30 de desembre de 2014
30.12.2014

Competència fiscal i desigualtat

El Nobel Christopher Pissarides insta els estats a deixar de competir per atreure inversions oferint avantatges tributàries i proposa avançar cap a una política fiscal comuna amb l'objectiu d'acabar amb la polarització social

30.12.2014 | 07:48
El president de la CE, Jean Claude Juncker, va impulsar avantatges fiscals a multinacionals a Luxemburg

E

spanya és el país ?desenvolupat on més augmenta la desi?gualtat, segons ha diag?nosticat l'Organització Internacional del Treball (OIT). La crisi ha accelerat un procés de polarització de les rendes (creixent concentració de la riquesa en poques mans) que, sostenen els experts, té a veure amb la globalització, amb l'avanç de les noves tecnologies o amb l'impacte sobre els salaris de la pressió competitiva de les grans economies asiàtiques. També, amb la desregulació dels mercats i el replegament de les polítiques fiscals redistributives que van caracteritzar a Europa durant dècades.
El grecoxipriota Christopher A. Pissarides (Nicòsia, 1948), premi Nobel d'Economia l'any 2010, ha defensat últimament que els governs europeus facin front a aquest avanç de la desigualtat, i amb això a la reducció de les classes mitjanes, utilitzant la política fiscal. Recaptant i redistribuint. L'essència de l'Estat del benestar. I Pissarides dóna a entendre que la UE ha de començar per revisar la laxitud de les seves regles tributàries: "Hem d'eliminar qualsevol forma de competència fiscal entre els estats", afirma.
L'harmonització tributària és un entre molts assumptes de la construcció europea que s'ha estavellat contra la feblesa política de les institucions de la UE i el rebuig dels estats a cedir sobirania en un capítol tan delicat com el maneig de les arques públiques. Malgrat que l'objectiu de l'harmonització està en la lletra i en la filosofia dels Tractats, a Europa han abundat pràctiques de competència fiscal amb efectes nocius per als països i els seus ciutadans.
Els governs europeus, cadascun pel seu costat, han participat de la tendència global a reduir la tributació de les rendes de capital, un procediment per prevaler i retenir als contribuents adinerats propis o captar-ne d'aliens en un context de libèrrima circulació dels diners a escala mundials. L'escola liberal predica que aquesta fiscalitat afavoreix l'estalvi i amb això la inversió i la creació de riquesa. Encara que un dels seus efectes induïts és que, al mateix temps i moguts per les necessitats dels seus aparells públics, els estats augmenten la pressió fiscal sobre el treball, sobre el que alguns experts anomenen eufemísticament les parts "menys mòbils" del sistema. El treballador de classe mitjana que cobra una nòmina no es pot deslocalitzar. Tampoc el petit empresari al que li pugen les cotitzacions socials.
Una multinacional o gran empresa sí es deslocalitza, així que entre els països europeus ha estat freqüent la competència a través de l'impost de societats, sigui oferint tipus extraordinàriament més baixos en gravar els beneficis (cas d'Irlanda), sigui brindant a les grans corporacions portes franques a l'elusió fiscal a través de l'enginyeria amb les bases imposables. O directament signant acords secrets per minimitzar la tributació, com s'ha destapat a Luxemburg. Aquesta i altres formes de competència tributària "distorsionen" el mercat interior europeu, diuen els teòrics. I donen ales al frau i a la desigualtat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema