El catedràtic Gerard Padró i Miquel ens va atendre telefònicament el passat 21 de juny des del seu despatx londinenc, minuts després de saber que havia guanyat el premi de la Fundación Banco Herrero.

Com es veu la situació d'Espanya des de Londres?

Tinc col·legues aquí, com Luis Garicano, amb els qui comento la situació i normalment no ho fem amb gaire optimisme. S'estan fent passos en la direcció adequada, però són menys dels necessaris i es fan tard i malament. Independentment del que es faci des del Govern, la situació és la que és internacionalment i la productivitat del país no s'arregla en dos dies, encara que tinguéssim el millor govern del món. Hi ha llum al final del túnel, però és molt possible que estiguem a aquest túnel durant molt de temps.

Quins passos s'han fet en la bona direcció?

Era obvi que tard o d'hora s'havia d'afrontar de cares la situació de la banca, després d'anys de negar la magnitud del problema. Hi ha dubtes sobre si s'ha arribat al final del pou, però aquesta incertesa sobre el potencial forat negre de la banca espanyola que hi ha internacionalment avui ja no existeix. També es va fer la reforma laboral, tot i que amb algunes coses amb les quals no hi estic d'acord. Sí que ho estic amb la iniciativa potenciada des de FEDEA sobre l'acomiadament amb indemnització creixent, per evitar la dualitat del mercat laboral. Avui és menys dual, però encara hi ha aquest esglaó de diferència d'indefinits a temporals, que ajuda als que estan ben protegits però no al 50% d'atur juvenil.

Encertem amb l'austeritat o cal una major inversió?

És una dicotomia una mica falsa. Un país com els EUA pot permetre's pensar si gasta o estalvia una mica més. Però Espanya demana diners tres punts per sobre dels nord-americans, amb un dèficit de gairebé el 7% i amb tipus d'interès molt alts. És veritat que l'austeritat perjudica l'economia i que no hi ha res de bo en això, però crec que no és tant una virtut com una necessitat. Si no et donen diners o te'l donen molt car no és obvi que ens puguem permetre no estalviar i gastar més, la qual cosa hipotecaria més el que vingui darrere. Una altra cosa és que sense augmentar la despesa total es poguessin canviar les prioritats i impulsar més la inversió.

És recomanable? Possible?

És un argument que té sentit a països on la infraestructura és limitada o inadequada, però si alguna cosa va fer Espanya en els anys de bonança va ser construir carreteres, TAV i aeroports. No és obvi que aquesta via de despesa tingui sentit en el cas d'Espanya, si el que sembla és que tenim més infraestructures de les que necessitem.

Com han influït les institucions en la situació del país?

Estem veient el resultat de comptar amb institucions una mica pobres. No és casualitat que ens trobem on ens trobem i amb els diaris plens de casos de corrupció. Les dues coses són resultat d'un disseny institucional bastant pobre, que no respecta els paràmetres mínims que tota institució ha de tenir, que és que quan els ciutadans estan descontents tenen la informació necessària com per assenyalar a aquell que és culpable o, almenys, responsable i tenir l'habilitat de tirar-lo per posar-ne a un altre. El problema és que la Constitució dóna tant poder als partits que gairebé tots els personatges que es troben en el poder executiu es deuen més al partit que a la població.

I això porta a la corrupció?

Fa molts anys que el sistema de finançament de partits és demencial. La gran expansió de la construcció sense control va ser permesa pels municipis per recaptar diners. També sabem des de fa moltíssims anys que no podem pagar el sistema de pensions que hem promès, però ningú ha mogut un dit fins que ha resultat obvi que els diners no arribaven. I això per no parlar de la corrupció. El pitjor no és tant la corrupció en el sentit dels diners que algú s'emporta, sinó la corrupció de la despesa desaforada en ximpleries.

Què cal fer per canviar la situació?

Vam votar a partits més que a persones. Les llistes tancades no permeten al ciutadà castigar l'inadequat. Cal canviar.

Defensa el dret a decidir de Catalunya?

Sí. És estrany que ho decidim gairebé tot votant, però no l'estructura base de l'Estat.

Què suposaria la independència catalana?

El sistema autonòmic ensenya les costures i, en el fons, l'agitació a Catalunya es deu a això. Tinc pocs dubtes que l'encaix de Catalunya dins d'Espanya existeix, però no s'ha volgut buscar. Aquest procés no seria necessàriament negatiu si implica que les parts puguin estar còmodes. El més important és un repartiment racional i inequívoc de les responsabilitats en els diferents nivells del Govern, amb finançament adequat, i que el ciutadà sàpiga qui culpar o felicitar per la situació.