La segona (i millor) vida dels primats a la Fundació Mona

La rutina de la Fundació Mona comença a dos quarts de deu a l’estiu, quan s’obren les portes de les habitacions dels primats rescatats i surten a l’exterior. Dividits en tres grups (un quart, si tenim en compte els darrers rescats: Alicia, Judy i Frida, introduïdes il·legalment a les Illes Canàries), comencen a fer mans i mànigues per buscar el menjar que curosament els han amagat els seus cuidadors per potenciar la recerca activa d’aliment.

Aquesta acció no es fa sense motiu, explica la cap de cuidadors, Cristina Valsera: «Aquesta manera de viure és el que farien si estiguessin en una situació de llibertat. Estarien cinc hores al dia buscant menjar». Una acció que resumeix a la perfecció l’objectiu que la Fundació Mona ha desenvolupat durant els darrers 25 anys: rescatar i vetllar pel benestar i la conservació d’aquests primats, mentre els asseguren una vida el més semblant possible a la que haurien tingut en el seu hàbitat d’origen.

La iniciativa va començar per pura casualitat i de la mà de la veterinària Olga Feliu, actual directora del projecte: «Vivia a la Selva i em va trucar un client perquè havia trobat un gos abandonat». Aquest home seria en Simon qui, juntament amb la seva dona Peggy, es dedicaven al rescat de ximpanzés emprats com a atractiu turístic a la costa. «Vam congeniar i em van demanar ajuda amb els rescats, principalment amb gestions d’aduanes». Les administracions la continuaven trucant quan el centre que el matrimoni tenia va tancar (amb motiu de la mort primer, de la Peggy i, més tard, d’en Simon), i això la va motivar a obrir el seu propi centre: «Vaig anar a veure ajuntaments demanant terrenys per poder ubicar les instal·lacions. Després de moltes visites, vam poder ubicar les instal·lacions a Riudellots de la Selva».

Els primers primats de la fundació van arribar l’agost de l’any 2000 des de València. El Miteco (Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic), el Seprona, les denúncies anònimes, duanes i propietaris particulars són les principals vies per les quals s’assabenten de cada cas. Cada història, explicada en detall a la pàgina web de Mona, deixa entreveure una branca diferent del tràfic il·legal de ximpanzés i macacos. Alguns provenen de zoològics, com l’Hugo i la Mayumba (la més jove de Mona, amb 19 anys), pare i filla provinents del zoo francès La Flèche. L’Hugo va arribar a Mona per problemes de salut mental, seguit més tard per la seva filla.

D’altres provenen del món de l’espectacle, com la Waty, estrella principal del Circ Mundial italià, o en Marco, estrella de televisió que va viure durant més de vuit anys tancat en un camió. La Katy, un macaco, era utilitzada per fer-se fotos amb turistes de la Costa Brava i va ser abandonada sense menjar ni aigua a l’apartament del seu propietari. Ella, juntament amb la Pipa i en Titín, formen l’únic grup de macacos de Mona.

En alguns casos, els primats abandonats són adoptats per particulars, com va ser el cas de l’Àfrica: un particular la va trobar al port de Las Palmas de Gran Canària i se la va endur per «salvar-la». El problema en aquestes situacions, explica Cristina Valsera, és quan el primat arriba a l’adolescència: «A partir dels 5 anys un ximpanzé té la força d’un home. I si ja ens costa a nosaltres entendre els adolescents, imagina’t amb un ximpanzé».

En el cas que hagin estat explotats, s’hi suma el fet que han viscut des de petits sense la mare i amb abusos, cosa que genera mancances socials i d’estimulació. «Els propietaris, o bé els sacrifiquen o bé els tanquen i els fan servir per criar», rebla.

Una rehabilitació per sempre

Engegar la maquinària per fer el rescat no sempre és sinònim que els primats arribin aviat a Mona. Depèn de factors com avisar les autoritats, demanar permisos de trasllat o fer proves veterinàries, i tot es complica quan el rescat implica el trasllat amb avions, perquè no tots estan preparats per transportar animals així: «La majoria volen fins a Madrid i des d’allà ens hem de moure per carretera».

El primer contacte amb les instal·lacions de Mona és en un recinte separat de la resta de primats, les gàbies d’associació, on comença el procés d’adaptació al personal, la dieta i les rutines. «El nostre objectiu és que tots els animals que rescatem facin una integració controlada perquè no es facin mal, perquè no s’ataquin, i puguin anar amb el grup més adient». Es fan combinacions sempre des de les gàbies d’associació, on els cuidadors poden controlar què està passant.

La integració pot durar «dues setmanes o deu anys», depenent de les experiències prèvies de cada animal. Valsera concreta que el principal trauma emocional prové sovint de la separació de la mare: si això passa abans dels dos anys, «els deixa un subdesenvolupament del cervell». Amb la mare aprenen què menjar i què no menjar, o a fer grooming, és a dir, a netejar-se el pelatge entre ells. «Si no saps fer grooming, tens dificultats d’integració», ja que és una de les principals formes de socialització entre primats.

Un exemple és la Suzie, la més velleta de Mona: «Ha viscut sola i aquí ha tingut l’oportunitat d’una segona vida. Gaudeix d’estar amb els altres, i li agrada que li facin grooming, però ella no en fa. Això és un problema, perquè el grooming és la manera de fer amics i establir jerarquies». Una altra conducta essencial que alguns primats no aprenen a causa de la seva situació és la construcció del niu per dormir: «Cada nit els donem material perquè se’l facin: alguns en saben molt bé i d’altres no tant, perquè no n’han après».

La integració en un grup també es veu amenaçada per la humanització dels primats, és a dir, entendre les conductes de les persones però no les dels ximpanzés: «No entenen com s’han de presentar ni com han de fer les paus». L’únic primat que ha pogut sobreviure gràcies a la humanització, explica Valsera, és en Nico, el primer primat no humà amb la malformació de Chiari, una malaltia catalogada com a rara en humans: «Té ferides sempre. Si no ens poguéssim apropar a ell, no el podríem curar».

L’impacte psicològic també es reflecteix en els comportaments físics: «Els macacos, quan estan nerviosos, s’autolesionen. Els ximpanzés es balancegen endavant i enrere, i d’altres s’arrenquen el pèl. En casos extrems, s’automutilen o es punxen amb pals». Alguns fins i tot han mort d’atacs de cor per l’estrès que tenen a sobre; de fet, explica Valsera, aquesta és la principal causa de mort dels primats que han viscut en captivitat.

La relació amb els cuidadors

Justament, no cridar l’atenció dels primats és una de les normes durant les visites guaides, aptes tant per famílies com escoles o instituts. Per a aquests últims, i amb l’objectiu d’apropar Mona a tot l’Estat, Valsera explica que compten amb el projecte Mona Educa: «Tenim càmeres a les instal·lacions. L’educadora es connecta en línia i utilitza materials específics perquè sigui dinàmic: si parla d’alguna cosa concreta, es pot veure en directe».

Les experiències que han viscut i els traumes que n’han derivat fan impossible que els primats arribats a Mona puguin tenir una vida el seu hàbitat d’origen. El seu món són les instal·lacions de la fundació, els primats amb qui conviuen i els cuidadors: «La idea és tenir una relació neutra amb ells, però de confiança». Els cuidadors es converteixen en «fonts de seguretat», a qui els primats acudeixen quan plou, quan tenen por, quan tenen una ferida o quan es troben malament.

L’equip de Mona també es fa càrrec dels estudis constants que es duen a terme a la fundació: «Hi ha animals, com en Marco, dels quals tenim dades de conducta de més de 20 anys. Això ens deixa veure una foto longitudinal de com ha anat millorant al llarg dels anys». Una de les àrees d’investigació són les relacions existents entre els primats, amb l’objectiu d’entendre les seves dinàmiques i jerarquies. Per exemple, Valsera parla de la relació de lideratge entre en Tom i en Nico: «En Tom exerceix bastant de líder del grup, però és en Nico qui té el suport de tothom».

Alhora, aquests estudis també els serveixen per a poder crear grups que convisquin millor. Ara per ara, es produirà algun canvi: «La Mayumba és molt jove i s’avorreix al grup on està ara amb la Suzie i l’Hugo. També té una dependència cap a ell. Potser la traslladem amb els Mutamba (on, per exemple, hi ha l’Àfrica)».

El que sí que tenen clar, però, és que els cuidadors «no busquem mai, gratuïtament, un contacte» i tampoc volen fomentar que «ens vinguin a veure»., en pro de donar-los una vida el més semblant possible a la que tindrien en un entorn salvatge.

Captar l’atenció dels humans sol ser habitual en els primats acabats d’arribar, però amb el temps, aquesta inclinació acaba marxant: «Quan senten que Mona ja és casa seva, llencen sorra a la gent. Això està bé. I quan veuen que la gent no els farà res, van a la seva: és l’últim pas de l’adaptació».

Les visites també tenen un objectiu de gran importància: sensibilitzar i conscienciar el públic general sobre el tràfic il·legal de primats. «Als humans ens criden l’atenció els ximpanzés perquè és l’espècie que està més a prop de nosaltres», afirma Valsera, i afegeix: «Si la gent sabés què hi ha darrere de tota l’explotació, ja no els faria gràcia».

Per exemple, «veure un animal com en Marco, que feia anuncis i era una estrella, i després vivia dins d’un camió a les fosques, envoltat de la seva pròpia merda». O la Romi, que «per fer fotos amb turistes la cremaven amb cigarretes» i en Tom, que «per viure durant anys en una gabia tan petita, es va quedar com està ara, encorbat». De fet, Valsera remarca que els sons que els humans acostumem a associar als ximpanzés, popularitzats per les seves aparicions en circs i programes de televisió, no són altra cosa que els seus plors.

El nou centre de rescat

L’explotació dels primats, explica la directora de la fundació, Olga Feliu, encara continua vigent, sobretot al sud-est asiàtic i la Xina: «Allà cada vegada hi ha més negoci, i zoològics per tot arreu». Amb relació a aquest model de negoci, Valsera ho té clar: «Si tu tens milions de diners, potser construeixes un zoològic brutal. Però quin és el sentit? No seria millor en protegir l’hàbitat d’aquests animals?».

Pel que fa a Europa, si bé s’han anat aprovant lleis de conservació d’espècies, encara existeix pressió d’aquells que hi fan negoci: «Mentre hi hagi demanda, sempre hi haurà casos d’explotació. Hi ha molts diners darrere». El que no ajuda, explica Feliu, és que les multes encara són molt lleus: «En 25 anys només sé d’una persona a qui li hagin posat una multa per contraban, i era algú propietari d’un dels ximpanzés que tenim aquí».

Des de la fundació posen el seu granet de sorra diàriament per revertir la situació o, almenys, ajudar en la formació de professionals que puguin donar suport a Mona o altres iniciatives que ajudin els primats. Per exemple, la fundació dona la possibilitat d’apadrinar algun dels ximpanzés, i compta amb un programa de voluntariat de sis mesos. Feliu també parla del màster que imparteixen juntament amb la Universitat de Girona sobre primatologia. Es tracta de l’única formació d’aquest tipus en tot l’Estat, i les pràctiques es duen a terme a la mateixa Fundació Mona, amb la possibilitat de fer-les en 70 centres col·laboradors arreu del món.

La gran i més recent novetat de Mona és que estan construint una nova seu a Llagostera. Ja han comprat els terrenys - amb 20.000 metres quadrats de recintes exteriors i prop de 2.000 metres quadrats d’instal·lacions. Aquesta iniciativa forma part del projecte Fundació Mona 360, que té objectius com augmentar la capacitat de rescat en més de 150 primats i triplicar l’impacte educatiu de Mona Educa fins a superar els 30.000 alumnes l’any.

Una proposta que és la culminació de 25 anys de feina amb un sol propòsit: oferir una segona i millor vida a tots els primats arrencats del seu hàbitat i víctimes del tràfic il·legal.

Subscriu-te per seguir llegint