Xavier González, pintor: «Soc l'anticrist dels famosos»

Cartes a un jove poeta (1929) és un recull de deu cartes que Rainer Maria Rilke va escriure entre 1902 i 1908 a Franz Xaver Kappus, un jove cadet militar que aspirava a dedicar-se a la poesia. Kappus havia enviat poemes propis demanant-li opinió i preguntant si creia que hauria de dedicar-s’hi. Contra el que es podria pensar, en les deu cartes de Rilke, la poesia passa a ser un tema completament secundari. En canvi, Rilke convida Kappus a una profunda introspecció personal, descobrint-li una manera de viure basada en la interioritat, la paciència i la fidelitat a un mateix.

Per què, doncs, un poeta es compromet a escriure durant més de cinc anys a un jovencell desconegut i desconcertat sobre el seu paper a la vida? Perquè Rilke sabia el que estava en joc. Coneixia el que comportava trobar-se tan perdut i li va brindar les eines perquè ell, en solitud, pogués trobar el seu camí de vida.

Es va donar la coincidència que Rilke havia estudiat prèviament a l’acadèmia militar de Kappus. La mateixa. Potser el poeta austríac es veia a si mateix reflectit en aquell jove frustrat i esmaperdut. Pot ser que, en respondre al seu neguit, sentís que estava escrivint cartes al seu jo del passat.

En certa manera, Xavier González és un Rilke dels nostres temps. Però ja no escriu cartes: pinta i parla a través de vídeos d’Instagram. Tampoc s’adreça a una sola persona, sinó a qualsevol disposat a seguir-lo i escoltar-lo. Així mateix, tal com fa el poeta, González també vetlla per una «versió» de Rilke més innocent però menys experimentada a la vida: la de Rainer, el seu fill.

A Cartes a un jove poeta, tant Rilke com Kappus n’extreuen uns aprenentatges, tan introspectius i personals com els relacionats amb la persona a qui s’adrecen. El mateix passa amb González i Rainer. La foscor que ha envaït algunes etapes de la vida de González queda empetitida quan pot gaudir del plaer de contemplar la innocència verge del seu hereu: «El nen és el paradís i la vida en carn viva». Aquesta plenitud de la qual gaudeix ara no ha vingut de franc. El camí ha sigut tediós i demandant, com quan un cowboy ha de creuar sol un paisatge àrid amb l’aigua justa. Només quan per fi es pot jeure a l’ombra, després d’haver-s’hi deixat la pell, entén que la plenitud no és un punt de partida, sinó el resultat d’haver travessat el desert.

«Amb el somriure del meu fill i els consells que em brinda la meva dona tinc tot el que necessito per viure»

Xavier González

Després del desert surten les Estrelles

Com pot ser, doncs, que en un anunci replet de famosos s’hagi emportat el paper estrella (mai millor dit) Xavier González, un pintor aparentment desconegut? Per entendre-ho cal fer un viatge al passat i tirar quinze anys enrere.

González va coincidir amb una noia carregada de càmeres que feia càstings per un anunci de whisky a peu de carrer i va acceptar a gravar-ne un. «La seva candidatura, lluny de passar desapercebuda, va ser seleccionada per a un càsting presencial». La marca, però, no va acabar apostant per ell. La mala experiència d’estar rodejat d’actors prepotents, focus i platós va traumatitzar el pintor. En aquell moment, es va prometre que mai tornaria a fer quelcom semblant.

Durant més d’una dècada, es va allunyar de totes les produccions audiovisuals que impliquessin un procés de selecció feixuc. D’una banda, per evitar reviure una mala experiència i, de l’altra, perquè no «ho sentia com a meu». Com ell no és actor i «només pinta quadres», considera que no sap ni pot desenvolupar un paper en què no s’interpreti a ell mateix. Tot i això, Edu Pérez, director de càsting i amic de González, li continuava enviant propostes que considerava adients per ell. Fins que es va escriure el guió de l’anunci d’Estrella Damm d’enguany.

Pérez, que liderava l’equip de càsting del projecte, ja tenia al cap el perfil de qui havia d’interpretar Canyut. Una de les inspiracions era el músic Adrià Puntí - durant els càstings s’utilitzava una cançó seva de referència -. Després d’una selecció final i en veure que cap dels actors personificaven l’essència del que es buscava, Pèrez va proposar un perfil a l’equip «d’un home que és certament el Canyut».

Un dia tornant de Madrid amb AVE, com que «allà no es pot fumar», González va mirar el correu de casualitat. Allà s’hi va trobar un missatge d’Edu Pérez, amb un «vols fer això?» i el guió adjuntat. Amb una ullada ràpida al relat, el pintor es va veure a si mateix reflectit a la mirada de Canyut. Ell també havia perdut una noia i a Cadaqués va trobar un refugi espiritual i sentimental que el va ajudar a afrontar el sotrac. Se sentia representat en la idea d’esperança que radiava l’anunci, una oda al «let it go» i a una gratitud incessant del present per sobre de les tempestes del passat.

No va dubtar a dir que sí, però amb una condició: no fer cap càsting més. Pérez, doncs, va haver-se de desplaçar a Celrà per gravar els plans necessaris per presentar-ho a la productora. També es va baixar un parell de vídeos d’Instagram per acabar de mostrar la totalitat del personatge. En presentar-lo al director de l’anunci, l’Oriol Villar van coincidir en el fet que «és un Canyut al 100%». Dit i fet. Xavier González va passar a ser la cara de l’anunci de l’estiu de l’empresa cervesera, però sempre fidel a interpretar-se a ell mateix i a mantenir-ne viva l’essència pròpia.

La importància de la irreverència

Malgrat haver compartit espai publicitari amb més de 15 famosos, González vol allunyar-se de la figura de celebrity tant com pugui. Normalment, les personalitats públiques tendeixen a vetllar desmesuradament pels perfils de les xarxes socials. L’Instagram dels creadors de contingut està mil·limètricament pensat perquè sigui el màxim estètic possible: el missatge redactat amb emoticones, hashtags de moda, i els vídeos editats seguint les tendències del moment.

En canvi, el perfil d’Instagram del pintor és un canal directe a la seva consciència: als videos és ell mateix. En cada reel es dedica a disseccionar un tema general com poden ser la pintura, l’existència de Déu o fumar, però sempre acompanyat d’un Ducados ros encès.

Totes les opinions compartides parteixen del mateix rerefons: demostrar que no cal ser reverent. «El poble està fart de reverència, has de dir el que penses i paga el preu que toqui». La cultura de la cancel·lació o la por de perdre ofertes, oportunitats o subvencions, no evitaran que s’expressi lliurement: «He viscut 45 anys sense subvencions, qui es ven a ell mateix és perquè té un preu».

Una altra de les coses que el fa empipar dels famosos és el poc ús que fan de l’altaveu que tenen. Ell considera que les celebrities, en general, no l’aprofiten, ja sigui perquè «no tenen res a dir o no saben parlar». Per a González, la fama només és realment útil si es fa ús d’aquest micròfon, que ve amb la responsabilitat de no donar un missatge banal perquè «hi ha gent que t’escolta seriosament».

Per a ell, la necessitat d’expressar-se hi ha sigut sempre, però com que és pintor, si no li explicava «a les pedres o a la làmpada», no tenia oients constants. És per això que ara ha aparegut l’oportunitat de tenir l’altaveu per a «xerrar tot el que vulgui». Promet uns discursos completament irreverents, i si cal, muntarà una confrontació de western contra tots i contra tothom. Si una cosa clara té és la seva independència espiritual i ideològica, que s’ha desenvolupat al llarg dels anys, molt abans que pengés qualsevol vídeo.

La guerra que no es pot permetre perdre

En certes ocasions, González s'ha arribat a discutir públicament amb algun personatge públic, un enfrontament que autodenomina com western. Aquesta podria ser una de les raons per les quals Xavier González manté aquesta connexió amb el Far West. No només això, sinó que està en procés de gravar la seva autobiografia «pujada de to» ambientada en una pel·lícula del Far West.

Però, d’on surt aquesta dèria vaquera? L’estima per aquest món li ve de la família del seu pare, originària del poble per excel·lència de l’Oest americà: Tabernas, Almeria. La localitat és l’únic territori catalogat com a desert àrid de tot Europa. També va ser l’escenari de centenars de spaghetti westerns, ja que el paisatge era idèntic al d’un desert americà, però gravar valia una fracció dels costos. Potser és per això que la història d’amor dels avis paterns és digne d’una pel·lícula.

L’àvia paterna de González venia d’una família adinerada i falangista. En canvi, el seu avi era completament l’oposat: formava part de la Guàrdia d'Assalt, cos policial creat durant la Segona República. Durant els sopars familiars nadalencs es cantaven cançons i càntics dels dos bàndols, i fins i tot, la seva àvia s’havia arribat a vestir amb l’uniforme de la Falange només per molestar el seu marit. Una entranyable relació que González defineix així: «S'odiaven políticament, però s’estimaven en el civil».

La seva història familia continua als pisos de protecció oficial Montserrat de Terrassa, on González va viure gran part de la seva infància. Tot i fer vida en un barri «on es punxaven de tot», la feina de banquer del seu pare li va permetre estudiar en una escola concertada. «Al barri era el ‘bueno’ però a escola era el ‘macarra’».

«Jo accepto la derrota, però només amb la condició d’haver-ho fet tot»

Xavier González

Estava present a tot arreu però sense sentir-se identificat amb cap de les parts. Aquestes contradiccions van anar retroalimentant una desafecció cap a qualsevol grup social: «No m’he sentit mai part de res». Però aquesta independència d’esperit va acabar de culminar quan tenia nou anys.

En aquella edat, la seva mare va marxar de casa, i entre el seu pare i la seva àvia se’n feien càrrec. La falta d’una mare marca profundament la personalitat de qualsevol, inclòs González: «Sense mare no tens possibilitat de consol, t’has de curar tu sol les ferides».

Normalment, la majoria de les situacions negatives també venen acompanyades d’algun benefici, i el pintor l’ha aconseguit trobar amb el temps: «Les mares castren molt, i al final era un avantatge el fet de no haver de negociar amb ningú». Això va acabar comportant que assolís un alt nivell d’independència en una edat molt precoç. Encara més, considera que aquesta descaradura o prepotència que alguns li veuen es deu a la manca de mare: «Fa que vagis a la guerra sense poder permetre perdre-la».

Sense algú a la rereguarda per donar suport, el pintor va entendre que, si volia quelcom, s’ho havia de treballar ell sol. Com quan es va voler comprar una guitarra elèctrica. Perpagar-la, va revendre figuretes mentre cantava nadales, s’apostava diners en partides de futbolí amb «pijos» —on assegura que no perdia mai— i va arribar a guanyar un concurs de disfresses de 190.000 pessetes.

Experimentar la vida pintant quadres

Sembla mentida que en un reportatge d’un pintor no es parli de la pintura fins a l’últim paràgraf. Però és que Xavier González no es considera pintor: «Jo pinto perquè l’experiència de la pintura em proporciona experiència de vida». El mateix que brindava la poesia a Rilke.

González no dona respostes. Ho repeteix sense dir-ho amb aquestes paraules exactes: parla per parlar, no per convèncer ningú de res. Rilke tampoc en donava, a Kappus. Deu cartes i cap certesa, només un home explicant com havia après a viure, perquè un altre, tot sol, decidís si allò li servia. González fa una cosa semblant des d’un mòbil, amb un Ducados encès i sense muntatge. No promet respostes, sinó sinceritat, i espera, encara que no ho sàpiga del tot, que algú, en algun lloc, n’aprofiti alguna cosa.

Subscriu-te per seguir llegint