El segrest de la Verge de Núria per protestar contra el franquisme

«‘Mossèn, mos han robat la Verge!’, cridava cap a les set del matí del diumenge 9 de juliol del 1967 (...) el sagristà del santuari de Núria, Josep Lladós. Com cada dia, havia fet la seva ronda habitual per obrir l’església, encendre alguns llums... I quan va pujar al cambril de la marededeu es va adonar que la imatge romànica no hi era. Va anar a buscar el capellà custodi del santuari, mossèn Francesc Verdés, que s’hi va personar amb el vicari de Ribes de Freser i organista de Núria, mossèn Enric Lahoz, per constatar que efectivament la marededeu de Núria havia desaparegut. I ho havia fet a molt pocs dies de la cerimònia de la seva coronació canònica, que es preveia multitudinària i solemne, la qual cosa feia més greu l’afer».

Aquest paràgraf obria el reportatge publicat al Dominical del Diari de Girona el 9 de juliol del 2017, quan es complien cinquanta anys justos del segrest de la talla romànica de la verge de Núria per part d’activistes antifranquistes que seran homenatjats aquesta setmana amb diversos actes programats a la vall i el santuari.

Aquell reportatge continuava explicant que «mentre Verdés, Lahoz i Lladós es lamentaven per la sostracció de la Verge, l’escultura de fusta, del segle XII-XIII, ja era molt lluny de Núria, a la masia Can Pujades de Vallgorguina, en mans de Nemesi Solà, el cap de l’escamot que durant la nit anterior l’havia sostret en una operació inclosa en la campanya ‘Volem bisbes catalans’: la marededeu havia estat segrestada per activistes catalanistes, antifranquistes i catòlics que no la retornarien fins quatre anys i mig més tard, el 28 de gener del 1972, quan les seves demandes (bàsicament el nomenament de bisbes catalans per a les diòcesis catalanes i el retorn a Catalunya del seu exili a França de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré) ja eren realitat».

Homenatge aquesta setmana

Nemesi Solà, Xavier Polo i Josep Almeda són alguns dels activistes que seran homenatjats aquesta setmana a Núria, si bé sobretot seran recordats els excursionistes Xavier Margais i Toni Ribas, autors materials del rapte. Des de l’Associació Homenatge al Segrest de la Mare de Déu de Núria, entitat que convoca l’acte, Xevi Roviró destacava a ACN que el dijous 9 de juliol es vol distingir «tots aquells, molts cops anònims, que han fet tant per Catalunya i la llengua». Aquell dia es col·locarà una placa al camí d’entrada a Núria, sota la creu d’en Riba. Al matí, es podrà pujar al santuari des de Queralbs, a peu o amb el cremallera, i hi participaran alguns dels protagonistes i familiars.

El segrest de la marededeu formava part de l’actuació d’una oposició antifranquista especialment activa en alguns àmbits catalanistes i catòlics a la dècada de 1960. L’afer Galinsoga, els fets del Palau, les crítiques de l’abat Escarré a Le Monde, la Caputxinada o la manifestació de capellans a Barcelona són episodis en què política i religió apareixien barrejades. En paral·lel, el Concili Vaticà II obria una porta d’esperança a les reivindicacions cristianes i catalanistes.

En aquest context, el Vaticà va autoritzar el 1965 la coronació canònica de la Verge de Núria, una vella aspiració pel prestigi que podia donar al santuari i per l’increment de visitants. Fins i tot es va considerar la possibilitat de convertir Núria en «un Montserrat en petit», segons escrivien Manuel Castellet i Rosa Anna Felip, a «Mossèn, ens han pres la Marededeu!» El segrest de la marededeu de Núria (Editorial Alpina, 2017).

La data fixada era el 13 de juliol del 1967. Però l’any anterior, el nomenament de Marcelo González, bisbe d’Astorga i natural de Valladolid, com a arquebisbe coadjutor de Barcelona, havia sacsejat amplis sectors del catalanisme catòlic. L’historiador gironí Josep Clara, al llibre Desaparició i retorn de la imatge de la Mare de Déu de Núria (1967-1972) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993), va escriure que el nomenament va causar sorpresa i indignació perquè era el primer prelat destinat a una diòcesi catalana després del Vaticà II i no era català ni coneixia la llengua del país. La campanya «Volem bisbes catalans» va generar accions de protesta arreu. La coronació de Núria, amb assistència prevista d’autoritats del règim, va oferir un escenari d’enorme càrrega simbòlica. Segons Clara, retirar la imatge pretenia cridar l’atenció de l’opinió pública i denunciar l’intent d’utilitzar la pietat popular amb finalitats polítiques.

Planificació i execució

L’ideòleg del segrest va ser Xavier Polo i Ribas, un dels homes clau de la campanya. Polo havia considerat altres possibilitats, com segrestar la Verge del Pilar, el Sant Calze de València o la marededeu de la Mercè de Barcelona. La coronació de Núria i la presència d’autoritats franquistes el van fer decantar pel santuari ripollès.

Nemesi Solà, flequer i pastisser, escolta, antic membre de l’Escolania de Montserrat i activista cultural i social, es va convertir en el cap de l’operació. La va executar amb cinc persones més: Antoni Boadella, que feia de conductor; dos joves escoltes que van actuar com a exploradors, i els dos autors materials del rapte, Ton Ribas i Xavier Margais, excursionistes i militants del Front Nacional de Catalunya.

El dissabte 8 de juliol del 1967, Boadella i els dos escoltes van sortir en cotxe de Barcelona cap a Ribes de Freser, mentre que Ribas i Margais hi van anar en tren. Els escoltes van pujar a Núria amb l’últim cremallera i els dos excursionistes ho van fer a peu. Els primers van comprovar que es podia accedir al santuari i que no hi havia vigilància. Quan Ribas i Margais hi van arribar, van agafar la imatge, la van embolicar amb un sac de dormir, la van protegir amb un casc i la van posar en una motxilla. Després van baixar fins a Queralbs, on Boadella els va recollir per portar-los a Can Pujades. Allà Solà se’n va fer càrrec i l’escamot es va dissoldre.

Aquell mateix 9 de juliol, diverses redaccions de diaris espanyols i estrangers van rebre un comunicat d’una suposada «Comissió de sacerdots i de militants d’Acció Catòlica», que en realitat no existia. El text, escrit per Josep-Rafael Carreras i Albert Manent, justificava la sostracció per evitar l’aprofitament de la religió i del culte amb finalitats polítiques. El retorn quedava condicionat al lliure nomenament de bisbes autòctons a Catalunya, al retorn de l’abat Escarré i a la dimissió de Marcelo González.

La notícia va tenir una difusió inicial limitada, perquè molts diaris no sortien els dilluns, però els dies posteriors va obtenir una notable repercussió. A Espanya sovint es va presentar com un «robatori sacríleg», mentre que la premsa estrangera va relacionar l’acció amb els moviments catalanistes i catòlics contra el franquisme.

Investigació i retorn

El segrest havia assolit el seu primer objectiu i, en part, també el segon. La coronació es va celebrar amb una rèplica de guix de la imatge, però no va tenir el fervor popular que s’esperava. Moltes persones ja havien decidit no anar-hi pel caire polític que havia pres la celebració, i d’altres es van veure afectades pels controls de la Guàrdia Civil i per la reducció de trens. La investigació policial i judicial va posar aviat el focus sobre mossèn Enric Lahoz, capellà progressista que era a Núria en el moment dels fets. Va ser processat, però es va comprovar que no hi havia cap prova contra ell i el sumari va ser arxivat.

Les investigacions policials tampoc no van aconseguir localitzar la marededeu. La imatge va passar per Vallgorguina, el barri d’Horta de Barcelona, una casa de Vilanova i la Geltrú i de nou Barcelona. A finals del 1971 va tornar a la capital catalana per preparar-ne la reposició al santuari, un cop complertes les condicions plantejades el 1967: Escarré havia tornat a Catalunya el 1968, ja molt malalt, i hi va morir a l’octubre; Marcelo González havia estat traslladat a Toledo, amb Narcís Jubany elegit per succeir-lo a Barcelona.

Solà va activar aleshores l’operació retorn i la va confiar al polític i historiador Josep Benet. Ell i la seva dona, Florència Ventura, van portar la imatge amb cotxe fins al peu de Montserrat, on la va rebre Frederic Bara, secretari de Joan Martí Alanis, bisbe d’Urgell. Només d’arribar a la Seu, el bisbe va ordenar que la imatge fos traslladada immediatament al santuari per evitar filtracions i protegir els implicats. La marededeu va tornar a Núria de matinada, com n’havia sortit quatre anys i mig abans, el 29 de gener del 1972.

Una oferta turística consolidada tot l’any

Més enllà del seu simbolisme religiós, la Vall de Núria ha consolidat una oferta turística que hi porta visitants durant tot l’any: a l’hivern, la neu és protagonista i l’estació d’esquí (que depèn de Ferrocarrils de la Generalitat) és l’epicentre de l’activitat a la vall, però durant la resta de l’any els responsables de Núria han sabut complementar els atractius naturals de la zona, ideals per als aficionats a la muntanya i el senderisme, amb propostes lúdiques pensades per a tots els públics. Amb l’afegit que a Núria només s’hi pot arribar a peu o amb el tren cremallera, la qual cosa proporciona a l’espai un caràcter diferent, una mena d’aïllament.

Aquest estiu s’ha incorporat un nou mirador sobre el santuari i el llac, que es troba situat a mig recorregut de l’anomenat Camí de les Creus, el viacrucis monumental que surt de l’entorn del temple i va recorrent una part de la vall amb escultures de grans dimensions i estils molt diversos. L’actuació és la principal novetat de la temporada d’estiu de l’estació de muntanya, que també estrena una nova web i s’incorpora al Passaport Turistren, una iniciativa vinculada als transports turístics de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC): el cremallera de Núria, el cremallera i els funiculars de Montserrat, el Tren del Ciment i el Tren dels Llacs. El sistema permet acumular descomptes i premis a partir de l’ús d’aquests serveis i busca afavorir la mobilitat vinculada al patrimoni ferroviari i natural.

El nou mirador del llac està situat al costat de l’observatori d’ocells i permet una vista oberta sobre el llac i el paisatge de la vall. L’espai es troba a uns deu minuts a peu del santuari i s’ha habilitat com a punt d’observació i descans dins d’un dels recorreguts més freqüentats de l’entorn immediat de Núria.

El president de FGC, Carles Ruiz Novella, ha assenyalat que el nou espai permet «gaudir i acabar de comprendre el que Vall de Núria significa» i ha defensat la necessitat de «cuidar, preservar i difondre els valors paisatgístics i naturals d’aquest entorn». Ferrocarrils emmarca l’actuació en l’estratègia de reforçar l’ús de la vall també fora de la temporada d’hivern.

De fet, Núria és, més enllà de la pràctica de l’esquí a l’hivern, el punt de partida d’una gran varietat d’itineraris que atreuen tant aficionats a l’alta muntanya com persones que practiquen el senderisme més reposat. Excursions tan emblemàtiques i exigents com la Queralbs-Núria, l’ascens al Puigmal o l’anomenada Olla de Núria, conviuen amb recorreguts per a tots els públics com l’ascens al Pic de l’Àliga, la caminada per la vall d’Eina o la ruta de les Pedrisses.

A més d’aquestes opcions lligades a l’entorn natural de la zona, l’estació de la Vall de Núria, que rep cada vegada més visitants estrangers, manté aquest estiu l’oferta habitual d’activitats de muntanya i lleure familiar. Entre les propostes hi ha el passeig panoràmic amb telefèric i telecadira, l’experiència Torgo 4x4 (rutes amb un particular vehicle elèctric), les sortides amb barca o canoa al llac, el parc lúdic (amb activitats diverses pensades sobretot per als infants i que també funciona a l'hivern amb propostes de neu) i l’ampli programa ja esmentat d’itineraris de senderisme per l’entorn de la vall.