Una possible compensació als accionistes del Banc Popular, que han perdut el 100% del valor de la seva inversió, depèn enterament de la voluntat del seu nou propietari, el Banc Santander, ja que el Mecanisme Únic de Resolució (MUR) no té en compte ni ajudes ni indemnitzacions.

Tampoc preveu cap tipus d'esquema de protecció davant contingències legals, que en cas de produir-se hauran de ser resoltes pels actuals propietaris de l'entitat, tal com estableix la Unió Bancària, que especifica que les autoritats encarregades de la resolució d'una entitat financera no ofereixen cap garantia que inclogui possibles danys o indemnitzacions.

D'aquesta manera, els que considerin que han estat perjudicats per l'operació, que va decidir el Banc Central Europeu (BCE), va organitzar la Junta Única de Resolució i va ser executada pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), poden acudir als tribunals si ho consideren oportú, que en cada cas establiran si cal atorgar algun tipus de compensació. Però es tracta de litigis entre particulars en els quals les autoritats no tenen cabuda, ja que en el procés de resolució del Popular no hi ha hagut cap classe d'ajuda pública.

Sobre aquest assumpte, fonts del FROB han descartat que, tal com va ocórrer amb Bankia, es pugui engegar un sistema d'arbitratge que permeti als inversors recuperar els seus estalvis. L'organisme es limita a gestionar un banc inviable de la supervisió del qual s'ocupa el BCE, i la intervenció del qual va ser acordada per la junta de resolució; al FROB, que no tria el moment ni l'escenari, es limita a fer front a una situació quan tota la resta falla.

El FROB va engegar un procediment de venda del negoci del banc, obert i competitiu, però no basat en una prèvia atribució de les pèrdues al seu balanç; es va marcar un preu i es va tancar la venda, per a això el FROB va comptar amb l'assessorament d'un expert independent -en aquest cas, Arcano-, que va ser qui va fer la valoració de l'entitat i va estimar un valor negatiu de 2.200 milions d'euros.

Va ser precisament el preu el que va determinar que fos el Santander el que es quedés amb el Popular, sempre amb la vista posada en la protecció dels recursos públics, l'estabilitat financera i els dipositants.

En concret, en el cas del Popular el seu volum de dipòsits va ser determinant perquè el BCE es decidís a intervenir; amb data de 5 de juny, el banc tenia un total de dipòsits coberts i no coberts de 60.347 milions d'euros, dels quals 35.863 milions corresponien a persones físiques i 8.280 a pimes; però d'aquestes xifres, només 35.410 milions estaven garantides pel Fons de Garantia de Dipòsits (FGD) a l'ésser de menys de 100.000 euros -30.725 de persones físiques i 3.500 de pimes-.

Satisfacció per l'operació

Es tracta de la primera vegada que Europa aplica aquest procediment, dins de les normes que es va imposar per consolidar la unió bancària, i fonts del FROB no oculten la satisfacció amb el resultat.

No obstant això, és evident que quan es produeix la inviabilitat d'un banc no existeixen escenaris indolors o innocus, i en aquest cas els ha correspost als accionistes i forquilles de deute subordinat assumir les pèrdues, tot la qual cosa entra dins de la normativa europea.

La situació del Popular era inviable, segons fonts del FROB, i en un context com aquest el primer és valorar si existeix un interès públic perquè s'eviti la liquidació concursal del banc; en el present cas, l'interès general residia a evitar la fallida de l'entitat.

La intervenció de les autoritats europees es podia haver evitat únicament si prèviament el banc hagués lligat una solució privada, és a dir, l'aparició d'un comprador, però cap de les gestions iniciades van donar els seus fruits, per raons de liquiditat i no de solvència, van assenyalar les fonts.