El sistema financer espanyol, aquell que a l'inici d'aquesta crisi era considerat pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero com l'enveja del món per la seva solvència, derivada de les mesures anticícliques que havia imposat el Banc d'Espanya, ha esdevingut una llosa amb el transcurs dels anys i l'agreujament de la recessió. Desenes de milers de milions d'euros s'han hagut d'invertir per reflotar el sector, principalment en les antigues caixes d'estalvis, que abans acaparaven la meitat del negoci i que ara pràcticament han desaparegut.

Les últimes dades de la Comissió Europea asseguren que la injecció de capital públic en les entitats financeres de l'estat arriben als 54.000 milions d'euros, dels quals 41.000 es consideren irrecuperables. Més de 12.000 milions han estat per a CatalunyaCaixa, l'entitat que va assumir l'herència de la desapareguda Caixa Manresa.

Aquests 41.000 milions són els diners gastats dels 100.000 que van arribar del rescat europeu i equivalen a les pèrdues que el desastre financer ha ocasionat al contribuent de forma definitiva, atès que els altres 13.000 milions -uns diners invertits, entre d'altres, per reflotar bancs nascuts de la fusió de caixes com Liberbank (Cajastur, Extremadura, Cantàbria) o BMN (Múrcia i Granada, entre altres) i de la creació del denominat banc dolent, la Sareb- es donen per recuperables, almenys ara com ara.

Factura general

Però la factura general és molt més gran i supera els 100.000 milions d'euros. La Sareb ha invertit, amb aval de l'Estat, més de 36.000 milions en la compra d'actius danyats, sobretot immobiliaris, de les entitats nacionalitzades. A més, durant la crisi, el Fons de Garantia de Dipòsits (FGD), nodrit amb aportacions anuals de tots els bancs, ha quedat gairebé sec en la pràctica pel seu ús com a instrument per al sanejament d'algunes entitats.

Davant la magnitud d'aquestes xifres -equivalents a més del 10 % del dèficit públic espanyol- sorgeixen dues grans incògnites. Es podria haver evitat una factura tan gruixuda? Està acabada la recapitalització bancària, o sorgiran noves sorpreses en els pròxims mesos o anys?

El catedràtic d'Anàlisi Econòmica de la Universitat de València i investigador de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), Joaquín Maudos, respon la primera pregunta amb un sí rotund, partint d'una dada aclaridora: la injecció de capital públic espanyol en el seu sistema financer està per sota de la mitjana europea, però es va fer tard.

Amb l'esclat de la crisi en tota la seva magnitud després de la fallida de Lehman Brothers el setembre del 2008, una majoria de països de la UE, inclosos Alemanya, Regne Unit, Bèlgica i Holanda, van advertir immediatament els problemes de solvència d'algunes de les seves entitats i van entrar-hi de seguida, amb injeccions de capital que van provocar la nacionalització d'algunes firmes de relleu. A Espanya, per contra, es va pensar que bancs i caixes, malgrat la seva exposició al gran sector de la bonança econòmica ?-l'immobiliari-, tenien capacitat per poder resistir la crisi.

Previsió fallida

Tampoc no es va veure la magnitud de la recessió i es va creure que, com en altres ocasions, se superaria en un o dos anys i que el 2010 ja hauríem iniciat el camí de la recuperació. Així que l'endeutament no es va destinar al sanejament bancari, que era l'autèntic problema del sistema econòmic, sinó, sobretot, a estimular el consum. Quan van començar a visualitzar-se els primers problemes, amb la intervenció el març del 2009 de Caja Castilla-la Mancha, es va crear el FROB, el fons de reestructuració, que va néixer amb 9.000 milions, tot un indicatiu de quines eren llavors les previsions sobre el que havia de succeir. Maudos és concloent en afirmar que, "si s'hagués actuat al principi, com van fer altres països, el cost hauria estat inferior".

També està per veure quina seria la situació actual si els grups de caixes que van néixer llavors no els haguessin format entitats que estaven totes malament, com va ser el cas de Bankia. Del que l'esmentat expert no dubta és que en aquells anys, en els quals gairebé ningú no es parava a mirar la prima de risc, l'Estat espanyol no hauria tingut cap problema per finançar en els mercats el sanejament, en comptes de recórrer als seus socis europeus, com va succeir l'any 2012, amb la consegüent intervenció de l'economia espanyola.

I el futur?

Però tot això és aigua passada. Què passarà al sector en el futur immediat? Les notícies són inquietants. El president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, va dir la setmana passada que el Banc Central Europeu (BCE) revisarà la qualitat dels actius dels bancs de l'eurozona a mesura que assumeixi la seva tasca de supervisor únic i va avisar que el resultat d'aquest examen pot ser "preocupant". El mateix dia, el Banc d'Espanya va assegurar en el seu Informe d'Estabilitat Financera que el sector financer necessitarà més provisions al llarg d'aquest any a causa de la prevista pujada de la morositat fruit de la crisi i la desbocada taxa d'atur.

El resum d'ambdues prediccions no és res més que la caiguda del benefici -o, en algun cas, l'entrada en pèrdues- i el consegüent minvament en el capital. Respecte a això, Joaquín Maudos es mostra caut. O relativament optimista: "l'empitjorament macroeconòmic podria necessitar nous sanejaments, però serà de forma marginal, perquè, en conjunt, ho podran assumir les entitats, encara que caldrà veure cas per cas".

Escenari extrem

Maudos va recordar que, tot i que les previsions apunten que a Espanya encara li falta temps per iniciar amb impuls la recuperació, "el Banc d'Espanya diu que hi ha capital a les entitats per plantar cara a les pèrdues esperades". També afegeix que en l'escenari més extrem previst per la consultora Oliver Wyman a l'hora d'elaborar les proves de solvència de la banca espanyola i establir les seves necessitats de capital, "estem a prop en taxa d'atur i en caiguda del preu de l'habitatge, però encara hi ha marge quant a descens del PIB".

Preocupant, sobretot si es té en compte que el panorama que va traçar la consultora sempre es va assegurar que era molt difícil que es fes realitat. La qüestió és que, amb tant atur i amb un consum cada vegada més retret, la morositat bancària no deixarà de créixer. Maudos apunta que seguirà aquesta tendència alcista el 2014 i que pot arribar al 14%, tot un món, sobretot tenint en compte que ara és a l'entorn del 10,5 %. Una mala notícia per als balanços bancaris.

Tan descoratjador com l'anunci del Banc d'Espanya de mirar amb lupa els refinançaments, una fórmula utilitzada per bancs i caixes a l'inici de la crisi per ocultar morositat allargant la vida de crèdits que ja eren dubtosos o incobrables. El supervisor va xifrar el 2012 en 204.000 milions el volum de préstecs refinançats de la banca. El 42 per cent d'aquesta quantitat està classificada de risc. L'expert creu que si la meitat d'aquest 42% passa a ser considerada subestàndard i, en conseqüència, se li exigeixen provisions del 15%, el sector necessitarà 6.600 milions més per plantar cara als nous requisits. El panorama, doncs, no està per llançar coets, però tampoc podria ser d'una altra manera en una economia en estat comatós i amb escassa sang a les venes, perquè els diners no acaben de circular.