Quan l’Assumpta va caure del campanar

A Girona, fa vuitanta anys, es va fregar la tragèdia. La campana Assumpta, d’uns 1.500 quilos de pes, va caure des del cloquer de la Catedral en plenes festes de Corpus.

És una de les celebracions més assenyalades de la tradició cristiana i serveix per homenatjar l’eucaristia (Corpus Christi en llatí vol dir Cos de Crist), el moment de la litúrgia en què s’evoca el Sant Sopar, quan Jesús va compartir el pa i el vi amb els seus deixebles. Tot i ser una part important del cerimonial cristià, el Corpus no es va convertir en una festa reconeguda fins el segle XIII. Durant l’edat mitjana van sorgir corrents teològics que qüestionaven certs aspectes de la litúrgia oficial i el Vaticà feia mans i mànigues per minimitzar-los. Qualsevol que gosava anar més enllà d’allò que deia la jerarquia era acusat d’heretge i se’l perseguia.

Va ser en aquest context que certs grups van posar en dubte la versió oficial del Sant Sopar. Discutien la versemblança del procés anomenat transsubstanciació, o sigui la conversió literal del pa i el vi en la carn i la sang de Crist. Per contrarestar aquella opinió i frenar la seva expansió es va crear la celebració de Corpus Christi, de caire festiu i que va rebre l’empenta definitiva per popularitzar-se entre tota la comunitat cristiana quan es va produir el miracle de Bolsena el 1263.

En aquella petita localitat propera a Roma, durant la celebració de la missa, un sacerdot que dubtava de la transsubstanciació, just en el moment d’elevar la sagrada forma abans de fer la comunió, es va adonar que l’Hòstia presentava el que ell va interpretar com unes gotes de sang. Ell ho va entendre com una resposta divina a les seves vacil·lacions. Al tenir notícia dels fets, el papa Urbà IV va fer una butlla per donar l’impuls definitiu al Corpus, i celebrar la presència de Jesucrist, en la seva pròpia substància, en l’eucaristia. Al segle XX, gràcies a la microbiologia, es va poder explicar què havia passat en realitat a Bolsena però, evidentment, al segle XIII a ningú se li passava per la barretina una altra opció que l’acció divina.

Així doncs, gràcies a l’anomenat Miracle de l’Eucaristia de Bolsena, el Corpus Christi es va anar popularitzant arreu de la cristiandat. A Girona es té constància que a mitjans del segle XIV ja se celebrava una processó i els habitants decoraven els carrers amb branques i elements vegetals. Més endavant, també se celebraria a altres localitats i a algunes agafaria molta volada, com a Arbúcies, amb les seves Enramades, que està considerava Festa tradicional d’Interès Nacional.

Reconstrucció de temples

La tradició del Corpus va desaparèixer del calendari festiu amb l’esclat de la guerra civil, quan el moviment revolucionari va eliminar tota activitat religiosa de l’espai públic. En canvi, quan Franco va derrocar la Segona República per la força de les armes (i l’ajuda de Hitler i Mussolini), el pilar moral de la seva dictadura va ser l’església catòlica i des del 1939 religió i política van anar de bracet. Una de les conseqüències va ser que es van gastar molt diners en la reconstrucció de temples i reparació de campanes que havien patit els atacs de la violència revolucionària de la guerra. De fet, l’Assumpta es va refondre el 1940 (també s’havia fet el 1611 i el 1679). Qui sap si arran d’aquella operació, la campana no va quedar del tot ben instal·lada i per això el Corpus de 1946, quan es feia repicar amb intensitat, va sortir disparada per esberlar-se al mig de la plaça dels Apòstols. Si l’accident s’hagués produït en un altre moment del dia, hauria provocat una desgràcia colossal perquè allà s’hi havien concentrat els participants de la processó.

És indubtable que si això passés ara, l’accident seria el titular principal del diari, però aquell 1946, on la premsa estava controlada per la censura, els fets van quedar reduïts a un petit breu a l’inferior esquerra de la portada de l'endemà, 21 de juny, que dedicava molt més espai a descriure la festa amb pèls i senyals. A la crònica s’hi pot llegir que al matí s’havia cantat missa solemne oficiada pel bisbe, abillat amb les seves millors gales i que, durant la jornada, la gent havia anat decorant els carrers i els balcons. Cap a mitja tarda la processó havia sortit de la Catedral, tot i que una mica més tard del que estava previst perquè plovisquejava. Si hem de creure la informació publicada, hi van participar unes 3.800 persones. El seguici estava encapçalat pel bisbe i totes les autoritats polítiques del moment: alcalde, regidors, president de la diputació, governador civil, governador militar... fins i tot hi havia el delegat d’hisenda! A més, els acompanyava l’exèrcit i una banda militar que va interpretar l’himne espanyol per indicar la sortida del seguici. Aquella mena de celebracions eren una de les màximes expressions de la representació pública del nacionalcatolicisme en plena postguerra. No es tractava només de fe religiosa sinó d’embolicar-se amb la bandera franquista.

I en aquell context és lògic que hi hagués el convenciment que la precipitació de l’Assumpta no havia causat ferits gràcies a la intercessió de la Divina Providència. Per això, com a mostra d’agraïment, l’endemà es va resar un Te Deum en una Catedral que estava plena de gom a gom. Però per si de cas, el Capítol també va prendre mesures més terrenals. Va ordenar revisar totes les campanes i enretirar-les dels finestrals per situar-les a l’interior del cloquer, no fos cas que a l’Assumpta li sortissin imitadores.

Pel que fa a la campana esberlada, se’n van recollir tots els fragments i es van enviar a la foneria Barberí per refondre-la. Malgrat la complexitat de l’operació, a la tardor ja s’havia enllestit i es va buscar una data simbòlica per la seva restitució: la vigília de Sant Narcís. Com mana la tradició, s’hi va gravar una inscripció per recordar quan es va fer. El text acaba així: «DEDICADA Y CONSAGRADA A LA BIENAVENTURADA VIRGEN MARíA ASUNTA POR EL EXCELENTÍSIMO Y REVERENDÍSIMO DOCTOR DON JOSÉ CARTAÑÁ OBISPO SIENDO PíO XII EL PAPA DE LA IGLESIA DE DIOS Y RIGIENDO LAS ESPAÑAS EL MUY PRECLARO CAUDILLO FRANCO».