L’escola que va pintar un país

Molts han convertit les xarxes socials en un aparador on presumir de la vida que els agradaria tenir. Ningú puja a Instagram un selfie trist, menjant bròquil bullit o contemplant una posta de sol envoltat de naus prefabricades al mig d’un polígon de mala mort. La pila de fotos que diàriament enfarfeguen els nostres ulls hipnotitzats per la pantalla del mòbil, són molt útils per projectar la imatge que volem que els altres es facin de nosaltres. I en conseqüència és habitual imaginar-nos que la vida del veí és més interessant i entretinguda que la nostra. Com diu la frase feta anglesa: «l’herba sempre és més verda a l’altra banda». I per complementar-ho amb una dita catalana, hi podem afegir que això és més vell que l’anar a peu.

A Olot ho saben bé perquè des de fa més de dos segles han convertit els seus paisatges en el lloc idíl·lic on molts voldrien viure. Però en comptes de fotografies, ho han fet amb pintura. Tot va començar el juliol del 1783 quan la capital de la Garrotxa va inaugurar l’Escola de Dibuix sota la direcció de Joan Carles Panyó. Era el primer centre d’aquelles característiques que s’obria a Catalunya fora de Barcelona, que el 1775 havia fundat la Llotja. Ambdós establiments tenien la finalitat de formar tècnics més que artistes, perquè la idea inicial era proveir de mà d’obra qualificada al sector de les indianes, que era com s’anomenaven els teixits estampats d’una sola cara fent servir uns motllos xops amb tintures que s’imprimien damunt les teles. A finals del segle XVIII hi havia una autèntica fal·lera per aquells peces de cotó que inicialment eren importades de l’Índia (d’aquí el nom).

En aquella època Olot era un dels principals centres productors del país i les autoritats locals van fer mans i mànigues perquè el govern central autoritzés la creació de l’Escola que, inicialment, es va situar al recinte de l’Hospici.

Tot això passava en els primers compassos de la revolució industrial que al llarg del segle XIX va situar Catalunya al capdavant de l’Europa fabril i, encara que ara costi d’imaginar perquè Barcelona és un ciutat abocada al turisme i als serveis, al vuit-cents estava plena de fàbriques. I és clar, d’obrers que estaven disposats a treballar però no a permetre que els seus amos els trepitgessin. Així, a mesura que l’economia anava agafant gruix, també ho feia el moviment sindical, que era reprimit sense contemplacions. La ciutat -Barcelona en particular i totes en general- es començava a percebre com un espai hostil, ple de tensions i conflictes, on la modernitat del vapor triturava la pau que havia existit (presumptament) en èpoques passades.

Una pau que els burgesos barcelonins retrobaven estiuejant a les zones rurals. Per això, quan «pujaven» a Olot, quedaven extasiats: «aquí rai», «aquí sí que s’està tranquil». I, com que no podien quedar-s’hi a viure, es conformaven amb penjar al menjador del pis de l’Eixample un tros d’aquell paisatge.

En aquest procés d’idealització de la muntanya catalana i de l’entorn garrotxí hi va tenir un paper molt important l’escola, que a mitjans de centúria s’havia rebatejat com a Escola de Belles Arts. Sobretot a partir de 1887, quan en va assumir la direcció el pintor Josep Berga Boix (conegut popularment a Olot com l’Avi Berga). Tant ell com Joaquim Vayreda s’havien format a la mateixa escola sota la tutela de Narcís Pascual i després havien ampliat coneixements a l’exterior; cosa que els havia permès modernitzar el seu llenguatge pictòric.

Ara bé, no es tractava només de tècnica sinó també d’ideologia. Tots dos procedien de famílies vinculades al carlisme i posaren el seu talent al servei d’un discurs catòlic, tradicional i catalanista. Amb les seves pinzellades van aconseguir crear un univers idíl·lic fet de prats verds on pasturaven vaques, aplecs on dansaven parelles de pagesos amb barretina i imatges religioses, que entusiasmaven als burgesos barcelonins i compraven les seves teles quan eren exposades a sales tan emblemàtiques com la Parés del carrer Petritxol. Així es va anar construint la falsa percepció que el món rural era idíl·lic i que si es fugia de la ciutat es fugia dels problemes.

Com que tenien èxit, a l’Escola d’Olot sempre hi havia requesta d’alumnes que volien dominar la manera de pintar garrotxina. Així, a mesura que s’avançava cap al segle XX, als Berga, Vayreda i companyia els sortien imitadors de sota les pedres, com passa sempre que hi ha un moviment cultural que funciona.

L’Avi Berga va ser al capdavant de l’Escola fins al moment de la seva mort, el 1914. Aleshores el món era completament diferent. Les avantguardes començaven a irrompre amb força i les noves generacions d’artistes buscaven noves maneres d’expressar-se per trencar amb els seus predecessors. Tot i això en el cas d’Olot no hi va haver ruptura sinó més aviat una evolució gràcies al nou director, Iu Pascual. De fet, aprofitant la tradició olotina, el 1934 el govern de la Generalitat va escollir la capital de la Garrotxa per instal·lar-hi l’Escola Superior del Paisatge de Catalunya. Un centre amb rang d’estudis superiors on s’havien de preparar els artistes del futur que volguessin dominar aquella especialitat. Però com amb tantes coses, el franquisme ho va impedir: va desmantellar el projecte i va represaliar a Iu Pascual, apartant-lo de l’ensenyament. Com va explicar l’historiador de l’art Joan Sala, a la Revista de Girona el 2017, «els seixanta-dos anys que van dirigir el centre Berga i Pascual són el període d’or de la institució».

No va ser fins a la restitució de la democràcia que el centre va tornar a reviscolar tot i que allunyat del tarannà de temps pretèrits. Al segle XXI forma part de l’Escola Superior de Disseny i Arts Plàstiques de Catalunya i ofereix la possibilitat de seguir la formació oficial reglada tant a l’etapa de secundària com a la universitària. D’allà en surten els nous talents de l’art actual, que ja no cal que sigui idíl·lic perquè sabem que a tot arreu hi ha maldecaps, però també que la bellesa es pot descobrir a qualsevol racó.