Malgrat que una gran part de la història de l'empresa s'ha perdut amb el pas del temps i per deixadesa dels primers propietaris, s'explica que, en uns terrenys de Vilajuïga hi havia un pou -del qual no se sap qui era el propietari-, i la gent del poble baixava per unes escales a buscar aigua, que deien que era molt bona perquè de seguida se li van atribuir propietats mineromedicinals.
També s'explica que la mina de l'aigua de Vilajuïga naixia -i neix-, al peu de la serra de la Verdera, que forma el massís del Cap de Creus. La deu baixava -i encara baixa-, fins aquesta població, dins d'una finca. Abans es venia a les farmàcies, ja que tenia un equilibri mineral molt particular i era, igual que ara, molt rica en calci i magnesi.
Veient que la gent cada vegada anava a buscar més aigua, un home del poble, que tenia diners, en Ramon Margineda, va ajuntar a sis famílies de dins i fora de la vila i va constituir una societat sota el nom d'«Aigües de Vilajuïga». El 15 de juliol de 1904 va ser declarada «aigua d'utilitat mineromedicinal».
A partir de llavors, la societat va començar a comercialitzar el producte, que s'envasava en ampolla de vidre, i es distribuïa per Girona, Barcelona, Andorra i, un temps més tard, per gairebé tot Catalunya.
La gent de Vilajuïga i dels afores anava a l'empresa a buscar aigua, però només els en donaven quatre ampolles per persona.
Les ampolles d'aigua es portaven fins a Barcelona a través del port de Roses, en un vaixell de càrrega que es deia L'Empordanès.
En els anys 1927 i 1928 l'aigua de Vilajuïga s'exportava també a Buenos Aires (Argentina).
El 1929 l'empresa canvia de societat i la presideix Martí Badosa com a accionista majoritari. No canvia res i tota la feina se segueix fent igual que en els primers temps.
Durant la Guerra Civil no va parar la producció i l'empresa va passar a mans d'un comitè, que gairebé la porta a la ruïna. A la postguerra, l'any 1942, compraven vagons sencers d'ampolles de vidre, les omplien d'aigua i les tornaven a la seva destinació, sobretot Barcelona, La Corunya i Madrid.
Cada ampolla d'aigua s'embolicava amb palla i es posava en caixes. Les caixes que contenien les ampolles es feien a la mateixa fàbrica, es carregaven en un carro i es portaven als vagons del ferrocarril a l'estació. Cada caixa portava 25 ampolles, cada carro 25 caixes i cada vagó 250 caixes. Tot s'havia de carregar i descarregar a mà.
Les ampolles es netejaven en un gran safareig i amb un raspall. Es posaven etiquetes noves i es tapaven, al principi, amb taps de suro, però després van venir els discos metàl·lics.
L'any 1980 es va estrenar les màquines automàtiques per netejar, omplir, tapar i encaixar.
L'aigua de Vilajuïga era molt coneguda arreu. Abans es podien trobar en els vagons restaurants dels millors trens d'Europa, com comenta Josep Pla en el seu llibre Viatge a la Catalunya vella.
Aquesta mateixa setmana, l'empresa ha comunicat el seu tancament i que ja han aturat la distribució del producte. Set treballadors quedaran sense feina. L'Ajuntament confia que algún inversor s'interessi per la soceitat i l'aigua de Vilajuïga pugui tornar al mercat.
