Aquests últims mesos les organitzacions sindicals han rebut crítiques de determinats sectors socioeconòmics sobre la seva incapacitat de tancar acords de reformes estructurals en aquesta conjuntura de crisi profunda. Què en respon?

La realitat és que el nombre de persones que nosaltres representem, els que ens voten a les eleccions sindicals de les empreses, cada cop és més nombrós. Crec que són les persones que entenen que som l'últim dic de contenció que pot frenar aquesta onada ultralliberal que vol arrasar en tot el que fins ara s'ha aconseguit en drets laborals i en el model de l'Estat del Benestar.

Però hi ha crítiques que també han arribat de sectors tradicionalment de l'esquerra, per naturalesa defensors del sindicalisme, que no els veuen amb aquesta perspectiva i critiquen la seva posició poc bel·ligerant...

Segurament el que ens passa a les organitzacions sindicals és que hi ha molta gent que ens ha vist massa a prop del poder o fins i tot formant part de "l'establishment" del país i reconec que això té una solució difícil. La gent ens demana acords per superar els problemes que tenim i, per arribar a aquests acords, has de negociar, t'has de ?reunir i finalment has de tancar acords. Per tant, estem en un escenari que produeix un desgast d'una certa consideració.

Li provoquen tristesa aquestes crítiques, justament per qui les pronuncia?

A mi personalment tot això no em ve massa de nou. Ja fa molt de temps que en el sindicat reflexionem sobre aquest tema. Hi ha molta gent que se sorprèn perquè viatges en metro o perquè no tens guardaespatlles. Jo sempre he tingut la sensació que les fotos amb el poder a qui desgasta és als sindicats. La vida pública francament està passant moments d'una certa dificultat en relació amb la seva imatge. Ara bé, no he trobat cap més fórmula per poder aconseguir fites per la gent que represento i no negociar amb els que representen en alguns casos interessos particulars, com les patronals, o, en altres escenaris, els governs que defensen interessos de caràcter general. Davant d'aquesta cruïlla els sindicats hem nascut per solucionar els problemes de la gent. No he trobat cap més manera de poder fer-ho i, probablement, potser no la trobaré.

Amb tot aquest context, com observa el moviment del 15-M?

Veig aquest moviment amb molta simpatia, amb esperança i amb il·lusió. El dia de la jornada de reflexió, hores abans de les eleccions del 22-M, vaig passar unes hores a la plaça Catalunya i em vaig emocionar. Crec que aquest és el camí, però, és un camí al qual s'han de sumar d'altres iniciatives que fa temps lideren altra gent i altres organitzacions. Els sectors que van criticar des del moviment del 15-M a les organitzacions sindicals més representatives, com la UGT i CCOO, van ser sectors minoritaris i en molts casos sindicats poc representatius que van aprofitar el context per denunciar aquesta visió més institucionalitzada de la UGT i CCOO.

Va tenir problemes de seguretat a la plaça Catalunya?

No vaig tenir cap problema. Sí que em vaig trobar gent que de forma constructiva em va criticar, per exemple, l'acord que vam arribar sobre la reforma de pensions. Sí que és cert que algun grupet organitzat, de sindicats minoritaris, va intentar fer-me fora de la concentració.