Més tossuts que una banya de marrà

En un món que canvia a velocitat mai vista i on totes les professions han d’adaptar-se per a no quedar enrere, hi ha persones que s’hi resisteixen, no tant per un esperit romàntic com perquè estimen la seva forma de vida. Una forma de vida que es troba amenaçada no sempre per la natura sinó, sovint, també per la poca atenció de les administracions. És la pagesia. Homes i dones que viuen de la terra i dels animals de la mateixa manera que ho feien els nostres avis. O no exactament de la mateixa manera, perquè, lluny de romantitzar i idealitzar la pagesia, s’obren als avenços que la fan millora. Sempre, això sí, amb certa mesura.

El periodista Jordi Nierga ha recollit algunes d’aquestes històries al llibre Esquelles, on -amb fotografies de Martí Albesa-, presenta catorze retrats-crònica realitzats arreu de Catalunya, que mostren diverses maneres d’entendre la ramaderia i l’ofici de pastor, reivindicant un model de pagesia que avui va contracorrent. El mateix Nierga assegura que no romantitza la idea de viure a pagès i que no ho faria, però sí que creu en un model que defensa no només el bon producte, sinó també el manteniment dels ecosistemes i els nostres entorns. Són feines que cada vegada menys gent gosa fer a causa de totes les dificultats -a les que la feina al camp ha patit tota la vida procedent del temps i dels animals salvatges, s’hi afegeix avui la cada cop més feixuga burocràcia i normativa- i que, per tant, corren el perill a curt termini que, en lloc d’esquelles, estiguem parlant d’esqueles perquè la seva mort. O potser no, i com escriu en l’epíleg del llibre Vanesa Freixa, que va ser coordinadora de l’escola de Pastors de Catalunya i membre actual de la Rural Utòpica, les persones que va entrevistar Nierga «són una mostra clara que tot això té sentit i és real. Ens en sortirem».

El que conté Esquelles (Editorial Gavarres) són catorze relats salvatges, no en el sentit de ferotges com en la pel·lícula homònima de Damián Szifrón, sinó de naturals, indòmits i no domesticats. Els que recollim aquí pertanyen a vides que es desenvolupen en diferents punts de les comarques de Girona, sovint a la muntanya, sempre allunyats de ciutats i pobles.

En Jordi Font, pastor i pagès a can Ballera, a Sant Andreu Salou, ha despenjat fa poc la darrera esquella. Amb recança, és clar. Va ser el febrer passat: va fer el recompte, va redactar la darrera guia, va enviar la factura i va tancar l’ordinador. S’ha acabat, es va quedar vuit ovelles i prou. I això, que com confessava, el ramat era la part de la feina que el connectava amb la manera que entén la pagesia. «A dalt del tractor, segant... tot això s’ha de tenir, però no en disfruto». A Sant Andreu Salou hi havien arribat a pasturar 1.600 ovelles repartides en tres masos.

La Brigitte Garolera, filla de Perpinyà, va arribar a can Parella a Serinyà, sense haver trepitjat en tota la seva vida una explotació ramadera. Ara sosté amb el seu home, en Joan, un projecte amb terra i bestiar. «A pagès la dona té una visió diferent, més àmplia i perifèrics; en canvi, l’home acostuma a representar el treball estàtic i continu. Són mirades complementàries», reflexiona mentre es dedica a la llana, una altra activitat antiga, artesanal, que li serveix per a distreure’s i purgar les cabòries. Llana que ella mateixa ha esquilat dels xais.

En Marc August Muntanya és pastor i historiador, dues feines que potser no estan tan allunyades, no oblidem que un dels fills d’Adam i Eva ja es dedicava al pasturatge. Cuida tot sol una cinquantena de cabres a Can Muntanya, a tocar de Riudaura. Les muny a mà i elabora formatges. Ell sempre hauria volgut un ramat d’ovelles el formatge és més gustós i les imatges bucòliques són sempre amb ovelles, no amb cabres-, però un historiador ha de saber que el pragmatisme sol triomfar, així que va optar per les cabres per raons pràctiques: les condicions del lloc, aspre i emboscat, i el caràcter anàrquic de l’animal. «Remenar amb bestiar no és el mateix que tenir animals», sentencia.

En Toti Juanola és pastor a Rocabruna i ha fet de la Capellera un patit país governat pel ramat i per gosses collies que el custodien. Es penja una esquella a la motxilla i les ovelles li segueixen el pas. «Hem de fer xais i vedells de qualitat perquè la roda giri. Perquè visqui l’escorxador, el restaurant, la carnisseria i el territori. Però aquest model és el de quatre beneïts», reflexiona. No té gaire esperança en el futur: «el món que defenso s’anirà fent més i més petit, però almenys morirem sense haver estat pervertits».

En Víctor Rojas, tot i nascut a Barcelona, de pixapins no en té res. Amb base a Mollet de Peralada, ha fet de la transhumància un projecte vital, i pastura entre l’Empordà i l’Alta Garrotxa, tot reivindicant els camins antics. La transhumància, però, requereix un esforç físic que no tothom és capaç d’aguantar.«Portaré les ovelles fins que ja no em pugui cordar les sabates, però hi haurà un moment que les cames em fallaran», reflexiona. «Jo no vull una paga del govern, el que vull és treballar i que em paguin pe fer-ho», afegeix.

L’Imma Puigcorbé és veterinària d’ofici, ha fet de la Canova del Puig (a Begudà) un espai de vida. Després d’un projecte de recuperació de la cabra catalana, avui, amb el seu company Sergi, centra l’activitat ramadera en la vacada. «Hem d’entendre que el que cal, per proximitat i per salut, és comprar el formatge del pastor del costat o l’enciam de l’hortolà veí, encara que siguin més cars. La clau és la canalla, l’escola. Sense una cultura de base és molt difícil crear consciència», afirma.

En Guillem Pastoret -és el seu cognom real, no pas inventat, cosa que indica certa predestinació- cultiva amb la seva dona i la resta de la família al veïnat de Ginestosa, a Molló, un paisatge d’animals, pastures i gent. Tant és així, que hi ha creat l’Aula d’Entorn Rural, on reivindica la ramaderia extensiva de muntanya. «Hi ha una part del funcionariat que està enquistat, arrosseguen moltes inèrcies i no les volen canviar. La figura d’un tècnic que voltava per les cases i assessorava s’ha ben perdut», reflexiona. En Guillem reconeix que li hauria sigut més pràctic muntar una altra mena de negoci, que segurament des del punt de vista econòmic li funcionaria millor, però per a ell i la seva família «el més important és mantenir la masia, reivindicar la tradició familiar, millorar la finca... Això, al final, és el que queda».

La Teresa Torner ja va néixer a la masoveria de la Bastida, a Prullans, a uns 1.700 metres d’altitud. Això atorga capacitat d’observar la vida amb perspectiva. Amb el seu home gestiona ramats i cultius, alhora que preserva la memòria de l’ofici. Així doncs, la podem considerar pagesa o ramadera? Ella ho té clar: «primer de tot soc mare, i amb el temps que sobra faig el que puc amb el bestiar i els cultius». De fet, va ser mare soltera del seu fill gran a Bellver , i encara recorda que, mentre balancejava el cotxet perquè el nadó s’adormís, estudiava el carnet de tràiler. Va aprovar, és clar. Vida d’alta muntanya, vida a mercè del temps, vida dura, segurament. «Aquesta és la vida que vull per voluntat pròpia: he nascut aquí i, per poc que pugui, hi moriré. Ja no es tracta d’una convicció, és una elecció».

A Esquelles apareixen també l’Abel Peraire, del Soler de n’Hug (Lluçanès); en Jordi Navarra a Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà); en Jordi Terés, a Algeri (Noguera); la Laia Angrill, a Peramola (Alt Urgell); en Josep Maria Saurí, a Sant Cloni (Vallès Oriental): i la Mireia Colonques, a Muntanyola (Osona). Tots plegats, gent ferma que s’ha entestat a no deixar morir el camp, costi el que costi. Envoltats de bestiar i, per això, més tossuts que una banya de marrà.

Subscriu-te per seguir llegint