La ministra d'Ocupació, Fátima Báñez, afirma des de fa temps, i ho ha repetit en els últims mesos, que Espanya ha aconseguit, com a gran fita, que la totalitat del creixement econòmic es traslladi a la creació d'ocupació, de manera que les dues magnituds estarien evolucionant amb la mateixa intensitat, de forma que el mercat laboral estaria sent capaç per primera vegada d´aprofitar al 100% les possibilitats que li ofereix la recuperació econòmica per generar ocupació.

Aquest aparent major virtuosisme de l'economia espanyola seria conseqüència del fet que, gràcies a les reformes realitzades (abaratiment de l'ocupació, flexibilitat del mercat laboral i altres), n'hi ha prou amb un mínim impuls econòmic per generar ocupació, quan tradicionalment l'economia espanyola necessitava un creixement d'almenys el 2% del PIB.

No obstant això, si fos totalment certa l'anàlisi del Govern, suposaria que aquest efecte immediat benèfic, producte de la urgència de sufocar com sigui i al més aviat possible l'elevada taxa d´atur (18,6% a finals de 2016, la segona més alta de l´OCDE), estaria obligant a desatendre i a ajornar un altre dels grans reptes estatals: la millora de la productivitat, que és un imperatiu per a la sostenibilitat futura del model de creixement.

D´això n'és conscient el Govern. La ministra Báñez va assegurar el 26 de gener al Senat que el «creixement de la productivitat de l´economia» és la «garantia de l´ocupació de qualitat» i «de l´Estat del benestar», cas del sistema públic de pensions.

Però la realitat no és exactament la descrita. No tot el creixement està derivant en generació de càrrega de treball (una altra cosa és l´ocupació), i això està permetent una lleu millora de la productivitat encara que insuficient, fet pel qual les dues assignatures pendents (l´atur i la productivitat) hauran de seguir concentrant els esforços.

El Govern sosté que tot el creixement es tradueix en creació d´ocupació recorrent a les dades d´augment del nombre d´ocupats, bé segons l´enquesta de població activa (EPA) o l´afiliació a la Seguretat Social. Però en un país amb una elevada contractació temporal i a temps parcial en les noves incorporacions al mercat laboral, això diu poc sobre quina és la capacitat real de demanda del factor treball, atès que, alhora que l´economia creix i genera ocupació, s´està produint un racionament o repartiment de l´oferta de treball entre més demandants d´ocupació.

De fet, des que Espanya va començar a créixer i a crear ocupació el 2014, l'afiliació a la Seguretat Social va créixer més que el PIB el 2014, va avançar el mateix que l'economia el 2015 i només va evolucionar per sota el 2016. No obstant això, en termes de comptabilitat estatal (llocs de treball equivalents a temps complet o càrrega efectiva de treball que genera l´economia), l´ocupació ha evolucionat sempre, entre 2014 i 2016, tres dècimes per sota del PIB real.

Des del tancament de 2013 i fins a finals de 2016, el PIB va augmentar un 8,93% i els ocupats, el 10,44%, però l'ocupació equivalent a temps complet va créixer menys (el 7,03%) i les hores treballades ho van fer el 6,31%.

Això va permetre que sí hi hagi hagut un lleuger avanç en la productivitat, tot i que, com va assenyalar el Banc d'Espanya en el seu butlletí econòmic del primer trimestre, escàs. Tot això repeteix un mal endèmic estatal.

Perquè, com apunta el propi supervisor bancari en aquest mateix document, l´«elevat ritme de generació d'ocupació» està «donant lloc a avenços relativament reduïts de la productivitat aparent del treball, d'acord amb l'experiència històrica referida als períodes d´expansió de l´economia espanyola».

Això està relacionat amb trets estructurals de l'economia espanyola,amb la tipologia dels sectors productius predominants, amb la tradicional insuficiència de la inversió en innovació i recerca, la grandària mitjana de l'empresa espanyola i altres factors distintius, al que se suma la via de sortida de la crisi per la qual es va optar.

En prioritzar la urgència de crear ocupació i no poder recórrer a la devaluació monetària, l´opció de competir en costos mitjançant la devaluació de salaris i de les condicions contractuals afavoreix un model basat en ocupació abundant i barat en sectors intensius en mà d´obra i amb escàs valor afegit, cosa que és coherent amb un escenari de baixa productivitat.

De fet, hostaleria, turisme, comerç i activitats lligades al consum han estat des de 2014 les més dinàmiques creadores d´ocupació.