Girona infectada: l’epidèmia de còlera del 1885

Com que el present és amnèsic i egocèntric, tenim la tendència a imaginar-nos que totes les coses dolentes només succeeixen ara. Això sol anar acompanyat d’una obsessiva idealització del passat, com si les èpoques pretèrites haguessin estat de color de rosa. És cert que el món actual és molt més complex i volàtil. Les coses passen molt de pressa i quan encara no les hem acabat de pair, ja n’arriben de noves. Estic segur que algú ara arrufarà el nas amb aquesta frase: mai no havíem estat tan bé com ara. És cert que hi ha una pila de problemes pendents de resoldre, però si tan sols retrocedíssim 140 anys, de seguida tornaríem al segle XXI, ni que fos per escapar de l’epidèmia de còlera que es va declarar l’estiu del 1885 a la província de Girona. Sí, a Girona hi havia brots de còlera.

Aquesta malaltia infecciosa, provocada pel bacteri Vibrio Cholerae, es transmet a través de l’aigua i els aliments contaminats i, després d’un període d’incubació d’entre un i cinc dies, causa vòmits i una diarrea tan abundant que si no s’actua amb celeritat, la deshidratació extrema mata les persones infectades.

L’origen endèmic d’aquest bacteri és a la zona del Ganges, a l’Índia, i la seva arribada a Europa va ser una més de les nefastes conseqüències del procés de colonització imperialista del segle XIX. Les rutes comercials fetes amb vaixells de vapor i la implantació de xarxes ferroviàries van reduir el temps de viatge i, per tant, una persona sense símptomes evidents podia arribar a una altra ciutat abans de detectar la malaltia. A més, la construcció del Canal de Suez encara havia escurçat més la distància entre Àsia, Àfrica i Europa. Bona prova de la relació entre innovacions en el transport i la transmissió de la malaltia és que Egipte va ser un dels epicentres d’aquell brot el 1883. Des d’allà només va ser qüestió de temps que el bacteri creués el Mediterrani, cosa que es produí l’abril del 1884, quan es van declarar els primers casos als ports francesos de Toló i Marsella.

L’estiu d’aquell mateix any ja es van detectar focus a la península ibèrica. Tot i això, d’entrada va semblar que la crisi es controlava amb la creació de juntes sanitàries provincials i municipals. Aquests organismes feien el seguiment dels infectats, però tenien ordres de no dificultar la circulació de viatgers i mercaderies amb l’argument que l’economia havia seguir activa, tal i com explicà el 2021 la historiadora Tura Clarà en un article publicat als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.

Un inspector a Portbou

Com a mesura de control, el govern espanyol va nomenar al metge Mariano Lucientes Pueyo com a inspector general de salut pública i el destinaren a Portbou per fer-se càrrec del pas fronterer ferroviari. El protocol era tan senzill com feixuc: els passatgers arribats amb combois francesos eren obligats a baixar del tren i, després de ser fumigats, quedaven confinats en una casa que servia de centre de quarantena. El problema era que no tothom seguia les ordres i l’exèrcit va haver de fer tasques de vigilància. A més, mentre a Portbou hi havia controls, inicialment no es va fer el mateix als passos de la Jonquera ni Puigcerdà. Afortunadament, amb l’arribada de la tardor, l’epidèmia va remetre gràcies al descens de temperatures i la situació no es va complicar més del compte. El problema va ser que les autoritats van abaixar la guàrdia i la primavera del 1885 el brot va ressorgir amb més força.

A la demarcació gironina d’entrada van intentar fer veure que no passava res. L’historiador Daniel Fuentes Sánchez ha investigat el cas de Torroella de Montgrí, on el juliol ja hi havia persones que segons els documents morien a causa de «fortes diarrees», però sense reconèixer la presència del còlera. Hi va haver un moment que ja no ho van poder amagar més i el 13 d’agost de 1885 la ciutat de Girona va entrar a la llista de localitats oficialment afectades per l’epidèmia.

A partir d’aquell moment, seguint la normativa, a la ciutat era obligatori fer inspeccions domiciliàries per saber quants infectats hi havia i on estaven localitzats. A Girona, els tres principals focus van ser la caserna militar, el seminari diocesà i l’hospici. Llocs on hi havia una gran concentració de persones en un espai molt reduït i amb males condicions higièniques.

Per frenar la propagació del contagi l’ajuntament va comprar tres calderes per escaldar la roba: una fou per a l’hospici i les altres dues van quedar a disposició de la ciutadania. Així mateix, també es cremava tota la roba de vestir i de llit dels infectats i fins i tot es pintava de nou els llits dels que morien a l’hospital.

Una de les prioritats de les autoritats locals va ser salvar els asilats de l’hospici que es mantenien sans. Amb aquest objectiu, les dones i menors de set anys foren enviats a l’ermita de Sant Sebastià de Palafrugell; 80 nois van ser destinats al santuari del Collell i uns altres 140 foren traslladats al santuari dels Àngels, però allà es declarar un brot que va afectar 24 persones, vuit de les quals van morir.

Cornellà del Terri, l’últim poble

Com havia passat l’any anterior, a la tardor el brot va començar a remetre i a l’octubre es van retirar els controls fronterers i els cordons sanitaris a les zones infectades. A Girona, com a mesura higienitzadora, es van blanquejar les parets de l’hospital provincial. A la ciutat, l’epidèmia es va donar per acabada el 29 de setembre, però encara va fer estralls fins al mes següent, ja que l’última localitat de la demarcació a superar-la va ser Cornellà del Terri el 22 d’octubre. Les xifres oficials parlen de 2.194 persones afectades i 652 víctimes mortals, però segurament n’hi va haver més que no van ser registrades.

El còlera arribava a Europa aprofitant la nova globalització del segle XIX i s’escampava perquè les condicions materials a pobles i ciutats eren pèssimes: no hi havia tractament de les aigües residuals, escassos controls sanitaris d’aliments i encara no s’havien desenvolupat els mètodes de potabilització que avui ens ofereixen una aigua neta i segura. Val la pena recordar-ho cada vegada que anem al lavabo i estirem la cadena o ens rentem les dents.