Grup Pous, de llogar cadires a muntar tota mena d’esdeveniments

«El meu avi, Joan Pous, era de Vilajuïga. Hi tenien vinyes però no s’hi guanyava bé la vida i va decidir intentar fer fortuna a Girona. Va agafar el carro i va venir». Miquel Pous relata amb aquestes paraules una decisió que resultaria determinant per a la seva família, que durant tres generacions ha bastit una empresa líder en el lloguer i muntatge de material per a esdeveniments de tota mena, amb unes instal·lacions de més de 3.000 metres quadrats a Fornells de la Selva i un catàleg amb més de 2.500 referències, entre les quals milers i milers de cadires, que van ser en realitat l’origen del Grup Pous.

Joan Pous va conèixer a Girona Maria Engràcia Gironès, la seva futura dona, filla de l’estanc de Santa Eugènia, un establiment que funcionava com a botiga d’alimentació, bar, casino, local social... Un dia, un marxant d’una botiga de mobles de Breda li va oferir a Joan Pous la possibilitat d’adquirir cadires i taules plegables de fusta: «Li deia que eren més lleugeres, més fàcils de posar i treure, i es guardaven en menys espai», recorda Miquel Pous. Joan Pous va decidir provar aquell material i va adquirir una cinquantena de cadires: la factura de la fàbrica de mobles La Hispano Sud Americana, s.a. de Breda té data del 10 de juliol del 1944, i pujava a 1.995 pessetes. Sense saber-ho, havia posat les bases d’un negoci que no pararia de créixer.

Les noves cadires van començar a fer servei al bar, però aviat els clients hi van veure una altra utilitat: «En van començar a demanar a l’avi per endur-se-les els diumenges a fer pícnics, o per a trobades i celebracions diverses. Eren lleugeres, plegables, i entraven bé als carros de l’època». Joan Pous es va adonar aviat de l’oportunitat que se li presentava: «Com a bon català que era, el meu avi va decidir començar a cobrar per llogar les cadires. Era una quantitat petita, però com que la cobrava a tothom, ningú no es podia queixar», diu Miquel Pous.

El boca-orella va fer la resta. Primer van ser els veïns del barri i després, ajuntaments de pobles propers. El primer que, oficialment, va llogar cadires i taules a Joan Pous va ser el de Bescanó, que anava a buscar-les amb carro per a la festa major. L’activitat va créixer i es va convertir en un negoci paral·lel al de l’estanc, fins al punt que Joan Pous va haver de llogar un magatzem i ampliar l’estoc. En pocs anys, ja no es parlava de desenes de taules i cadires, sinó de centenars.

La segona gran empenta al negoci la va donar Felip Pous, fill de Joan i pare de Miquel. A diferència de seu pare, que l’havia fet créixer gairebé de manera intuïtiva, ell hi va veure una empresa amb recorregut. Va ser qui va professionalitzar l’activitat i qui va entendre que el client no només volia llogar cadires i taules: «Va ser pioner a Girona a encarregar-se també del transport del material, la qual cosa donava comoditat als clients». D’aquesta manera, aquella activitat inicialment complementària es va convertir en un negoci real. Miquel Pous va renunciar a continuar amb l’estanc (se’n va fer càrrec la seva dona i el bar va ser llogat) i es va concentrar en l’empresa de lloguer de taules i cadires, que també va començar a oferir el muntatge d’escenaris i que va ampliar el seu àmbit d’actuació més enllà de les festes majors: casaments, actes institucionals, concerts, esdeveniments d’empreses...

Un incendi i tornar a començar

Miquel Pous va créixer envoltat de l’activitat derivada d’aquest negoci ascendent, situat al costat de casa. «Tornava de l’escola i veia camions carregant cadires... Jo jugava entre piles de cadires, en fèiem laberints», recorda de la seva infància. Fins que el 6 de desembre del 1978 un incendi va destruir la casa i el magatzem. La família ho va perdre pràcticament tot i va haver de tornar provisionalment a l’estanc de Santa Eugènia: «Però el meu pare va decidir fer un pas endavant i reconstruir l’empresa. Va refer la casa, va comprar una nau a Salt de 600 metres quadrats, i va continuar ampliant l’activitat, adquirint més estoc de material, començant a assumir muntatges fora de les comarques gironines i en grans recintes», apunta Miquel Pous.

Vindran anys de creixement per a l’empresa, que s’acceleren quan incorpora al seu catàleg la vaixella i altre parament de taula: les cadires i les taules deixaven de ser l’únic eix d’una empresa que cada vegada es diversificava més. Aquell pas va ampliar l’abast dels serveis i va consolidar un model que encara avui es manté: oferir solucions integrals per a esdeveniments.

Miquel Pous es va incorporar de manera progressiva al negoci. Va començar a treballar-hi als estius quan era adolescent i hi va entrar de ple amb 19 anys, amb l’empresa consolidada, amb 14 o 15 treballadors. Va deixar els estudis i va anar passant per tots els esglaons possibles dins l’empresa: escombrar, netejar i rascar material, pintar cadires, carregar camions, fer d’ajudant de xofer, encarregar-se de la vaixella, entrar a l’administració, assumir la logística i, finalment, acabar dirigint el negoci. «La meva universitat, al final, ha estat aquí», diu.

Quan va assumir plenament l’empresa, amb 36 anys, un cop jubilat el seu pare, es va trobar amb una altra sacsejada externa: l’esclat de la crisi del 2008. Aquell context va frenar projectes i el va obligar a reformular prioritats, però no va alterar la línia de fons. Pous va optar per mantenir l’activitat, ampliar la gamma de producte, modernitzar la imatge i fer una aposta clara per la tecnologia, per la digitalització i la incorporació de noves eines de gestió, incloses aplicacions basades en intel·ligència artificial per controlar millor l’inventari, la logística i el seguiment intern: «Cada any inverteixo en tecnologia, és important». En aquesta etapa també es van generar dues noves línies de negoci, la bugaderia industrial, el 2011, i una de mobiliari. «Intento posar el meu segell, però al mateix temps conservar el que representa l’empresa», explica.

En aquest sentit, Miquel Pous defensa una empresa familiar propera, però estructurada. «Tinc un equip meravellós», assegura, al mateix temps que reivindica la importància de saber delegar: «Si vols generar aptituds has de delegar, és molt important». Grup Pous té uns 25 treballadors en temporada baixa i arriba als 40 en els mesos de més feina, que van de maig a octubre. El gruix de l’activitat continua concentrat a les comarques gironines, tot i que també treballen a Barcelona i, de manera puntual, a Andorra o al sud de França. La firma ofereix servei a particulars, empreses, institucions i sobretot al món del càtering, que s’ha convertit en un client central en el sector dels esdeveniments.

En paral·lel al creixement de l’empresa, Miquel Pous ha volgut donar un gir a la relació amb el client, apostant per l’atenció personalitzada. El showroom de 600 metres quadrats que l’empresa té a Fornells n’és una de les peces clau: «Tenim visites concertades a un any vista, en les quals les persones poden triar tot allò que necessitin, des d’una forquilla o una cullera de postres fins a les taules, les cadires, etc... Oferim una personalització absoluta dels banquets perquè entenem que es tracta de celebracions especials, de dies únics per a aquestes persones». En aquesta línia, Miquel Pous assenyala que «també es pot venir a llogar quatre coberts, quatre copes i quatre plats per a una sola nit, i és més barat que una pizza».

El showroom completa unes instal·lacions de més de 3.000 metres quadrats de magatzems també a Fornells de la Selva. Grup Pous té un catàleg amb més de 2.500 referències (de cadires a taules passant per coberts, carpes, barres, escenaris, equipament, productes tèxtils...) que li permet mantenir una oferta global de lloguer de material per a casaments, celebracions, reunions, espectacles i grans esdeveniments, amb servei de transport i col·locació, per al qual disposa d’una àmplia flota de vehicles.

Vint mil cadires en un dia

Les 20.000 cadires («són moltes cadires») que van haver de posar en un dia a l’avinguda Maria Cristina per al piromusical de les Festes de la Mercè de Barcelona és el muntatge més gran que recorda haver fet Miquel Pous, que conserva mil i una anècdotes de la feina. «Vam posar les cadires per a un concert de Julio Iglesias al Camp Nou i va venir ell personalment a felicitar-nos per com ho havíem fet. I uns dies després ens demanaven que ens encarreguéssim de la resta de concerts de la gira». Grup Pous ha muntat escenaris per a grans concerts i per a festes de barri, per a les havaneres de Calella i per a desfilades de moda, la gala dels primers premis Girona Delícia, casaments amb molts i amb pocs convidats, banquets de tota mena, mítings polítics, ha portat cadires a escoles i cinemes... Una gran varietat d’esdeveniments que evidencia aquesta versatilitat marca de la casa de la qual parla Miquel Pous.

La trajectòria de l’actual gerent del Grup Pous no s’explica només des de l’empresa, però. Durant anys va compaginar l’activitat laboral amb la música. Va ser membre de Barri Baix, un grup gironí que va néixer a finals de la dècada de 1980 i que va arribar a gravar dos discos, Pork-no (1994, produït per Jordi Tardà) i Lonx suite (1998, amb Joan Trayter). Barri Baix va durar una dècada i va actuar arreu de Catalunya i en altres punts de l’Estat . «Jo treballava i després anava a tocar», recorda d’un temps en què compartien cartell amb grups com Sopa de Cabra, Els Pets, Sangtraït, Umpah-Pah, Los Suaves, Barricada, Iggy Pop... «Eren els nostres ídols i acabàvem treballant amb ells, fent de teloners. Ens ho vam passar molt bé», apunta.

L’altra gran passió és el futbol. Va jugar fins als 33 anys, sobretot al Fornells, i encara avui manté una vinculació estreta amb aquest món. És l’autor de la lletra i la música de l’himne del Fornells, una peça que continua sonant abans dels partits de totes les categories. «És el meu millor èxit», afirma i admet que li fa molta il·lusió. Actualment forma part de la junta del Gironès Sàbat, on exerceix com a secretari, i també entrena equips de base femenina i participa en la posada en marxa d’un equip inclusiu.

En aquest àmbit esportiu, destaca la posada en marxa d’una escola de futbol al Senegal impulsada pel Gironès Sàbat: «Hi vam anar el febrer passat quatre persones de l’escola de futbol del Gironès Sàbat i vam estar-hi deu dies. Va ser inoblidable».

Miquel Pous encara afegeix una altra afició menys visible: els escacs. «No en tinc ni idea però m’encanten, hi jugo cada nit, sovint en partides ràpides, com una forma de concentració i de desconnexió».