El nas més entrenat dels Mossos d'Esquadra a les comarques de Girona

A l’andana de l'estació de l’AVE de Girona, la gossa Mia avança entre bancs, escales i zones de pas amb el nas enganxat a la feina. Primer no hi ha res: només recerca neta, feta per comprovar que no marca cap punt i que sap discriminar l’entorn. Després, el caporal col·loca una petita mostra d’entrenament d’explosiu en un espai controlat. La Mia torna a sortir, ressegueix la zona, localitza l’olor, s’atura i marca. El premi no és menjar ni cap càstig evitat. És joc.

L’escena, viscuda a l’estació de l’AVE amb el caporal i un agent de la unitat, és només una finestra a la feina de la Unitat Canina dels Mossos d’Esquadra. El grup gironí està format per cinc efectius i dona suport en recerques d’explosius, drogues, armes i diners. La seva tasca pot ser preventiva, abans d’un acte o en infrastructures sensibles, o reactiva, quan hi ha un avís concret.

La ciutadania veu de tant en tant un gos policia en una estació o en un dispositiu. El que no veu són les hores d’entrenament, les rutines físiques, les recerques en espais reals i el vincle amb el guia. «Sense confiança no es pot treballar i menys amb un animal», expliquen des de la unitat. El gos nota l’estat d’ànim del guia i el guia ha de saber llegir-lo quan marca, dubta o indica alguna cosa que ningú més veu.

La unitat de Girona forma part d’una estructura més àmplia. El gruix de guies es concentra a Sabadell, però també hi ha components a Girona, Tarragona i Lleida per respondre més ràpid. A Girona, aquesta proximitat és especialment útil per la frontera amb França, l’aeroport, l’AVE, les vies d’entrada i els actes que poden requerir controls. Aquesta proximitat evita esperar sempre recursos de l’àrea central.

També hi ha una part de planificació que la ciutadania no veu. Els guies decideixen on entrenar segons les necessitats del moment i alternen espais com l’AVE, l’aeroport, Figueres o vehicles perquè el gos no associï la feina a un únic escenari. La rutina ha de ser prou estable perquè l’animal entengui què ha de fer, però prou variada perquè no anticipi mai on trobarà l’olor.

El funcionament parteix d’una idea senzilla: el gos busca perquè per a ell és un joc. En el cas dels detectors d’explosius, l’olor que han après a identificar els porta a fer un marcatge concret, sense tocar res. A l’AVE, la gossa no buscava una bomba, sinó una olor associada durant mesos d’entrenament. Quan la localitza, marca. I quan ho fa bé, arriba la pilota, la felicitació i el joc.

Abans d’arribar a aquest punt hi ha un procés llarg. Primer cal trobar un gos amb caràcter: mida mitjana, valentia, bon tracte amb les persones, moltes ganes de jugar, capacitat d’interacció i bon nas. No han de ser d’una raça determinada. Hi ha pastors alemanys, pastors belgues malinois, labradors, working cockers, springer spaniels i també algun gos mestís. Abans de ser aptes passen proves i una revisió mèdica, perquè han de poder assumir una feina exigent.

Després comença l’ensinistrament. El primer pas és que l’animal associï bé l’olor que haurà de detectar. A partir d’aquí s’introdueixen distraccions: gent, soroll, trens, maletes, altres gossos, vehicles o calor. No és el mateix buscar en un cotxe que en una casa, en un aeroport o a l’AVE. Per això els entrenaments canvien d’escenari i reprodueixen situacions reals. L’objectiu és que, quan arribi un servei, l’animal no estigui en un món desconegut. La concentració també s’entrena. Primer es treballa perquè el gos trobi l’olor; després, perquè la continuï buscant encara que al voltant passin coses. En una estació pot haver-hi viatgers, trens i maletes; en un aeroport, avions i famílies amb animals; en un aparcament, desenes de vehicles. El gos ha d’estar focalitzat en la recerca. Si cal, també treballa a distància, dirigit pel guia.

Ús d’un làser

Aquest treball a distància és clau en els serveis d’explosius. Els agents recorden actuacions en què el gos havia d’apropar-se a una zona sospitosa sense exposar el guia. En aquests casos es pot utilitzar un làser o una indicació precisa per enviar l’animal cap a un vehicle, una maleta o una bodega. La funció és descartar o assenyalar un punt perquè els Tedax treballin amb més seguretat.

La feina amb explosius té una paradoxa: entrenen per trobar, però el millor resultat sovint és no trobar res. Amb drogues, armes o diners, un positiu confirma una sospita. Amb explosius, ningú vol que el gos acabi localitzant una amenaça real, assegura el responsable de la Unitat que manté l’anonimat així com l’agent per qüestions de seguretat. Tot i això, els guies treballen sempre com si l’avís fos cert. Si a l’AVE es detectés un element sospitós, s’activaria el dispositiu: evacuació, patrulles, TEDAX i assegurament de la zona.

Entre els serveis que més han marcat els guies hi ha el del 17 d’agost del 2017 -l’endemà dels atemptats de Barcelona i Cambrils-, quan van revisar dos autobusos sospitosos a Garrigàs amb els Tedax. La informació apuntava a una possible amenaça a la bodega d’un autobús, plena de maletes. Finalment no es va trobar cap explosiu, però l’actuació mostra el tipus de tensió amb què pot treballar la unitat: no es pot normalitzar el risc, afirmen els efectius.

També destaquen una intervenció del 2024 a Salt, vinculada a una entrada amb el GEI en un cas de possible amenaça terrorista per fabricació d’explosius. En aquell dispositiu, els gossos no van entrar al domicili, sinó que van revisar l’accés i la porta perquè altres unitats poguessin intervenir amb més seguretat. Són serveis que expliquen que la unitat no només és útil quan localitza una substància, sinó també quan ajuda a descartar riscos.

Relació entre el guia i el gos

El vincle entre el gos i el guia és l’altra peça clau. No és només una relació afectiva, sinó una eina operativa. El guia coneix les manies de l’animal, els seus ritmes, les seves pors i la manera com indica una olor. Per això no es treballa habitualment amb el gos d’un altre guia, excepte en situacions excepcionals. Altres agents el poden treure o cuidar si el guia està de vacances, de permís o de baixa, però el treball policial exigeix una complicitat molt precisa. Molts gossos passen moltes hores amb els seus guies i alguns fins i tot conviuen amb ells. Aquesta relació ajuda a reforçar la confiança. «És com un equip de treball», expliquen. Com més vincle hi ha, més segur se sent l’animal i millor pot respondre en un escenari complicat. La preparació física també és fonamental. Una recerca de deu minuts pot ser molt intensa, perquè combina esforç, canvis de ritme i concentració. Per això hi ha sortides, exercici, joc, descans i entrenament.

L’ensinistrament es basa en el reforç positiu, el joc i la motivació. Són animals actius, amb ganes d’interactuar i de fer coses. La policia canalitza aquesta energia cap a una tasca concreta. També veuen l’altra cara: gossos molt actius, especialment malinois, que algunes persones adquireixen per moda i acaben abandonant quan descobreixen que no són fàcils per a una vida domèstica.

La retirada és un altre moment delicat. Si no hi ha cap impediment mèdic, el gos deixa de treballar de manera progressiva perquè s’hi acostumi. És un final difícil perquè arriba quan l’animal té més ofici, més calma i més experiència. «Quan el gos és més professional és quan arriba el final de la seva vida laboral», resumeixen.

A l’andana de l’AVE, la gossa ja ha acabat l’exercici. Ha buscat quan no hi havia res, ha trobat quan tocava i ha rebut el seu premi. Per als viatgers pot ser una escena discreta. Per a la Unitat Canina és una repetició més perquè, el dia que l’avís sigui real, el gos no dubti.

Subscriu-te per seguir llegint