz Vaquero.

El primer àmbit explica com, des de l’antiguitat, les plantes actuen com a portadores de significats simbòlics vinculats a la mitologia, la religió, la política i els sentiments. També a la tradició, com en una Crucifixió anònima del segle XVI en què apareix una herba de blenera, una planta de petites flors grogues que creix al costat d’una de les tres Maries que l’observa amb ulls plorosos. L’espècie, també coneguda com a candelera, es va fer servir durant segles com a ciri als funerals, i reforça el tema mortuori de l’obra.

El Prado és un jardí és la segona secció: explora el jardí com a espai real i com a construcció simbòlica, un escenari que es relaciona amb l’harmonia, el coneixement i el retir espiritual.

També s’hi ret homenatge al jardiner, amb peces com Paisatge amb un cartoixà (Sant Bru?) d’Herman van Swanevelt, en què un monjo cuida un jardí de tulipes i lliris blancs, i és representat per l’artista triant els millors bulbs per plantar.

Els sentits són els protagonistes del tercer àmbit, El gust per les plantes, en què tenen un pes destacat les que produeixen fruits comestibles. S’hi veuen bodegons de tota mena, també aquells que alteren la lògica temporal i uneixen fruites de diferents èpoques de l’any com magranes i cireres, i d’altres, com l’oli atribuït a Abraham Brueghel i a Guillaume Courtois titulat Bodegó (Home amb un mico i fruites) en què es poden intuir els gustos de l’època. En aquest cas, els de l’Europa del segle XVII gràcies a la presència d’espècies com el taronger agre variegat o el taronger corniculata.

El paisatge, amb boscos i jardins que no són simples fons de l’escena, sinó transmissors d’espais d’ànim i creadors d’atmosferes són els elements centrals del quart àmbit, amb obres d’artistes com Vroom o De Viegler.

La visita a la Fontana d’Or es tanca amb una darrera pintura, exposada en solitari: Escenes en un jardí de Giovanni Battista Colombo. Qui s’aturi davant d’aquest oli de 1765 en què es representen diversos personatges en un jardí frondós amb escultures i fonts completarà l’experiència amb els refilets de merles i pit-roigs i amb la remor de l’aigua de la banda sonora creada per l’estudi Carles Mestre. Un epíleg per mirar i evocar la calma que, ens recorda l’art, només la natura pot donar.