«La ciència no és de dretes ni d'esquerres, ni del sud ni del nord»

Redactar una de les millors 10 tesis doctorals de la dècada a la UPC no és a l'abast de tothom...

O sí... no ho sé (somriu). En aquestes coses sóc molt modest.

Però venint de vostè segur que era innovadora.

Sí, però en una tesi el que més es valora és que estigui a la frontera de la ciència i que sigui interdisciplinar. La innovació queda al darrere.

Catalunya és innovadora?

Sí, sens dubte; és un dels pols mundials en innovació.

En quins àmbits?

Destaca en molts aspectes i no perquè ho diguem nosaltres. Ho saben els alemanys, els americans i els japonesos, entre d'altres. Destaquem en Ciències de la Vida, en Ciències Fotòniques i en Nanotecnologies. Som una potència.

Tenim a Barcelona el «Silicon Valley» ibèric?

Si hem d'etiquetar, que als humans ens agrada molt, podríem dir que és el Silicon Valley espanyol. Però les comparacions són odioses.

En l'ecosistema innovador català, el parc científic que vostè dirigeix és la «joia de la corona»?

N'és una. En Ciències de la Vida, és l'epicentre del clúster català. Tenim una tradició empresarial centenària en aquest àmbit, amb empreses com Esteve o Almirall, que són les que han creat el nucli del parc, que compleix 20 anys.

L'objectiu és créixer?

Sí, tenim espai per fer-ho.

Prioritzen la quantitat o la qualitat?

Les dues coses són importants. Guanyar massa crítica és rellevant; és a dir, quantes més empreses i investigadors, més sinergies crearem. Però la qualitat és un factor important. No auditem la recerca que fan les empreses però sí que les estudiem abans que s'instal·lin al parc.

Amb quins criteris seleccionen?

Científics, primer, i d'interès de mercat, després. No volem que hi hagi recerca que no pugui tenir sortida al mercat de la innovació.

Tenen llista d'espera?

Ara mateix sí.

Molt llarga?

D'entre 5 i 10 empreses.

Creix l'interès de firmes estrangeres per venir a Barcelona?

Sí. Tenim empreses del centre i de l'est d'Europa. I hi ha interès d'empreses d'Àsia i d'unes quantes d'americanes per venir.

Per què es fixen en Catalunya?

El principal actiu que veuen és el talent. Ens hem convertit en un hub de Ciències de la Vida i això té moltes implicacions, una d'elles el talent que ets capaç de retenir i de generar. Això no passa en altres regions, que han patit una «súperbombolla» que nosaltres no hem tingut. Quan la demanda és massa forta no estàs en condicions de generar prou professionals i afortunadament no estem en aquest estadi. Tenim molt talent i uns grans professionals a l'abast de les empreses.

El Parc Científic de Girona, quin rol juga en l'ecosistema català de la innovació?

Els parcs de Girona i de Barcelona són molt diferents. El nostre s'orienta a les Ciències de la Vida; el de Girona té un espectre més generalista, tot i que toca bé l'àmbit de les Ciències de la Vida.

La política fa prou per ajudar la innovació?

Tenim grans aliats (Ajuntament, Generalitat i Estat) i no tenim cap queixa dels polítics, que ens ajuden a convertir Barcelona en aquest pol.

Fa pocs dies Bloomberg situava l'economia espanyola en el lloc 27 en la llista de les 50 economies més innovadores del món. Queda molta o moltíssima feina per fer?

Depèn de com es miri. En determinats sectors estem en el «top 5». En Ciències Fotòniques estem en el «top 1». Una cosa és la recerca i l'altra la innovació i aquests índexs mesuren el grau de transferència de la recerca cap al mercat. Si mirem el nombre de patents, el nostre país queda molt per sota del llindar d'altres economies; en atracció d'empreses tecnològiques estem molt ben posicionats.

Innovem amb independència de la independència, del context polític?

El context polític afecta més aviat poc. La mostra és que els pactes nacionals per a la recerca i les polítiques científiques en general són molt estables. El professor (Andreu) Mas-Colell va establir unes polítiques de recerca molt potents que s'han mantingut al llarg dels diversos governs. La ciència, afortunadament, es pot quedar al marge de les picabaralles polítiques que veiem cada dia a la televisió, perquè no té colors. No és ni de dretes ni d'esquerres, ni del sud ni del nord.

Un estudi de la Universitat de Berkeley diu que l'emprenedor d'èxit és, per norma, un mascle blanc, amb diners i alt nivell educatiu. Sempre hem d'acabar allà mateix?

És una evidència estadística que no m'agrada, que passa a Berkeley i a Catalunya. En el Fòrum Fem Talent, celebrat fa poc a Barcelona, una emprenedora deia que les dones, en termes generals, quan presenten un pla de negoci són més conservadores que els homes, una reflexió que subscric. Si a un inversor li presentes dos plans, un d'agressiu i un de més realista, es quedarà amb el que li ofereix més rendiment, l'agressiu. I això és un llast que les dones s'han de treure de sobre.

Com poden sobreviure les «start-ups» als alts nivells de mortalitat que registren?

Que fracassi una start-up no és una cosa dolenta. Una definició molt acurada d'start-up diu que és un projecte que busca el model de negoci òptim per esdevenir empresa. Si en cinc anys no el trobes, tanques i en busques un altre.

En un país on el fracàs és tabú?

És un concepció lligada al catolicisme. Quan falles ho has de tapar, amagar-ho pel «què diran».

Defensa que a l'hora d'emprendre és més important l'esperit que la idea. Per què?

Tot és important: una mala idea no va enlloc; ara, les persones són clau i els inversors habitualment donen més importància a l'equip.

Big Data, Intel·ligència Artificial, Internet de les Coses... L'empresa que no se sumi a la revolució tecnològica passarà a millor vida?

Sí. La crisi no és tal, i amb això no vull dir que no hi hagi empreses i famílies que ho passen malament, en absolut. Però la crisi és un canvi d'època: hem passat de l'era industrial a la del coneixement. Els negocis, els models de vida i els socials, fins i tot els polítics, venen regulats per una alta integració de les tecnologies i per un cost marginal zero de les telecomunicacions. Això ho fa canviar tot i d'aquí la crisi, paraula que en xinès vol dir «oportunitat». La revolució del coneixement és un tren que passa i qui no l'agafi es queda a l'estació.

Com que no té prou feina, va i crea un «think-tank», Twenty50, que té per missió pensar com serà la nostra societat d'aquí a 30 anys. Se la imagina?

És molt difícil, però sabem que hi haurà canvis. Avui utilitzem el WhatsApp, que fa tres anys no existia. No sabem què hi haurà d'aquí a tres anys. El que està clar és que si no definim com volem el nostre futur ho faran els altres. Per tant ens hi hem de posar. A Twenty50 som emprenedors, polítics professionals de tots els colors i professionals de la comunicació. Són tres potes i si pensem entre tots com volem que sigui l'any 2050 podem influir perquè sigui com ens agradaria, no pas com voldrien els grans lobbies o les grans forces polítiques.

Al Twitter parlava de Churchill. Recordava que «no va prometre la utopia, sinó sang, suor, gran esforç i llàgrimes». Per assolir l'èxit en el camp que sigui s'ha de tenir més moral que l'equip de futbol de la seva ciutat, Alcoi?

(Riu). S'ha de ser persistent. Aquesta frase m'encanta perquè es pot aplicar a tots els àmbits. Estic fart de la gent que no para de protestar des del sofà de casa seva. Escolta, si vols canviar les coses, deixa de queixar-te i posa't a treballar per fer-ho possible.