El Tribunal Constitucional afirma, en la sentència en què avala definitivament la reforma laboral empresa pel Govern en 2012, que la limitació del dret a la negociació col·lectiva persegueix la finalitat de "procurar el manteniment del lloc de treball en lloc de la seva destrucció". La sentència desestima els arguments que exposaven el PSOE i IU en els recursos que van interposar contra la reforma laboral, que el ple del Constitucional rebutja per nou vots a tres. El Tribunal Constitucional nega que s'hagi vulnerat el paper institucional de les organitzacions sindicals i empresarials, el dret a la llibertat sindical o a la negociació col·lectiva, com deien el PSOE i IU.

A més, la sentència explica que l'exercici de la facultat empresarial de modificació unilateral de les condicions de treball "es concep únicament com a alternativa al fracàs de la negociació prèvia i preceptiva amb els representants dels treballadors".

Referent a això, destaca que s'estableixen altres condicions, com que l'empresari solament podrà adoptar la decisió discrecional quan concorrin "provades raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció", o que la decisió empresarial "queda subjecta, en tot cas, al control judicial".

La sentència assenyala que la reforma laboral "ni impossibilita la negociació col·lectiva d'àmbit superior sobre les matèries respecte de les quals es preveu tal prioritat, ni resta eficàcia normativa a la regulació sectorial ja existent, que seguirà sent aplicable en totes les empreses del seu àmbit que no aprovin el seu propi conveni col·lectiu". També rebutja la vulneració del dret a la negociació col·lectiva, perquè aquest precepte "no ha reservat als sindicats, en exclusiva, el dret a la negociació col·lectiva", sinó que ha optat per un "ampli reconeixement" de la seva titularitat, sense excloure altres representants sindicals i altres representants dels treballadors.

El TC rebutja que la reforma laboral "hagi consagrat un acomiadament col·lectiu no causal basat en un libèrrim arbitri o discrecionalitat empresarial". Al contrari, afirma que en prescindir de les referències a la prova de la concurrència de la causa d'acomiadament i a l'acreditació de les raons de la decisió d'extinció, la llei "suprimeix espais d'incertesa en la interpretació i aplicació de la norma generats per unes previsions legals, tan obertes en el seu contingut com a abstractes en els seus objectius, que en ocasions podien arribar a constituir l'exigència d'una prova diabòlica" als empresaris.