Vint anys del Projecte Rossinyol: un 'miracle' que fomenta la inclusió i el creixement personal

Una iniciativa que va començar el curs 2005-2006 com una prova pilot a Olot i amb només deu participants ha passat, vint anys després, a desplegar-se en una vintena de localitats i a reunir més de 400 participants aquest curs 2025-2026. Es tracta del projecte Rossinyol, una iniciativa de mentoria social impulsada des de la Universitat de Girona que connecta estudiants universitaris amb infants i adolescents, sovint d’origen estranger, que poden tenir dificultats d’inclusió social, sigui pel desconeixement de la llengua catalana, de l’entorn o dels codis culturals del lloc on viuen. La base del projecte és senzilla però potent: durant el curs, els universitaris exerceixen de mentors i acompanyen els menors en el seu procés de creixement personal, social i educatiu. No es tracta només de donar suport escolar, sinó sobretot d’obrir finestres, reforçar l’autoestima, ampliar horitzons i contribuir a fer créixer les seves expectatives formatives. La iniciativa posa en contacte dos mons que sovint conviuen a la mateixa ciutat però que no sempre es troben, i ho fa a través d’una relació de confiança que busca afavorir la igualtat d’oportunitats.

El projecte té l’origen a mitjans dels anys setanta a Israel, on es va impulsar un programa nacional de tutoria per a escolars en situacions desafavorides. Més endavant, durant la dècada dels noranta, la Universitat de Malmö, a Suècia, va adaptar aquella experiència a la realitat de la ciutat i hi va implantar el 1998 el programa Näktergalen («Rossinyol», en suec) amb la voluntat de crear vincles entre estudiants universitaris i alumnes de primària, majoritàriament fills de la immigració. La UdG va importar i adaptar aquest model a les comarques gironines, i amb els anys no només l’ha consolidat, sinó que l’ha convertit en una experiència de referència.

La dimensió assolida es va fer visible el passat 9 d’abril, quan la plaça de Sant Domènec, davant del rectorat de la UdG, va acollir un acte per commemorar els vint anys del projecte. La celebració va reunir estudiants, mentors i mentorats, famílies, centres educatius, ajuntaments, entitats col·laboradores i membres de la comunitat universitària que, d’una manera o altra, han format part d’aquesta història. El director, Jordi Feu, i el coordinador del projecte, Òscar Prieto, comenten que el Projecte Rossinyol és un «petit miracle» perquè ha perdurat al llarg de cinc governs de la universitat i això és «meritori» tant per part de la universitat com pels diferents governs. Un projecte que al llarg de vint anys ha «crescut amb complexitat», però també amb un «esperit d’implicació de tothom que hi participa».

Feu i Prieto remarquen que la iniciativa representa un «benefici» tant pels mentorats com pels mentors. Per una banda, els alumnes nouvinguts «milloren les seves competències lingüístiques i processos d’acollida» i, per altra banda, els estudiants universitaris «s’adonen del que representa la diversitat cultural, la multiculturalitat i la interculturalitat». També del que «vol dir conversar» i «tenir un amic d’una altra cultura». En definitiva, «descobreixen un món». Això, sense oblidar els «beneficis» pels municipis implicats, perquè «ajudar a les millores socials».

Les xifres

Les xifres ajuden a entendre aquest recorregut. Al llarg d’aquestes dues dècades han passat pel projecte més de 2.000 parelles de mentors i mentorats. En alguns casos, fins i tot, no s’ha treballat en format de parella sinó en grups de tres, una fórmula que s’ha utilitzat 21 vegades al llarg dels anys. Més enllà de la dada, el creixement sostingut del projecte evidencia que el programa ha sabut adaptar-se a contextos socials molt diferents i que ha trobat complicitats estables en ajuntaments, escoles i equips educatius. El que va començar com un projecte petit i molt focalitzat s’ha convertit en una xarxa de mentoria amb capacitat d’arribar a municipis grans i petits, i de mantenir viu un model d’acompanyament que combina educació, integració i territori.

Aquest curs 2025-2026 s’ha assolit la xifra rècord de 213 parelles provinents de 21 localitats diferents: Girona, Salt, Olot, Banyoles, Palafrugell, Palamós, Sant Hilari Sacalm, Santa Coloma de Farners, Hostalric, Maçanet de la Selva, Blanes, Lloret de Mar, Figueres, Torroella de Montgrí, Castelló d’Empúries, Cassà de la Selva, Llagostera, Anglès, Pineda i Tordera. Aquestes dues últimes s’hi han incorporat per primera vegada aquest curs, mentre que en etapes anteriors també hi havien participat municipis com Ripoll, Roses o la Bisbal d’Empordà.

Fins ara mai no s’havien superat les 200 parelles i, de fet, després del màxim assolit el curs 2022-2023, amb 198, la xifra havia baixat lleugerament fins a 191 i 189 en els dos cursos següents. Després d’Olot, els següents municipis a sumar-se al projecte van ser Banyoles i Girona, i va ser el curs 2014-2015 quan, per primera vegada, es va superar el centenar de parelles. Aquell curs, a més, hi va haver dos grups de tres.

Els testimonis

Al llarg d’aquests vint anys, hi ha hagut persones que primer van ser mentorades, quan van arribar, i que posteriorment, en l’etapa universitària, van tornar al projecte com a mentores. Una d’elles és Kristina Markosvan, d’origen armeni i nascuda i criada a Rússia. Va arribar a Catalunya amb 11 o 12 anys, amb una «base» de castellà i sense parlar «gens» català. A sisè de primària va entrar al Projecte Rossinyol, a proposta de la seva tutora, i assegura que la va ajudar «a obrir-me més com a persona», a relacionar-se amb els altres i a aprendre català «amb més confiança». Considera que iniciatives com aquesta són «molt necessàries i importants» perquè ajuden els infants a adaptar-se i a créixer personalment i acadèmicament. Anys després, com a mentora, ha volgut transmetre la importància dels idiomes, l’amabilitat i l’ajuda. Admet que l’experiència l’ha marcat i que l’ha «ajudat molt a créixer com a persona».

Un altre exemple és el de Manvir Kaur, que va arribar del Panjab, a l’Índia, quan tenia «7 o 8 anys». A sisè de primària va participar en el Projecte Rossinyol com a mentorada, en un moment especialment important, just abans de començar l’ESO. Recorda que adaptar-se «no va ser fàcil», sobretot pel canvi d’ambient, de cultura i de llengua, però el projecte la va ajudar a sentir-se «acompanyada», més integrada i amb més confiança en ella mateixa. Defensa que espais com aquest són necessaris perquè no només permeten conèixer millor el lloc on vius, sinó que també creen «vincles, confiança i un espai segur» on compartir experiències i sentir-se escoltat. Anys després, com a mentora, ha intentat oferir «confiança, suport i comprensió» i fer que la mentorada se sentís còmoda i escoltada, igual que ella s’hi va sentir en el seu moment.

Finalment, Will Gómez va arribar de la República Dominicana el 2007, per reagrupació familiar, i es va instal·lar a la Bisbal d’Empordà. Va participar al Projecte Rossinyol el curs 2007-2008, quan feia tercer d’ESO, primer com a mentorat, després que l’hi proposés la seva tutora de català. Explica que el projecte el va ajudar a adaptar-se a la cultura catalana i a entendre millor la societat d’aquí, en un moment en què «tot és nou»: la llengua, l’entorn i les persones. Per això defensa que aquests projectes són necessaris «rotundament», perquè ajuden les persones nouvingudes a integrar-se d’una manera «més propera» i a apropar-se a la llengua i a la cultura catalanes. Anys després, ja estudiant Dret a la UdG, va fer de mentor per transmetre que el projecte és una oportunitat «d’integració, d’aprenentatge i de creixement personal».

Subscriu-te per seguir llegint