Repassin bé el menú que hi ha aquí a la dreta, perquè algun plat porta més malasrtrugança que trencar un mirall mentre passa un gat negre pel davant. Potser la combinació cromàtica, massa contrast, entre espàrrecs blancs i trufes negres? Tal vegada barrejar espinacs amb pinces de llamàntol convoca les forces malignes del destí? No serà que els ànecs muts tenen la facultat de venjar-se post mortem dels humans, que els van abatre quan volaven a terres càlides? Difícil concretar, però millor evitar aquestes exquisideses, a la vista de com han acabat -de fet, encara no han acabat però hi estan encaminats- els comensals que les van tastar un ja llunyà abril de 1996, en el que es va anomenar "pacte del Majestic" entre CiU i PP. Gairebé tots tenen avui problemes amb la justícia, i si no és amb la justíca és amb l'ètica. Per no esmentar com ha acabat el pacte mateix.

Tan content estava Aznar amb el suport que CiU es va comprometre a oferir-li en la investidura, que acompanyat de la plana major del PP es va desplaçar fins a Barcelona per agrair-ho personalment. I aquestes coses, entre polítics, s'agraeixen sempre al voltant d'una bona taula sense que cap d'ells hagi de treure la cartera. En aquest cas va pagar CiU, per tant, difícil saber amb exactitud d'on van sortir els diners, segons s'ha vist amb el temps. El tiberi va tenir lloc a l'Hotel Majestic, sancta sanctorum electoral de CiU.

Els dos ministres d'Economia presents en aquell sopar han acabat detinguts: Rodrigo Rato i Macià Alavedra (a aquest diguem-li ministre en cursiva, ja que legalment era conseller), home de reconeguda bona taula que ha passat de freqüentar els millors retaurants a fer cua amb un plat de llauna i una cullera al menjador de la presó, de menú únic. A Jordi Pujol no l'han detingut -de moment-, però la corrupció l'ha convertit en un cadàver polític quan ell esperava ser el De Gaulle català que rebia i aconsellava tothom des del seu refugi, apartat de tot. Ara és un empestat. De Duran i Lleida, també present, cal recordar que el seu partit ostenta la ignominiosa marca de ser el primer d'Espanya amb una condemna en ferm per corrupció, pel cas Treball. Les seves fotos al Palace són un altre dels seus grans èxits. Al sopar no hi va faltar Sán?chez Llibre, al qual el Tribunal Suprem el va salvar amb molta sort -si és que només va ser sort- de ser jutjat per l'esmentat cas Treball. D'Aznar tenim encara tots a les retines el casament d'estat de la seva filla a El Escorial, els negocis del seu gendre Alejandro Agag, i les mentides tant de l'11-M com per justificar la guerra a l'Iraq. A Rajoy, per la seva banda, Bárcenas l'acusa de cobrar diner negre en sobres. I el partit de tots dos, el PP, té fronts oberts de corrupció de nord a sud i d'est a oest. Per acabar d'arrodonir-ho, no va participar en el sopar però els va acompanyar fins a Barcelona l'aleshores responsable de mitjans de comunicació del PP, Miguel Ángel Rodríguez, que va ser detingut fa un parell d'anys per conduir quadruplicant la taxa permesa d'alcohol. Com es veu, una trobada d'alt estànding on només faltaven Sandro Rosell i Fèlix Millet per allò de la quota esportiva i la cultural. L'únic que se salva és en Joaquim Molins, feliçment retirat de la política.

I les senyores. Potser elles són immunes al virus de la corrupció que es va estendre durant aquell àpat. La mateixa Ana Botella és només culpable de fer el ridícul en pràcticament cada roda de premsa que protagonitza, però fer riure els ciutadans es pot considerar inclús una virtut, avui en dia. Brindem per ella.