Els Banys de Sant Elm, una vida davant del mar

Els històrics Banys de Sant Elm tornen a emergir a la badia de Sant Feliu de Guíxols, després d’anys de silenci. La seva silueta, avui apagada i lluny de l’esplendor que havia tingut, conserva encara la memòria d’un temps en què l’aigua no era només paisatge, sinó també salut, estiueig, esport i vida social. Al final del passeig del President Josep Irla, a tocar de la platja, el vell balneari resumeix més d’un segle de relació entre la ciutat i el mar.

Abans de tenir façana, terrassa i galeria, els Banys van néixer d’una idea senzilla: fer del mar un lloc de bany, salut i estiueig. El juliol de 1875, el comerciant Antoni Romaguera i Noallas va demanar autorització per instal·lar unes casetes davant dels illots de la Galera i Santa Rosària. Aquell racó, castigat pels temporals de llevant i situat entre l’actual plaça de Ferran Agulló i el passeig, començava a canviar de funció. El litoral deixava de ser només un espai de pesca, comerç marítim o defensa i s’obria a unes pràctiques noves, vinculades a la higiene, la teràpia i l’estiueig.

El salt cap a una construcció permanent va arribar el 1893. Amb el nom de Balneario Guixolense, conegut popularment com els Banys d’en Baldomero, es va aixecar sota la direcció de l’arquitecte General Guitart i Lostaló, autor també del Casino La Constància, una de les peces més visibles del Sant Feliu de finals del segle XIX. Aquella primera instal·lació tenia 210 metres quadrats, coberta a quatre aigües, vestíbul, serveis, cuina, saló-cafè, vuit dependències individuals per als banys de mar i una galeria oberta a la badia. També hi va haver festes aquàtiques, curses de natació i salts de palanca i trampolí. L’aigua començava a ser, també, escenari.

La imatge de 1922

La fesomia que Sant Feliu vol recuperar ara neix sobretot entre 1920 i 1922. Pere Rius i Calvet havia adquirit les instal·lacions el 1919 i la intervenció posterior, atribuïda a Joan Bordàs i Salellas, va donar al conjunt una nova presència. La terrassa volada, la rotonda porxada a la façana nord i la galeria encarada al mar van convertir aquella construcció en una de les estampes més reconeixibles de la badia. No era una arquitectura monumental, sinó lleugera, marítima i pensada per mirar cap enfora.

Aquells Banys no funcionaven només com un servei de temporada. Disposaven de cambres individuals, dues sales generals, piscina interior coberta i casetes de fusta. També s’hi anunciaven bar, perruqueria, concerts, balls, concursos de natació i waterpolo. L’antic establiment era un punt de trobada i, alhora, el reflex d’una ciutat que començava a entendre part del seu futur des de la platja, el turisme i l’activitat social.

La Guerra Civil i els canvis de propietat van frenar aquell impuls inicial, però la construcció va continuar lligada a l’oci guixolenc durant bona part del segle XX. A les dècades dels quaranta i cinquanta s’hi van programar balls d’orquestra a la galeria superior, en una etapa coneguda popularment com can Rius. Més endavant, a finals dels seixanta, el vell balneari va viure una transformació profunda: es van modificar façanes, es va substituir la coberta, es van tancar obertures i l’interior es va adaptar com a sala de ball. Aquell gir va portar un altre nom: Clipper’s Boîte.

La dècada dels noranta hi va deixar l’última marca popular. Amb una aparença ja molt allunyada dels banys originals, el local va funcionar com a Palm Beach. Per a molts guixolencs, aquella és encara la referència més recent de l’edifici, però la recuperació que ara es planteja mira més enrere. El repte no és reviure la discoteca, sinó donar ús a una arquitectura protegida sense esborrar-ne les capes. L’immoble no és una postal intacta: ha absorbit moltes maneres de viure davant l’aigua.

El que encara queda dels vells Banys

El present és menys amable que el record. Els informes descriuen un recinte sense activitat i en mal estat de conservació, amb patologies als murs, pèrdua de revestiments, fissures i deteriorament interior. Per això la rehabilitació no parteix només del desig de tornar a obrir un lloc tancat. També haurà de conservar els elements que encara expliquen d’on venia l’edifici i treure els afegits que n’han tapat la forma original. Entre els criteris previstos hi ha recuperar una coberta inclinada a quatre aigües i mantenir les sales que encara es conserven, inclosa la gran volta de canó de l’antiga piscina.

La protecció com a bé cultural d’interès local obliga a mirar aquest espai amb més cura que si fos un simple local a primera línia. L’obra haurà de resoldre una tensió delicada: restituir la imatge que li va donar identitat i, alhora, adaptar-lo a usos que el facin viable avui. Entre aquests dos extrems hi ha el pes de la memòria, però també una pregunta molt concreta: com es pot recuperar un lloc així sense deixar-lo convertit en decorat?

La segona vida i el seu cost

El retorn que dibuixen els estudis combina usos públics, activitat cultural, educació, restauració i una guingueta durant l’estiu. La idea també passa per endreçar el voltant, reforçar la connexió amb el passeig de Rius i Calvet i resoldre millor l’arribada a la sorra en aquest extrem del front marítim. En un punt tan visible de Sant Feliu, tot el que s’hi faci es veurà des del passeig, des de la platja i des de la badia.

Fer reviure els Banys té un cost concret. L’estudi de viabilitat calcula una inversió de 3.197.809,66 euros. D’aquest import, 2.083.000 euros corresponen a la rehabilitació del vell balneari: l’adequació interior, les noves cobertes, les façanes, les fusteries, els paviments, les instal·lacions i els dos ascensors. A banda, la millora del voltant es valora en 614.000 euros i inclou la plaça d’accés, els drenatges, la pèrgola marítima, el mobiliari, la il·luminació, les baranes, la vegetació i la connexió amb el passeig.

Qui financi l’obra condicionarà què acabarà sent aquest espai. La rehabilitació de l’edifici quedaria en mans de l’empresa que assumeixi els treballs interiors i la concessió; en canvi, la plaça, la pèrgola i els passos del voltant haurien de continuar servint el passeig i la badia. No és cap detall: una cosa és fer funcionar el restaurant i els usos interiors, i una altra assegurar que l’entorn dels Banys continuï sent un lloc per passar-hi, aturar-s’hi i mirar l’aigua, no només l’entrada d’un negoci.

L’estudi treballa amb una concessió de 30 anys per amortitzar la inversió. Aquest termini forma part del càlcul econòmic i encara no equival a una autorització definitiva. La nova etapa dels Banys de Sant Elm dependrà d’aquest equilibri entre patrimoni, activitat privada, ús públic i paisatge. La restauració pot ajudar a sostenir l’operació, però el valor del conjunt no s’acaba en el compte de resultats.

Sant Feliu haurà de decidir fins a quin punt aquest lloc torna a ser accessible, quines activitats culturals hi caben i com es preserva una façana que forma part de la imatge compartida de la badia. No és només una decisió tècnica. També diu com la ciutat mira els espais que han quedat a mig camí entre la memòria i l’abandó: massa transformats per ser una peça intacta, però massa presents per deixar-los desaparèixer sense més.

Durant més d’un segle, aquest racó ha canviat de pell moltes vegades: primer casetes de bany, després balneari, galeria sobre l’aigua, piscina coberta, sala de ball i, finalment, discoteca Palm Beach. Ara, malmès i sense ús, espera una segona vida que encara depèn de permisos, finançament i calendari. Al capdavall, Sant Feliu haurà de respondre una pregunta senzilla: com es recupera un vell balneari sense convertir-lo en decorat i sense perdre allò que el va fer singular davant del mar.