Europa va portar benestar a l'Espanya postfranquista però ara porta males notícies. L'anomenat Pacte per l'Euro ofegarà encara més els 17 països que comparteixen la moneda comuna, cosa que es traduirà en noves retallades socials i salarials a Espanya. Sobre el paper es tracta de fomentar la competitivitat per afrontar la crisi del deute, però en la pràctica això suposa moderació salarial, menys despesa en pensions i prestacions socials, l'anomenada "flexiseguretat" en l'ocupació i una major coordinació de les polítiques fiscals. En general, inquietants notícies.

Zapatero no va tenir més remei que cedir a les pressions de Merkel i va acabar per acceptar que els salaris es vinculin a la productivitat, deslligant-se de la inflació, el que suposa una transformació laboral de gran abast, que caldrà anar veient com es fa.

Què significa vincular salaris i productivitat? Per a la majoria dels treballadors, res de bo. Per al conjunt del país, ajustar la seva economia, de manera que el salari real d'un treballador iguali el valor del que produeix, la qual cosa no sempre és possible en el món real. La productivitat per treballador s'obté de la producció del país -es calcula dividint la producció total entre el número total d'hores treballades-, mentre que el salari està subjecte a un procés de negociació col·lectiva entre sindicats i empresaris, de manera que no només depèn de la situació de cada empresa ni de la producció del país. En les pròximes setmanes escoltarem parlar sovint de suprimir les clàusules de salvaguarda i de descentralitzar la negociació col·lectiva, amb opció al despenjament d'empreses. En definitiva, de males notícies.