L’educació com a esperança: s’inaugura l’escola Ignasi Iglesias

El setembre no és un mes qualsevol. Sobretot si es té mainada. La broma fàcil ens fa escriure que és el moment en què les famílies deixen de fer malabarismes perquè les criatures tornen a l’escola (una trista constatació de la incapacitat de la nostra societat de trobar la manera de conciliar família i activitat econòmica).

La canalla viu el setembre entre la recança d’acabar les vacances i la il·lusió de tornar a classe. També és veritat que després del segon dia de matinar, quan ja s’han explicat les aventures estiuenques i s’ha esbravat l’olor de nou dels llibres, l’emoció inicial deixa pas a la rutina. Un dia darrere l’altre creixen i aprenen al mateix temps, perquè en el nostre present és impensable que no vagin al col·legi, malgrat que tampoc fa tant de temps la situació era ben diferent.

Fa noranta anys, prop de la meitat de la població era analfabeta i només una minoria dels que sabien llegir i escriure cursaven alguna cosa més que la primària. Tenir estudis era un privilegi a l’abast del molt pocs perquè el sistema d’ensenyament públic era raquític. Els pedagogs calculaven que per revertir la situació calia multiplicar per tres el nombre d’escoles. I això és el que va passar durant la Segona República, on els docents van tenir un paper destacadíssim. Girona n’és un bon exemple: els professors de magisteri Cassià Costal i Miquel Santaló foren president de la Diputació (després rebatejada com a Comissaria Delegada) i alcalde.

Ara bé, la cronologia general no encaixa del tot amb el que va passar a Girona. Durant l’impàs entre la dictadura de Primo de Rivera i la República, l’Ajuntament ja va promoure la creació de nous centres educatius. El març de 1930, el regionalista Francesc Coll Turbau fou escollit alcalde i el republicà Darius Rahola, primer tinent d’alcalde. Per tant, l’any previ a la proclamació de la Segona República, Girona va estar dirigida per un catalanista i un republicà. Allò tindria molta transcendència en l’àmbit educatiu perquè va possibilitar la construcció de dues escoles que encara existeixen: els Grups Escolars de la Mercè (ara Escola Verd) i Ignasi Iglesias (ara Escola Montjuïc). Primer va obrir la de la Mercè i després la dedicada a l’autor teatral, que es convertiria en símbol de l’obra de govern de l’ajuntament republicà.

La provisió de terrenys s’havia produït entre el juliol i el novembre de 1930 gràcies a a la iniciativa del regidor Darius Rahola. El govern municipal va adquirir dues parcel·les, una de 14.283,73 m2 a Joan Gironès per 8.500 pessetes; i l’altra de 75.000 m2 a Miquel Planes. Aleshores allò eren els afores de Girona, que continuava creixent condicionada per les muralles.

Quan el nou consistori de Santaló va fer-se càrrec de la ciutat encarregà a l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús la urbanització de la muntanya per construir-hi habitatges assequibles per a la classe treballadora i garantir-los unes millor condicions de vida de les que hi havia als foscos i humits pisos del cor de la ciutat. A més, se li demanà que dissenyés una escola per a la mainada del barri de Sant Pere de Galligants, un dels més pobres de Girona. I va ser per a aquelles criatures per a qui es va construir la millor escola. Era tota una declaració política: si l’educació era l’eina per transformar la societat i ajudar als que tenien menys recursos, aquell era el millor lloc per ubicar un centre educatiu de primer ordre.

Miquel Santaló va recordar perquè s’havia invertit tant en una deles zones més pobres de la ciutat

Les obres, iniciades el 1932, s’acabaren el setembre de 1933. L’escola es va inaugurar el diumenge 3 amb la presència del president Francesc Macià que, com sempre que visitava Girona, fou rebut amb entusiasme per la multitud que omplí els carrers per saludar-lo. Durant l’acte, Santaló va recordar perquè s’havia invertit tant en una de les zones més pobres de la ciutat: «La modèstia dels orígens dels infants i llur escassetat de mitjans materials no han de constituir cap obstacle en el camí de llur superació espiritual».

Montjuïc passava a tenir el millor centre escolar de tot Girona. Pensat per acollir 300 infants, 150 nens i 150 nenes, repartits en un edifici de tres plantes coronat amb una torre de rellotge. Als baixos hi havia porxos per fer-hi activitats i la cantina, amb capacitat per a 100 alumnes. Al primer pis, les aules per a noies i uns serveis sanitaris. La segona planta era per als nois i també s’hi ubicaven la biblioteca, el museu, la sala de professors i més serveis sanitaris. Tots incloïen lavabos, dutxes i renta-peus. L’arquitecte havia tingut cura en què totes les estances gaudissin de llum natural i bona ventilació. A més, el centre tenia calefacció i paviment de linòleum.

El programa pedagògic tenia en compte l’alimentació a la cantina, per garantir que la mainada almenys fes un àpat calent al dia (ja que pel seu origen humil alguns patien malnutrició); i al costat del menjador hi havia un consultori d’higiene odontològica per ensenyar-los a rentar-se les dents. En total les obres costaren 198.030 pessetes, de les quals l’Estat n’aportà 60.000 (la resta ho va pagar el consistori). Entre les empreses locals hi treballaren la serralleria Cadenas; Tharrats pel mosaic; Adroher Germans per la instal·lació elèctrica; o Dalmau Carles Pla, s.a. pel material escolar.

Tant o més important que l’edifici és qui se’n va encarregar: fou dirigit per Silvestre Santaló

A més del dramaturg Ignasi Iglesias, l’Ajuntament va homenatjar alguns dels mestres més importants de la demarcació dedicant-los les aules, anomenades Baldiri Reixac, Francesc Loperena, Esteve Isern, Josep Vilaret, Antoni Balmanya i Eduard Benot. Però tant o més important que l’edifici és qui se’n va encarregar: fou dirigit per Silvestre Santaló, tot un referent de la renovació pedagògica del país.

L’expectació fou tan gran entre els gironins que, davant la insistència de la ciutadania per poder visitar-la, el consistori va acordar que el centre tingués les seves portes obertes al públic una setmana.

El somni va durar poc perquè el franquisme va desballestar el sistema educatiu de la República, conscient de la importància que té l’educació per al futur d’un país. Si avui, malgrat tot, ho podem explicar és gràcies a la tasca del pedagog Salomó Marquès, mort el juny passat. Gràcies Mon per fer-nos present un passat que alguns voldrien oblidat.

Primera cantada d’havaneres de Calella

Tot i que ara la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell se celebra el primer dissabte de juliol, la primera edició va tenir lloc el setembre de 1967, a la platja d’en Calau. La iniciativa va sorgir arran del llibre Calella de Palafrugell i les havaneres, publicat l’any anterior per preservar unes cançons que començaven a caure en l’oblit. La bona acollida d’aquella primera cantada va consolidar la cita, que a partir del 1969 es va traslladar a la platja de Port Bo (sobre aquestes línies, una imatge de la cantada del 1971) i des del 1979 quedà fixada al juliol. Gràcies a la seva cobertura mediàtica és un dels grans esdeveniments musicals de l’estiu. I si bé actualment l’associem al món dels mariners i pescadors, al segle XIX era un estil musical popular tant a les tavernes com als salons de la burgesia benestant.

Subscriu-te per seguir llegint