Les comarques de Girona, explorades dibuix a dibuix

En alguns dels pobles més petits de les comarques gironines, l’arribada d’Urban Sketchers altera per unes hores el paisatge habitual. «A vegades som més sketchers que habitants», explica Toni Xifre, secretària i una de les impulsores del grup. Els participants es reparteixen pels carrers, busquen el seu punt de vista i obren les llibretes. Al principi, concentrats a encaixar l’escena sobre el paper, gairebé no parlen. «Només se senten els gossos i nosaltres», descriu Rosa Haba, membre del col·lectiu. Quan les línies ja han pres forma i arriba el moment d’afegir-hi color, la tensió es desfà i comencen les converses i les rialles.

Aquesta escena s’ha repetit en més de 190 municipis de les comarques gironines. Places, esglésies, carrers, masies, mercats i paisatges han anat omplint les pàgines dels integrants del grup. No treballen a partir de fotografies ni del record. La seva norma principal és representar els llocs in situ, des del carrer, una cafeteria, un parc o qualsevol punt des d’on puguin observar directament l’escena.

El moviment va començar a formar-se l’any 2007 de la mà de Gabriel Campanario, periodista i il·lustrador català establert als Estats Units. Campanario va crear un fòrum en línia perquè dibuixants d’arreu compartissin escenes de les ciutats on vivien o dels llocs que visitaven. La proposta s’adreçava a totes les persones que gaudien dibuixant des de la finestra de casa, assegudes en una cafeteria, en un parc o dretes en una cantonada.

Dibuix a dibuix

Un any després, va convidar diversos artistes a compartir els dibuixos i les històries que els acompanyaven en un blog col·lectiu. L’espai va donar visibilitat a la comunitat i va estendre una idea que acabaria convertint-se en el lema del moviment: «Veure el món, dibuix a dibuix».

La iniciativa va créixer fins a convertir-se en una comunitat global oficial, que reuneix milers de persones. El seu manifest estableix que les obres han d’explicar la història dels entorns, documentar un moment i un lloc concrets i representar amb fidelitat les escenes observades. També defensa el suport entre els participants, les sortides en grup i la publicació dels treballs a internet.

Tanmateix, a Girona l’origen es troba en un curs de dibuix. Durant una setmana, els alumnes van sortir a treballar al carrer i l’experiència els va agradar prou per voler continuar pel seu compte, encara que ja no tinguessin un professor que els guiés.

Un dels participants va descobrir l’existència d’Urban Sketchers i el grup va sol·licitar formar part oficialment del moviment. La petició era necessària per poder utilitzar-ne el nom. Urban Sketchers Girona va obtenir la denominació oficial el juliol del 2013. La casualitat va fer que aquell mateix any Barcelona acollís el simposi internacional d’Urban Sketchers. La cita va permetre als integrants gironins conèixer millor una comunitat que ja havia traspassat fronteres i entrar en contacte amb dibuixants procedents d’altres territoris.

Al principi, les convocatòries gironines eren reduïdes. Amb el temps van arribar a reunir entre 40 i 50 participants, mentre que ara l’assistència habitual se situa al voltant dels 25 o 30. Actualment, els dijous al matí estan reservats per recórrer les comarques gironines. Bona part dels participants estan jubilats i disposen d’aquest dia per visitar un municipi diferent. Els responsables intenten alternar les destinacions entre la Selva, l’Empordà i la resta de territoris perquè les distàncies quedin repartides i ningú hagi de desplaçar-se sempre gaire lluny.

Els caps de setmana també accepten invitacions d’ajuntaments i entitats. Fires, festes majors i altres esdeveniments incorporen així els dibuixants, que documenten amb les seves llibretes allò que passa. La presència del grup als carrers també serveix per captar nous participants. Algunes persones s’hi han afegit després de trobar-los asseguts davant d’un edifici i preguntar-los què feien.

Descobrir llocs

Aquest recorregut els ha portat fins a municipis que molts no haurien visitat mai. «Descobreixes llocs preciosos», explica Xifre. Les sortides combinen el dibuix amb una manera pausada de conèixer el territori. No consisteix només a arribar, mirar i marxar.

Xifre assegura que ara es fixa en elements dels seus mateixos pobles que abans li passaven desapercebuts. Una porta, una finestra o una forma determinada poden adquirir una importància que no tindrien durant una passejada convencional. Àngels Prat, membre del col·lectiu des del 2013 i una de les organitzadores del col·lectiu, ho resumeix així: «El més important no és saber dibuixar, sinó saber mirar».

A més, aquestes trobades també tenen un efecte personal. «Quan estàs fent allò no penses en res més», afirma Xifre, que compara l’experiència amb una mena de meditació. El resultat queda recollit en una llibreta que acaba funcionant com un diari dels llocs visitats i dels dies compartits.

Al final de cada trobada, els participants col·loquen els treballs a terra per observar com cadascú ha interpretat el mateix espai. No hi ha dos resultats iguals. Uns destaquen els colors; d’altres, les ombres, la composició o petits detalls que la resta no havia advertit. Aquest moment es converteix en un aprenentatge col·lectiu. Els assistents comparteixen consells i prenen idees que poden provar durant la sortida següent.

Rosa Haba, de 74 anys, va conèixer el col·lectiu mentre feia un curs de dibuix a Girona. Sempre li havia agradat dibuixar i treballar amb les mans, però fins aleshores havia copiat principalment fotografies o altres il·lustracions. Explica que fer-ho directament de la realitat li va canviar la manera de mirar i li va permetre establir una relació diferent amb els espais.

Originària de Barcelona, fa anys que viu a Lloret de Mar. Assegura que les sortides li han permès conèixer indrets de la demarcació que ni tan sols havia sentit anomenar. Entre els seus preferits hi ha Púbol i els petits nuclis on la tranquil·litat facilita asseure’s a dibuixar. Així mateix, ni el fred de l’hivern ni la calor de l’estiu aturen habitualment el grup. La pluja és l’únic obstacle seriós, tot i que els participants intenten trobar un porxo o qualsevol altre aixopluc per continuar treballant sense mullar el material. «Els quaderns són sagrats», resumeix Haba.

«Tothom sap dibuixar»

Per participar-hi no cal acreditar cap formació. Entre els assistents hi ha aquarel·listes, arquitectes i dissenyadors gràfics amb experiència, però també persones que tot just comencen. «Tothom sap dibuixar», defensa Haba. El nivell arriba després amb la pràctica. L’únic requisit inicial és tenir-ne ganes.

El component social té tant pes com l’artístic. Haba explica que, a través del grup, ha fet amistats que van molt més enllà de les trobades setmanals. També ha conegut dibuixants d’altres punts de l’Estat i ha participat en cites internacionals. Algunes relacions iniciades amb un quadern a les mans han continuat després a Porto, Màlaga o Madrid i s’han convertit en visites personals durant l’any.

Finalment, quan acaba la jornada, cadascú torna a casa amb la seva llibreta. Pàgina rere pàgina, aquests quaderns conserven una mirada personal sobre més de 190 municipis. Són el testimoni d’un territori observat sense presses, però també de les amistats i converses que han sorgit mentre dibuixaven.

Subscriu-te per seguir llegint