Tots els estudis sobre l'economia submergida, que necessàriament són sempre -amb unes o altres metodologies- aproximacions temptatives a un fenomen molt difícil de mesurar per la seva pròpia condició oculta, situen Espanya en posicions destacades al costat de la resta de països mediterranis. Els informes del professor Friedrich Schneider, del Deutsche Bank i d'altres centres d'estudis són coincidents des de fa anys a situar Grècia, Espanya, Itàlia i Portugal, seguits per Bèlgica, com a líders en ocultació al fisc d'activitats econòmiques. Un altre estudi, de La Caixa el 2013, va situar Espanya en llocs rellevants però per darrere de la resta dels de la Mediterrània i d'alguns països de l'Est.

L'últim informe, el que acaba de fer públic un dels sindicats espanyols de tècnics d'Hisenda (Gestha), apunta que l'anomenada "economia informal" ha seguit creixent durant la crisi i que ja suposa el 26% del PIB espanyol.

Encara que aquesta xifra està subjecta a discussió (el director de l'Agència Tributària, Santiago Menéndez, acaba de dir que tots els estudis sobre la matèria han estat criticats per l'OCDE per les seves metodologies), sí hi ha coincidència generalitzada que a Espanya el volum de l'"economia B" és molt elevat.

Té a veure amb raons d'índole cultural, d'escala de valors morals i de pautes i consensos socials i també amb l'estructura productiva i l'especialització sectorial de cada país pel més gran o més baix predomini d'activitats propenses o facilitadores d'aquest tipus de pràctiques.

Els efectes econòmics de l'evasió fiscal i de l'ocultació econòmica són diversos i gairebé tots perversos..

Menor recaptació fiscal. El primer efecte és de caiguda de la recaptació tributària. Espanya, tant quan va baixar i va suprimir impostos en l'època de l'eufòria com quan els va pujar en temps de crisi, ha mantingut un nivell de recaptació respecte al producte interior brut (PIB) inferior a la mitjana europea en un rang que oscil·la entre 4,2 i 9,8 punts de PIB.

Dèficit públic.Aquesta menor capacitat recaptatòria no està lligada a l'evasió fiscal. També a l'elusió: la capacitat de tributar menys no amb la vulneració de la llei sinó amb l'aprofitament dels avantatges que concedeix la norma i els racons, exempcions, desgravacions i bonificacions que emanen del mateix disseny tributari. La suma dels dos fenòmens resta capacitat d'ingressos a l'erari públic i això porta al dèficit fiscal malgrat que el conjunt de les administracions públiques espanyoles gasten (dada de 2013) l'equivalent al 43,3% del PIB, 6,4 punts de PIB menys que la mitjana europea. Aquesta menor despesa pública a Espanya ha estat una constant des de molt abans de les retallades associades a la crisi.

Repartiment desigual de les càrregues. La falta de recaptació suficient per l'evasió i l'elusió impositives entranya l'efecte pervers que els subjectes fiscals complidors amb la llei hagin de suportar més càrregues tributàries per fer front al sosteniment dels serveis públics. Les pujades fiscals són la sobrecàrrega que els contribuents han d'assumir en termes de pressió i d'esforç fiscals perquè altres operen amb diners "en negre", practiquen una economia opaca i eludeixen coresponsabilitzar-se en el repartiment i assumpció de les càrregues comunes.

Estat del benestar. La conquesta social de la protecció del ciutadà mitjançant l'empara d'una sanitat, educació i dependència garantides queda severament compromesa quan creix una economia que opera en l'ombra i que no contribueix a la caixa comuna però que sí és consumidora de recursos públics perquè utilitza les infraestructures i serveis universals (des de la defensa, la seguretat pública i la protecció civil a la salut i l'educació) en igualtat de condicions que els subjectes fiscals que sí hi contribueixen.

Sistema de pensions. La transferència d'activitats de l'economia formal a l'informal debilita el sistema públic de pensions perquè detreu cotitzants quan segueixen augmentant els perceptors per raons demogràfiques.

Genera atur. L'economia submergida és destructora d'ocupació. Els qui operen en l'activitat subreptícia fan competència deslleial als qui actuen de manera reglada pagant impostos i cotitzacions a la Seguretat Social. Això val per als qui no faciliten factures, per als qui practiquen la recurrent pregunta del "amb IVA o sense IVA?" i per als qui directament eludeixen per sistema la facturació amb el recàrrec per l'aplicació i declaració de l'impost sobre el valor afegit. Aquests operadors acaben expulsant del mercat els qui actuen en la legalitat perquè el defraudador pot competir amb preus més baixos. La competència deslleial destrueix per això ocupació formal -i, per tant, contribuents i cotitzants- i, en cas contrari, en força molts a submergir la seva activitat per poder competir en igualtat de condicions amb l'evasor. El mateix passa quan prejubilats o aturats realitzen tasques laborals o professionals ocultes.

Greuge comparatiu. L'economia submergida estableix una perversió de principis morals i valors públics perquè introdueix un greuge comparatiu entre ciutadans complidors i ciutadans que no ho són, amb avantatgisme per als incomplidors, el que infiltra a la societat un codi ètic pervers que al seu torn és afavoridor de l'expansió de la corrupció a gran escala com a ecosistema admès com a natural. La corrupció impera i prolifera molt més als països les bases socials dels quals són més tolerants i comprensives amb la picaresca, l'evasió i la doble moral. El recent estudi de la Comissió Europea sobre el "rànquing" de la percepció de la corrupció pels ciutadans de cada país també situa Grècia, Itàlia, , Portugal i alguns països de l'Est europeu com a líders a la UE.

Causes morals i econòmiques. La tributació molt elevada i asfixiant, quan és percebuda com a confiscatòria, pot ser esperó per al refugi d'activitats fora del control tributari, però d'aquí no s'infereix que tota pujada impositiva sigui causa d'augment de l'economia submergida ni que tota rebaixa fiscal indueixi a l'aflorament de negocis i activitats professionals tàcites. De fet, ha estat una constant que als països europeus amb una llarga tradició de tributs elevats (centre i nord d'Europa) l'economia submergida i el frau fiscal figuren entre els mès baixos d'Europa mentre que als països meridionals, amb trajectòria de menors càrregues tributàries, l'evasió sempre ha estat més gran. Per contra, els estudis acadèmics sobre el que s'anomena "moral fiscal" (com el publicat fa uns anys pels professors Javier Suárez Pandiello i Juan Prieto a la Revista de Hacienda Pública Española) apunten que el que també es coneix com a "consciència fiscal" és més alta als països de tradició luterana i protestant i menor en els d'arrel cultural catòlica. Aquest estudi també va evidenciar que la societat espanyola és molt més tolerant amb el frau fiscal i l'ocultació de rendes que amb els tractes de favor i l'arbitrarietat en l'accés a beques, ajudes, subvencions i subsidis públics.

Supervivència. Molts ciutadans invoquen la legitimitat de l'economia submergida com a recurs extrem de supervivència enmig d'una crisi atroç, amb una dantesca capacitat de destrucció d'ocupació, i en què molts aturats de llarga durada s'han vist privats de cobertura de desocupació per la retallada de les prestacions a causa de les polítiques d'ajust i austeritat. Molts analistes consideren que la forta cohesió familiar pròpia dels països llatins, l'Estat del benestar i l'economia submergida expliquen que no s'hagi produït un esclat social, tot i una taxa d'atur que supera el 26 per cent.