Barrets Sinclair, la botiga de Girona que reivindica l’art de vestir el cap

Hi ha negocis que neixen d’una convicció íntima i d’altres que troben sentit en un buit de mercat. La botiga de María López Romero, al centre de Girona, beu de totes dues coses. Barretera d’ofici, formada en el sector i amb anys d’experiència al darrere, López va decidir obrir Barrets Sinclair passats els 50 anys amb una idea tan simple com poc freqüent: tornar el barret al lloc que, segons defensa, mereix. No com una extravagància ni com un accessori residual, sinó com una peça amb caràcter, història i utilitat.

En un moment en què la major part del comerç tendeix a la rapidesa, a l’autoservei i a la compra impulsiva, la seva proposta va en sentit contrari. A Barrets Sinclair, comprar un barret no és agafar una talla d’un prestatge i passar per caixa. És aturar-se, mirar, provar, escoltar i deixar-se orientar. «El primer que faig és mirar el cap, òbviament, no tots són iguals», explica. Després en mesura el contorn, observa la forma de la cara i comença un procés que, més que una venda, s’assembla a una tria guiada. A partir d’aquí, suggereix peces, explica per què una gorra o un barret poden afavorir més que un altre i acompanya el client fins que troba allò que li encaixa.

Aquest és, de fet, el nucli del seu ofici. López no parla del barret com qui parla d’un simple complement, en parla com d’una extensió de la persona. «Un barret et fa una personalitat», resumeix. En la seva mirada, la peça pot canviar un gest, remarcar un rostre, donar seguretat o fer emergir una manera d’estar al món. «Vas vestit d’esport, et poses un barret i ja has canviat», assegura. María López Romero ho compara amb un tall de cabells, segons diu, un barret pot «modificar la percepció d’un mateix i la dels altres».

La trajectòria de María López Romero també ajuda a entendre el sentit del negoci. Formada com a barretera en una fàbrica sevillana, ha fet del barret un ofici i una manera de mirar. La seva relació amb aquesta peça no és improvisada ni respon a una moda passatgera, sinó a anys d’aprenentatge i contacte directe amb un sector especialitzat. Ella mateixa explica que va començar a Sevilla, on va veure com, amb el temps, les barreteries anaven multiplicant-se, un senyal que interpreta com la prova que aquest món continua tenint recorregut.

El pas d’obrir el seu propi negoci ha arribat després d’una vida laboral que descriu com un moviment constant, «sempre fent coses», i amb una idea molt clara del que vol oferir: especialització, tracte personal i una defensa convençuda d’un ofici que considera viu.

Un producte diferenciat

La defensa d’aquesta peça té també una dimensió pràctica. La propietària reivindica el barret com una forma de protecció contra el sol, contra el fred i, fins i tot, contra l’oblit. Però allò que converteix la botiga en una raresa valuosa no és només el producte, sinó el coneixement que hi ha darrere. A l’establiment hi conviuen models i procedències diverses, amb proveïdors d’Holanda, Bèlgica, Alacant, Ciudad Real, el País Basc o Sevilla. És una selecció que combina materials, estils i preus, i que busca, segons defensa, que tenir un bon barret no sigui un luxe inaccessible.

En la seva manera d’explicar l’ofici, hi ha una barreja constant de tècnica, experiència i convicció. López insisteix que la compra d’un barret no s’assembla a la d’altres peces de roba. No és una tria que es faci de manera rutinària, diu, perquè la majoria de gent no en porta cada dia i, per tant, no sempre sap què li escau. Aquí és on vol marcar la diferència respecte del comerç generalista: no limitar-se a vendre, sinó assessorar. «Una dependenta normal no te n’assessora. No t’explica», diu. Ella, en canvi, vol entendre el client, observar-lo i proposar-li allò que li pot funcionar millor. És en aquesta atenció detallada on situa el valor afegit del negoci.

La botiga es va posar en marxa amb el suport d’un microcrèdit de 10.000 euros de MicroBank, una empenta financera modesta en xifres, però decisiva per començar, relata. Obrir, admet, no va ser un salt còmode. «La por és no poder pagar», confessa. La resta, ve a dir, forma part del trajecte. «Què m’arruïno? Bé, no passa res», afirma. «No soc una persona de tenir les coses fàcils, no les he tingut mai», afegeix.

Aquest esperit també travessa la seva idea de negoci. Ara mateix treballa sola. Diu que no vol incorporar ningú fins que pugui oferir «un sou bo, una seguretat» i unes condicions que consideri justes. Mentrestant, va consolidant la botiga dia a dia, amb una clientela que, segons explica, no arriba només de la ciutat de Girona, sinó també de la resta de la demarcació i de Barcelona. Part de l’atractiu, sosté, és el tracte especialitzat; una altra part, els preus, més assumibles que en altres zones amb lloguers més alts.

Aquesta relació continuada amb el comprador és una altra de les idees que repeteix. «És important que el client sàpiga que tu ets la seva barretera», diu. Ho diu pensant en la confiança que es crea quan algú torna a una botiga perquè sap que allà el coneixen, recorden què li escau i poden orientar-lo sense començar de zero cada vegada. Per això també ofereix reparacions, arranjaments i neteja: perquè un bon barret, defensa, pot tenir més d’una vida.

El futur del negoci

Quan imagina el futur, no parla tant d’èxit com d’ampliació. Li fa llàstima, explica, que es perdin barreteries, i fins i tot admet que ha pensat en la possibilitat d’adquirir algun altre establiment si es presenta l’ocasió. No tant per créixer, sinó per donar recorregut a un ofici que creu que encara té camp per córrer.

A més, també treballa per poder arribar cada vegada a un públic més ampli. Des de fa un temps està preparant el seu negoci per començar a vendre a través d’internet. El seu objectiu és doble: d’una banda, intentar incrementar les vendes en els mesos més fluixos pel negoci -la campanya de Nadal és la més forta de l’any per a la botiga- i, d’altra banda, facilitar la compra a clients que ja coneixen la seva talla i el seu estil i així evitar que s’hagin de desplaçar obligatòriament.

Contra la idea que el barret pertany només a una altra època, ella hi veu present i recorregut. Hi ha clients d’edat avançada, sí, però també gent jove, assegura. «Tinc uns, especialment, joves de 20, 25 i 30 anys, que porten barrets i ho fan amb molta personalitat», diu.

Aquest detall no és menor, remarca. Que entre la clientela hi hagi també joves reforça la idea que López fa del barret: una peça que pot sortir del reducte de la nostàlgia i tornar a entrar en circulació amb normalitat. No només entre qui l’ha portat tota la vida o el busca per necessitat, sinó també entre qui el tria com una forma d’expressió.

Des del seu local del centre de Girona, la barretera vol seguir treballant en aquesta direcció, peça a peça i client a client. Sense grans proclames, però amb la convicció de qui coneix a fons allò que ven, María López sosté una manera de fer que va a contracorrent de la uniformitat i reivindica el valor de la diferència. Potser aquí hi ha la singularitat més profunda del negoci: no tant en el fet de vendre barrets, sinó en la voluntat de tornar-los espai, ús i sentit en la vida quotidiana.

Subscriu-te per seguir llegint