egur que molts dels lectors recorden aquells dinars i sopars en família, generalment nombrosa, en què s'asseien a taula per menjar, una taula llarga i humil però ben plena de gent, el pare o el patriarca familiar, després de beneir, utilitzava alguna expressió en la qual es venia a dir que «si no camines espavilat, no et menjaràs un rosco». Penso que alguna cosa semblant han d'estar pensant els diferents governs dels Estats membres de la UE en aquests moments on és vital anar espavilat per convèncer la resta de companys de pati comunitari sobre quines han de ser les prioritats de la política europea en el seu àmbit més genèric, incloent-hi la sempre polèmica PAC (Política Agrària Comuna) i, el que és més important, o almenys més urgent, fixar el sostre pressupostari al qual s'han de subscriure el conjunt de prioritats. Com a exemple tenim l'actuació d'Espanya, llegíem fa molt pocs dies «que defensarà que el futur pressupost plurianual de la UE per al període 2021-2028 mantingui com a pilars» fonamentals «les ajudes a l'agricultura i la política de cohesió», segons ha defensat el secretari d'Estat de Pressupostos, Alberto Nadal.

«Per a nosaltres els dos pilars bàsics del pressupost comunitari han de seguir sent agricultura i cohesió», va dir el mateix Alberto Nadal en declaracions a la premsa a Brussel·les, on va participar en una conferència d'alt nivell sobre el marc financer plurianual que començarà a negociar-se aquest any. De la importància de la seguretat alimentària en el doble sentit; que tinguem i que siguin sans els aliments, estan convençuts els que com jo passem dels 50, però hi ha molts europeus que no ho tenen tan clar. És la versió política de l'ou i la gallina, és a dir, què és abans, l'ou o la gallina? I a la UE estan debatent, què és abans, fixar el pressupost i en base a això les polítiques a impulsar o a l'inrevés, fixar les polítiques i aprovar posteriorment el pressupost necessari per fer-ho? El debat s'expandeix com la pólvora entre els estats membres, agents sectorials i els especialistes en l'àrida PAC, i fins i tot arriba fins a la mateixa Comissió Europea que alberga en el seu si tant el comissari agrícola, l'irlandès Phil Hogan, que ha llançat un procés de reforma de la PAC sense saber quants diners té a la cartera com al comissari de pressupostos, el germànic Günter Oettinger, que amenaça de dràstiques retallades si els estats membres no arriben a un acord per incrementar la seva aportació al pressupost comunitari perquè, segons sembla, l'aportació dels estats ronda el 0,9% del PIB quan està previst que pugui aportar fins a l'1,24%.

Ara bé, tan important i incert com el pressupost amb què comptarà la PAC, és la destinació final d'aquesta política i per això, a hores d'ara, hi ha un profund debat sobre les prioritats i objectius que ha de perseguir la maleïda PAC, així, mentre els agricultors som reticents que els fons agrícoles es destinin a complir objectius que transcendeixin els objectius merament agrícoles, moltes altres persones, dirigents polítics, col·lectius de tota mena i altra fauna que pul·lula pels passadissos de Brussel·les volen que els fons, fins ara agrícoles, es destinin a altres objectius i per això, des de la comunicació de la Comissió Europea es planteja que la PAC serveixi també per complir, a més dels objectius agraris i alimentaris, a mitigar les conseqüències del canvi climàtic, fixar població, autòctona i immigrant, en aquests territoris cada vegada més esteparis i abandonats i combatre així l'enorme problema del despoblament, els mediambientalistes i ecologistes volen més biodiversitat i més ambició en reptes conservacionistes, els animalistes més benestar animal (sense importar un rave el benestar dels animals de dues potes, que en tenen cura dels altres), els paisatgistes més cura i preservació dels paisatges, etc. i així, suma i segueix, fins que la vaca es quedi sense gota de llet. Per això crec que és important que convinguem que és abans «l'ou o la gallina». Recordo que fa 50 anys les famílies gastaven la major part del seu pressupost en alimentació i per això tot just quedaven fons per a altres objectius. Segur que qualsevol ciutadà, com hem comentat, amb més de 50 anys i sentit comú ho recorda. Per contra, actualment, encara que molts a nivell mundial, són pocs els europeus preocupats per no tenir gairebé res per menjar mentre la resta de la població, estem preocupats per no engreixar, pel colesterol i per obtenir aliments; sans, de qualitat, còmodes, assequibles, etc. i tot això, si pot ser, a un mòdic preu perquè l'ínfima preocupació alimentària ha de compartir pressupost amb la despesa en oci, telecomunicacions, viatges i altres.

Doncs bé, una cosa similar passa en la nostra Europa, a tots i cada un dels països i municipis, on la producció agrària i l'alimentació amb prou feines preocupa perquè se suposa que els aliments ja vindran d'algun altre lloc o continent i en conseqüència, els sembla lògic i oportú, anar reduint el repartiment del pressupost comunitari heretat de l'època de la postguerra mundial per destinar-lo a altres objectius. En aquesta tessitura ens trobem. El tema és complex i espinós però amb aquestes generalitats crec que vostès podran fer-se una idea sobre el que els nostres productors estan vivint i és per això que, en conseqüència, els convido a reflexionar que tot aquest mal seria bastant més lleuger si el mercat, o sia vostè , remunerés a través del preu dels aliments i d'externalitats, però que ningú sap com carai transformar-lo en diners, tan maleït com necessari, en efectiu. Sobre si és primer «l'ou o la gallina» ho deixem per resoldre-ho en altre ocasió, però sobre si és primer l'agricultura o el manteniment del medi, la resposta és que primer és l'agricultura.