De l’anarquisme salvatge a anar de bracet amb la CIA

Passar de militar en l’extrema esquerra a anar de bracet amb la CIA per ajudar-la a construir l’Europa que convenia als seus interessos pot semblar un recorregut estrany, però és el que va dur a terme Enric Adroher ‘Gironella’. Nascut a Girona el 1908, va ser membre de la FAI i del POUM, condemnat a quinze anys de presó, fugat, exiliat a Mèxic, tornat a Europa, participant en el «contuberni de Múnic» que tant molestava a Franco, decantat cada cop més cap al socialisme no marxista i finalment tan europeista que va ser un entusiasta participant en el Congrés per la Llibertat de la Cultura i en el Consell Federal del Moviment Europeu, organitzacions que -després es va saber- es nodrien de milions de dòlars procedents de la CIA. Segurament Enric Adroher ignorava d’on sortien els diners que es destinaven a construir la nova Europa de la postguerra, una Europa que la CIA procurava que s’allunyés de qualsevol vel·leïtat marxista com les que imperaven a l’est. Si fou així, no va ser conscient que els seus esforços europeistes eren finançats pels Estats Units, però, sigui com sigui, va arribar a un punt que la CIA i l’antic militant anarquista perseguien el mateix objectiu.

Després que li dediqués un llibre sencer Lluís Maria de Puig, ara és Jordi Xuclà (Olot, 1973) qui recupera bona part de la vida de Gironella a Els catalans en la guerra freda cultural i l’europeisme, la presentació del qual tindrà lloc dijous vinent, 11 de juny, a les set de la tarda a Casa de Cultura de Girona. Acompanyaran l’autor Joaquim Nadal, catedràtic d’Història de la Universitat de Girona, i Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la mateixa universitat.

Enric Adroher, ‘Gironella’, havia estat un jove militant de les idees comunistes abans de la guerra. Anys més tard, combinat amb el seu antifranquisme a l’exili, es convertiria en un lluitador infatigable per una Europa unida i democràtica en els temps de la guerra freda, per tant, una Europa netament anticomunista. Per assolir aquesta causa que considerava noble, va recórrer a mitjans diversos, inclosos diversos viatges als Estats Units, acompanyat del seu amic Julián Gorkin, on es veien amb Jay Lovestone, qui, com a director d’assumptes internacionals de l’AFL-CIO, va col·laborar estretament amb la CIA, canalitzant milions de dòlars de fons encoberts a organitzacions anticomunistes a tot el món.

Arriba un moment que pensa -o això assegura Xuclà en el seu llibre- que «no es pot viure perillosament tota la vida» i comença a buscar una feina i unes rutines de vida menys arriscades. Llavors deixa de dir-se Enric, no es diu tampoc Enrique, ni tampoc Adroher. Passa a dir-se Henri Gironella, afrancesant el nom i convertint l’àlies en cognom, i passa a dirigir a Brussel·les (som l’any 1961) el Secretariat del Centre Européen des Enterprises Publiques (CEEP), un organisme creat per representar les grans empreses públiques europees davant les institucions comunitàries. Per fer-nos una idea d’on va acabar treballant el vell anarquista, el seu cap al CEEP era Georges Rogissart, alhora director general de la Societé Generale de Crédit a la Industrie i exponent -ho recalca Xuclà- de l’elit del capitalisme públic europeu de postguerra.

Anys després, Adroher acabaria els seus anys sense poder ser diputat a les primeres Corts constituents després de la mort de Franco, potser el que més li hauria agradat de tot el que va fer a la vida. Mestre i pedagog igual que la seva germana Antonia Adroher (dona de Carmel Rosa, un altre membre del POUM), avui un carrer porta el seu nom a Girona, a la zona de Fontajau.

Lluís Maria de Puig també li va dedicar a Adroher un llibre l’any 1999: ‘Gironella, la izquierda europea’

A Els catalans en la guerra freda cultural i l’europeisme, Xuclà relata el periple vital d’en Gironella, juntament amb dos altres exiliats de pes, com van ser Josep Trueta i Josep Xirau. Xuclà ressegueix la travessia d’aquesta generació els membres de la qual, quan finalment va arribar la democràcia a Espanya, estaven totalment exhausts. Partint del congrés de La Haia el 1948, que presidit per Churchill posava la primera pedra del projecte europeu de postguerra, Xuclà s’endinsa en el Moviment Europeu català i en la lluita antifranquista, però probablement la biografia més curiosa de tots tres és la d’Enric Adroher, tant pel seu canvi de mentalitat -res a tirar-li en cara, ningú pensa igual als 20 anys que als 60- com pel desengany que li va suposar tornar al seu país i fracassar en el seu intent de ser elegit democràticament com a representant gironí al primer parlament de la democràcia. Més que no ser elegit, el fracàs més dolorós va ser que al seu propi partit, aleshores el PSC, preferís que encapçalés la candidatura algú que ni tan sols era gironí i que va haver de venir expressament des de València, on ensenyava en la universitat: el seu nom era Ernest Lluch. Segurament va pesar en la decisió que en Gironella estava molt desconnectat de la realitat política que començava a caminar a Catalunya i a Espanya, però també hi va tenir a veure el seu passat revolucionari, en una època -els anys 20 i 30 del segle passat- en què les revolucions no es feien amb somriures sinó amb pistoles. Així ho raonava un dirigent del PSC gironí a l’autor del llibre, en Xuclà, quan aquest li va insistir per la marginació d’en Gironella a la llista socialista: «a moltes famílies gironines encara hi havia el record de la Guerra Civil i les pistoles...». Dir molt sense dir res. No deixa de ser una forma molt gironina d’explicar-se.

Tothom comet errors

Tan curiosa és la biografia d’en Gironella, que l’any 1999 Lluís Maria de Puig ja li va dedicar un llibre, en aquest cas a ell en exclusiva: Gironella, la izquierda europeista. Això deia Lluís Maria de Puig sobre Enric Adroher, amb unes paraules que, vistes amb perspectiva i després de les revelacions que fa Jordi Xuclà, cobren una nova dimensió: «Podia estar equivocat i cometre errors com tota persona humana i com tot polític, però ningú no pot obviar la seva honestedat, el seu compromís, el seu idealisme, la seva coherència, de la que ens en va donar un exemple extraordinari. La seva vida va ser una aventura excepcional i la seva obra mereix ser coneguda».

Com molts altres exiliats, tant catalans com de la resta d’Espanya, Enric Adroher va prendre part durant anys en les activitats del Congrés per la Llibertat de la Cultura, una gran plataforma de la guerra freda cultural (pensem que en aquells anys Europa occidental tenia por que s’estengués el comunisme que imperava a la majoria de l’Europa oriental). Una de les revelacions més impactants del llibre de Jordi Xuclà és que aquest congrés estava impulsat i pagat per la CIA, en el que va ser una trama política i cultural tan poc coneguda com decisiva. De fet, Xuclà explica que «a la web oficial de la CIA encara consta la creació i impuls del Congrés d’Activitats Culturals com una de les operacions més exitoses de la seva història». El Congrés va ser clau per a promoure un europeisme de partits socialdemòcrates, que era el que li interessava a Washington per contraposar-lo al comunisme.

No és casual que Xuclà dediqui a Enric Adroher les darreres pàgines de la seva obra -gairebé un epíleg que resum les vides de tants com ell-, la il·lusió del qual era encapçalar la primera llista electoral del PSC per Girona al Congrés dels Diputats. «L’home que va fer un llarg viatge des de les trinxeres del comunisme fins a la construcció d’una socialdemocràcia europea netament anticomunista. El company de viatge de líders de primer nivell de la política europea de postguerra com Altiero Spinelli, Alexandre Marc, Denis de Rougemont, Henri Frenay o Ugo La Malfa, va tornar a casa quan la seva generació ja havia estat jubilada per uns joves que arribaven als governs amb menys de quaranta anys», assenyala Xuclà.

«Potser no va ser la millor idea voler tornar a la política pel lloc on alguns encara recordaven tots els jocs de miralls de la guerra civil i les pistoles. La mirada gironina era vida petita o record parcial d’una vida viscuda al límit? Això no ho hauria fet mun professional de la CIA», finalitza el llibre.

Subscriu-te per seguir llegint