La cuinera que només treballa per a escriptors

El potent sol de maig anuncia un estiu de fregits. No hi ha fregitel·la a la taula de Casa Sanià, a Palamós, a la Residència Literària Finestres, sinó un rodó de pollastre farcit de gambes i múrgoles, un plat d’altura per alimentar els escriptors allotjats.

Aquest és un menjador excepcional al qual només s’accedeix per invitació o beca després de passar el sedàs de Nicolás G. Botero, el director, que comparteix viandes amb Alejandra Costamagna, Pablo Gallo i Adriana Murad Konings. Són els únics clients de la cuinera Ariadna Julian. Avui, demà, demà passat… Durant un mes -la durada de l’estada a la residència- els donarà esmorzar, dinar i sopar amb l’ajuda d’Imma Riera i Marc Taylor, que fan torns per cobrir totes les hores d’aquesta comunitat de clausura davant les temptacions del mar.

L’instant de l’àpat és el millor antidepressiu per a l’ofici de solitaris.

Les cares concentrades després del matí d’escriptura es destensen. Cap dels convidats beu alcohol, i deixen enrere el retrat infectat de l’escriptor begut, tot i que els vins disponibles provenen de Mas Molla, una vinya pròxima on cultiven algunes varietats úniques al món.

No sé si els escriptors són del tot conscients de la qualitat i l’ambició del que honoren els seus plats, de les flors de carbassó farcides amb recuit de Fonteta i amb brou de sajolida, del pollastre desossat de tres quilos i amb una farsa de mar i muntanya i amb cebetes, puré de pèsols i suc dels caps dels crustacis; dels bunyols de xocolata blanca amb marialluïsa i gelat de llimona, alfàbrega i ratafia i del pastís d’albercoc, nous i lavanda, i de qui és Ariadna Julian.

Perquè Ariadna Julian (Barcelona, 1974) podria estar batallant al restaurant que volgués, com ho va fer de jove als tres estrelles El Racó de Can Fabes i Le Taillevent, a París, on va estar «dos anys i escaig».

La biografia professional és intensa: va pencar en establiments amb estrella i sense, va ser cap d’una graella, va ser professora a l’escola on es va formar («era una estudiant mediocre al batxillerat i amb matrícula a la Joviat») i va ser propietària d’El Fil d’Ariadna, un restaurant sensacional que va haver de tancar.

«Va durar quatre anys. La inversió inicial era forta i els diners que guanyava se’ls menjava. No tenia ni sou». Mare d’en Giu i en Yann, l’entrega resultava excessiva i va preferir «conciliar» i fitxar per la Joviat.

Cuinar per a altres atrapa, així que va tornar a l’acció a Monvínic, de l’empresari Sergi Ferrer-Salat, on va ser responsable del menjar al paradís del beure. El planeta es va enfonsar en la pandèmia i ella es va ocupar d’un menjador social fins que Ferrer-Salat, mitjançant una de les seves fundacions, va consagrar una casa que havia sigut propietat de la família, Sanià, a l’acollida d’escriptors per regalar-los temps. Finestres també són llibreries de Barcelona i Palamós, refugis en el soroll.

Ara, Ariadna Julian porta a terme la feina més estranya de la seva carrera: alimentar tres o quatre escriptors, als quals treu dels caus amb guisats de mare apuntalats per l’ofici i una reflexió sobre què ha de menjar qui passa el dia assegut: «La primera setmana els vaig atipar massa i petaven!».

Aquesta nit hi haurà pastís de formatge i bròcoli per compensar el banquet del migdia: «Hi ha persones que només mengen pollastre, d’altres són veganes, d’altres vegetarianes, hi ha intoleràncies… Ens hem d’adaptar».

Proximitat és la paraula, així que voldrien tenir un hort al costat del galliner, que proveeix d’ous. Compren a la rodalia i parteixen del receptari català per acostar-lo al d’altres països: «No repetim ni un plat durant el mes. Producte local i de temporada».

Ella passa una setmana allotjada a Sanià i la següent va i ve de Sabadell, on hi ha els fills. Al capvespre passeja pel camí de ronda amb els gossos de la propietat, Sam i Ploma. En Ploma, un brac, s’ha encapritxat d’una pilota vermella.

Casa Sanià és un monument literari perquè el 1962 va allotjar Truman Capote mentre escrivia A sang freda, interessat pels còctels i el xampany abans que pel menjar, desatent a una contundent subtilesa com la del pollastre farcit amb bolets i gambes i més pendent de l’ampolla de vi i d’aquell licor de taronja que, al final, sí que atrau els escriptors de maig amb uns xarrups discrets.

Ariadna Julian va treballar amb multituds en el passat i la relaxa aquest voluntari recolliment: «He estat en un món molt masculinitzat, amb aires militars, on es potenciava molt la competitivitat...».

Ha viscut grisos i blancs, amb un llarg tatuatge al braç que explica la seva vida només per a qui sap desxifrar el codi. En algun punt de la cronologia apareix que es va casar amb en Jordi a l’hospital el dia abans de la seva mort. La millor història de Sanià és l’Ari, Ariadna Julian.