Marina Vilalta, la pastora més vella de Catalunya: "Estic molt bé fent de pastora; si em quedo a casa em poso nerviosa"

Són les quatre de la tarda a Bruguera, un petit poble de poc més de 60 habitants del terme municipal de Ribes de Freser, amb la muntanya del Taga de fons. Fora d'una de les cases, asseguda amb dos bastons i un barret per protegir-se del sol, hi ha Marina Vilalta. Un dels veïns de Bruguera subjecta un para-sol per protegir-la mentre espera que el seu fill, Jesús Terruella, la passi a buscar amb la furgoneta. El seu destí és una esplanada a dos minuts en cotxe del poble, on pasturaran prop de 15 ovelles. Una rutina de dècades que ara, amb 99 anys, l’ha convertit en la pastora en actiu més vella de Catalunya.

"Vinga va, anem!", li diu al seu fill, impacient. Ell l'ajuda a pujar al seu tot terreny, i amb el ramat seguint-los, fan camí per la carretera fins al punt de sempre. Allà, mentre els animals van al seu aire, Jesús Terruella estira una manta a terra on Marina Vilalta s'ajeu: primer una mà, després una cama i, finalment, tot el cos. Ho fa sola, igual que s'aixeca.

Els acompanyen els gossos de la pastora: en Pinxo, de 5 anys, i la Petita, de 8. S'apropen instintivament a ella quan treu del seu sac —el que sempre porta durant la pastura— uns trossos de pinso per a ells. Els fa moixaines i els parla amb afecte: "La Petita està ben gran, com una euga!". Afegeix que "no li agrada gaire la gent", el contrari d'en Pinxo, que s'assembla al caràcter més sociable d'ella. Està acostumada a rebre visites de tota mena, explica el seu fill, des que va rebre la Creu de Sant Jordi el 2022. Per exemple, parla d'una "noia de Galícia que ens va dir que la seva mare també havia cuidat el bestiar des de ben jove". 

Noranta-nou anys donen per a molt, però quan un moment vital t'ha marcat, no se'n va mai de la memòria. I això és el que li passa a Marina Vilalta amb les ovelles. Als nou anys va començar a fer de pastora, simplement perquè "m'agradaven molt les ovelles, sobretot les negres": "M'agrada tot d'elles: acariciar-les, tenir-les a la vora, veure com pasturen".

Només quan va ser mare va deixar la pastura temporalment. Al seu marit, Sebastià Terruella, el va conèixer en un ball a Ripoll, i als 22 anys ja s'instal·lava a Bruguera després de casar-se. Amb l'arribada dels dos fills (Jesús i Dolors), el seu cunyat es va començar a emportar "el ramat a l'hivern", explica Jesús Terruella: "Al mes de març tornava a pujar. Ella estava molt contenta, i anava a veure les ovelles i a remenar-les".

Quan es va casar, Marina Vilalta es va endur dues ovelles de casa seva, que es van unir al ramat de la resta de gent del poble. Era l'única dona pastora llavors. "Els homes no s'hi fixaven gaire, no s'hi volien entretenir; ja tenien prou feina, i deien que les ovelles no donaven res", recorda.

Cada dia, amb el sol com a rellotge, pastura el ramat, que ha arribat a tenir 130 caps. A les muntanyes hi ha viscut de tot. "Un dia era al Taga. Tenia un xaiet petit i se'l va endur un ocell. No hi vaig poder fer res." A banda d'aquests moments puntuals, què feia per entretenir-se tanta estona sola aquí a la muntanya? Les visites li agraden, diu, perquè "xerro molt, i així passa el dia més de pressa". També s'entreté amb els gossos i, alguna vegada, havia portat una ràdio: "A les ovelles els agrada molt la música".

Però aquest aparell no és realment necessari: li agrada molt cantar. Canta als gossos, a les ovelles i a la natura. Després d'entonar la cançó popular catalana La presó de Lleida, diu: "Sé cançons de molt llargues i les canto sola. Abans em deien: aquesta noia s'ha tornat boja, que canta, crida...". Són cançons tradicionals que ha après dels seus germans, onze en total. "Menjar potser no menjaven, però cantar sempre", diu Jesús.

Alegries i tristeses

"On són les ovelles? Les sents?", no para de preguntar. Està sempre atenta al ramat, no el vol perdre de vista. Té un truc perquè els animals se li acostin: del mateix sac on porta el menjar dels gossos, treu un pa rodó sec que comença a tallar amb el ganivet del seu fill. "Vigila que encara et tallaràs!", l'avisa.

El ramat hi va de seguida, mentre ella els va donant trossets (i també a algun gos, que se li ha colat quan ha olorat el menjar). Riu, contenta, envoltada dels animals. "Les ovelles han sigut l'alegria de la seva vida", diu el fill mentre se la mira.

La pastora no ho ha tingut fàcil: "Els meus pares eren pobres i vivíem molt lluny de l'escola. No hi vam poder anar". I afegeix: "A casa meva no teníem pràcticament res; el meu home, pobret, em va haver de comprar tota la roba per vestir-me i casar-me".

De la Guerra Civil també en té records: "Els guàrdies venien a amenaçar els meus pares perquè teníem el meu germà amagat, i la meva mare els deia que no. L'apuntaven amb la pistola". Un cop finalitzat el conflicte bèl·lic, quan les tropes es retiraven cap a França, "travessaven el poble i ens van cremar algunes cases".

"He passat moltes tristeses, però amb alegria ho recordo tot". Per exemple, parla del viatge que va fer a Mallorca amb l'únic propòsit de "volar": "Vam marxar a les cinc del matí, em vaig menjar una ensaïmada i a les vuit del vespre ja érem aquí".

Dels seus fills també en parla amb orgull. De Jesús en destaca la feina de constructor (ha fet algunes de les cases de Bruguera) i també el seu talent per tocar l'acordió. "L'hauries d'haver portat!", li reclama.

Des que Terruella es va jubilar, ajuda a la seva mare amb la pastura de les ovelles. "Hem anat reduint el ramat. Ella les estima i, per no deixar-la penjada, ens hem anat adaptant, perquè això la fa feliç". Ell insisteix en pasturar amb calma: "Si fos per ella, baixaria a poc a poc muntanya avall, però després el problema seria tornar a pujar".

"Si no fos per aquest coi de tos que tinc ara, estaria ben sana. Menjo de tot, no tinc pas mal enlloc", insisteix. Manté la vitalitat de sempre, amb ganes cada dia de sortir a pasturar: "Estic més bé fent de pastora; si em quedo a casa, em poso nerviosa".

Subscriu-te per seguir llegint