La principal raó de l'elevada prima de risc que pateix Espanya -ara a la baixa- és el quantiós volum del deute públic. Però el deute públic espanyol, i malgrat que es va duplicar des de 2008 a resultes de la crisi, segueix sent inferior -encara avui- al d'Alemanya,França, Itàlia, Regne Unit, Àustria, Bèlgica ... en relació amb la riquesa de cada país i menor també a la mitjana de la UE i de la zona de l'euro.

El volum de l'endeutament públic no és, doncs, la causa decisiva de la desconfiança en Espanya. Altra cosa és la seva velocitat de creixement i l'expectativa de quin és el nivell previsible que assolirà l'endeutament sobirà. Aquest rabent ritme de creixement està determinat pels elevats dèficits fiscals de cada any. Però al Regne Unit amb un deute públic molt superior a la d'Espanya i un dèficit fiscal el 2011 pròxim a l'espanyol, no se'l penalitza. És més, té la qualificació de màxima solvència.

La diferència crucial entre el Rene Unit i Espanya és que, amb independència que Gran Bretanya no estigui a l'euro, acaba de sortir de la segona recessió (entre d'altres factors, per l'estímul inversor i de despesa que van suposar els Jocs Olímpics) mentre que Espanya està en totes les previsions com l'únic gran país europeu que seguirà en recessió el 2013 i potser en part de 2014. I seguir en recessió suposarà, amb tota certesa, continuar en dèficit fiscal i, per tant, amb un deute públic a l'alça.

Les crisis i la caiguda de la "bombolla" immobiliària van deprimir els ingressos tributaris espanyols en 70.000 milions; l'atur costa 35.000 milions i només els interessos del deute -augmentats per la prima de risc, és a dir, per la desconfiança a causa de les negatives expectatives sobre l'economia espanyola- suposaran 38.600 milions més el 2013. Només aquests tres capítols equivalen al 14,36% del PIB, un percentatge superior a qualsevol dels dèficits fiscals d'Espanya.

El determinant en la prima no és el volum de deute públic sinó la percepció sobre la capacitat del país per pagar-la. I aquesta està determinada pel dèficit o superàvit fiscal i per la caiguda o augment del PIB. I tots dos són negatius segons totes les prediccions. A això se suma que, per cada euro que retalla l'Estat per tallar el dèficit, el PIB cau en 1,5 euros.

El deute públic està sent contagiat a més pel deute privat, molt superior a la d'altres països. El conjunt d'Espanya deu a la resta del món 1,8 bilions (180% del PIB), dels quals 0,96 bilions són deute net (gairebé el 100% del PIB). I d'aquesta xifra temerària, el 85% és deute privat. Abans, aquest gravíssim desequilibri exterior s'hagués expressat amb la cotització de la moneda pròpia (el tipus de canvi de la pesseta) però avui, integrats a l'euro, l'expressió del risc-país només pot canalitzar-se a través de la prima exigida als bons sobirans. Aquest diferencial -una despesa addicional per a l'Estat- està recollint, doncs, el risc d'impagament del conjunt dels espanyols. D'aquí també que la prima de risc sobirana es transmeti de manera tan lineal a l'economia privada quan empreses i bancs fan les seves pròpies emissions de deute.

D'aquesta forma és encara més coherent quan el que s'està produint és una socialització, a través de l'Estat, del deute privat. El gravíssim endeutament d'empreses i famílies va enfonsar la demanda interna quan va deixar d'entrar finançament internacional i aquesta caiguda de l'activitat econòmica per asfíxia financera (falta de circulant, de refinançament i de crèdit nou) va obrir un dèficit galopant a les arques públiques perquè es van enfonsar els ingressos per impostos i es van disparar les despeses en cobertura de la desocupació. Ara l'auxili a la banca (és a dir, el rescat del risc privat atresorat en el sistema financer) suposarà un altre augment addicional del deute públic espanyol de 4 punts del PIB.

La previsió és que Espanya arribi aquest any a un deute públic del 90% del PIB. La zona euro ja estava en el 87% f a dos anys. El desavantatge espanyol no és, doncs, el seu volum de deute públic, sinó la seva acusada tendència a créixer i, a la vegada, la feble capacitat del país per generar riquesa (PIB) amb què pagar-lo.