Bombers gironins a Veneçuela: quan l’emergència sembla acabar, la vocació no s’atura

Les emergències solen començar quan sona una alarma. Però n’hi ha que no acaben quan aquesta deixa de sonar.

El 24 de juny, dos terratrèmols consecutius de magnitud 7,2 i 7,5 van sacsejar el nord de Veneçuela. L’endemà ja es començava a preparar l’ajuda internacional i, el 26 de juny, quinze Bombers de la Generalitat es posaven en marxa cap al país. Entre ells hi havia Jordi Martín, enginyer, cap dels Bombers a la Regió d’Emergències de Girona i membre del Grup d’Estructures Col·lapsades (GREC).

La seva feina i la dels seus companys - Carlos Serra i Esteve González, entre altres- no era la que probablement molts imaginarien. La missió principal no era rescatar persones de sota la runa: Martín forma part del GREC dels Bombers de la Generalitat, especialitzat a valorar els danys i l’estabilitat dels edificis afectats. La seva tasca consistia a analitzar el que havia quedat dempeus, decidir què era segur. Però, sobretot, a donar resposta a una pregunta aparentment senzilla amb conseqüències enormes: tota aquesta gent pot tornar a casa seva? «La nostra feina era fer aquest triatge estructural», explica Martín.

Una ajuda contra rellotge

Abans de marxar, però, calia preparar-se per ser autònoms. Van portar menjar i aigua per a deu dies, medicació i el material necessari per poder treballar sense dependre dels recursos del territori.

«El fet de desplaçar-nos, que hi hagi aquestes deu hores de vol, aquesta preparació, juga en contra d’aquesta necessitat ràpida»

Jordi Martín

El viatge també posava de manifest una de les dificultats de l’ajuda internacional: el temps. Quan un terratrèmol provoca esfondraments, les primeres hores són decisives per trobar persones amb vida. Els equips més propers poden arribar abans; els que venen de més lluny necessiten hores de desplaçament i preparació. «El fet de desplaçar-nos, que hi hagi aquestes deu hores de vol, aquesta preparació, juga en contra d’aquesta necessitat ràpida», explica Martín.

Per això, la intervenció internacional té diferents moments. «Hi ha tres fases d’aquesta emergència: la primera seria el rescat de persones, que és molt més important. I el que vam anar a fer és aquest triatge estructural», resumeix. L’experiència del GREC en l’avaluació d’estructures permetia convertir aquells danys en una decisió concreta: entrar, restringir l’accés o no tornar-hi.

Tres colors per decidir

L’equip català va arribar a Veneçuela tres dies després del sisme i va començar a treballar en una zona greument afectada de La Guaira, a uns 30 quilòmetres de Caracas. A partir del segon i tercer dia, els Bombers van començar a revisar edificis. Durant l’estada van inspeccionar aproximadament mig miler d’habitatges i una trentena de ponts.

La classificació era clara. Verd: l’edifici era habitable. Taronja: l’accés quedava restringit i calia revisar-lo, prendre mesures de protecció o permetre-hi únicament entrades puntuals, com ara per recuperar pertinences. Vermell: no s’hi podia entrar a viure.

Tres colors que, sobre una fitxa, semblen una qüestió tècnica. Però darrere de cada color hi havia una família. «L’habitatge és el lloc segur de les persones», assenyala Martín. Aproximadament un 60% dels edificis analitzats presentaven afectacions estructurals que els feien inutilitzables.

Durant els dies de feina, els Bombers van veure de prop la part més humana de la catàstrofe. Moltes persones afectades continuaven al carrer, davant de casa seva, en tendes o en espais improvisats. No volien allunyar-se del que havia estat el seu habitatge. Allà dins hi tenien les seves pertinences i tota una vida construïda. Aquesta realitat feia impossible separar completament la part tècnica de la humana. Un edifici podia ser una estructura amb danys, però per a qui esperava davant de la porta, era casa seva. El cansament físic i l’exposició continuada a les imatges, les olors i les històries de les persones afectades també van tenir un impacte.

Veneçuela, l’avió i les Gavarres

El retorn a Catalunya va arribar amb un canvi de xip inesperat. Fins aleshores, Veneçuela era el lloc on Martín estava treballant, ajudant. Però mentre preparaven el viatge de tornada va saber que a Catalunya havia començat un incendi de grans dimensions a les Gavarres, la seva regió. De cop, la distància va canviar: «Quan vaig veure que hi havia feina a casa, volia ser-hi», explica.

Durant el vol ja seguia el que estava succeint. Mentalment, havia deixat Veneçuela abans d’arribar a Catalunya. Quan va posar els peus a terra, no va anar a descansar a casa. Va anar cap a l’incendi.

«No només ens hem de preparar físicament, sinó que també hem d’estar preparats mentalment»

Jordi Martín

A les Gavarres, l’atmosfera jugava un paper especialment important. Els vents canviaven i les columnes de fum podien generar pirocúmuls, afavorint comportaments extrems del foc. «No tot es basa a tenir més personal i més camions», explica Martín.

Una feina que deixa empremta

Potser la part més difícil d’explicar d’una intervenció com la de Veneçuela és la que no apareix en cap mapa. El cansament. Les olors. Les imatges. El contacte amb les persones que han perdut casa seva o familiars. I el moment en què el bomber deixa de treballar i torna a ser, simplement, una persona.

La preparació psicològica ja forma part de l’ofici. «No només ens hem de preparar físicament, sinó que també hem d’estar preparats mentalment», diu Martín. La concepció de la professió ha canviat amb els anys. Ja no es tracta de «ser fort i guardar-s’ho tot». Cal saber identificar quan una experiència ha deixat marca i acceptar que, de vegades, cal ajuda per gestionar-la.

Veneçuela. L’avió. Catalunya. Les Gavarres. I, després, casa. És la part menys visible de les emergències. El desastre té un inici clar, però les seves conseqüències no tenen una hora exacta de finalització.

Martín fa anys que és bomber i ja ha participat en altres emergències, però assegura que cada experiència deixa un aprenentatge nou.

Veneçuela li ha permès posar a prova coneixements sobre estructures, coordinació internacional i gestió d’una catàstrofe. També li ha servit per aprendre com es podria respondre millor davant d’una situació semblant en el futur.

Però l’aprenentatge no és només professional. També és personal. Perquè un habitatge no és només una estructura: és una família. Un pont no és només formigó: és el camí que permet tornar a casa. I un incendi no són només hectàrees cremades. És un territori que algú sent com a seu.

Potser per això, quan li pregunten què s’emporta de Veneçuela, Martín no parla només de tècnica. Parla de vocació: «Posar a prova allò que penses que pot passar i pel que has d’estar preparat és un aprenentatge. És un reconfort saber que la feina que fas allà és productiva». De Veneçuela, Martín se n’emporta un aprenentatge tant personal com professional: «Aquest creixement personal, aquesta experiència, m’ha portat a veure que la feina que puc fer és important. La feina de bomber ja és molt vocacional, perquè es tracta d’ajudar les persones».

L’emergència, en aquell moment, ja havia acabat. Però el que havia après a Veneçuela —i el que havia viscut després a les Gavarres— continuaria formant part de la seva manera de fer de bomber.

Subscriu-te per seguir llegint