Guido Mantega, llavors ministre de Finances del Brasil, va llançar el 2010 el primer avís contra la «guerra de divises». El real brasiler s'havia revaloritzat el 30% des d'inicis de 2009 després que al desembre de 2008 els Estats Units haguessin baixat els seus tipus oficials d'interès al rang entre el 0% i el 0,25% i el Japó hagués fet el mateix fins al 0,1%. Molts altres països van prendre mesures per evitar l'escalada de les seves divises, sense fer cas del pacte del G-20 a Londres el 2009 per eludir una cursa

de depreciacions monetàries competitives.

El 2011 Japó va intervenir per frenar l'alça del ien; el BCE va dir que «prenia nota» de l'actuació unilateral del Banc Nacional de Suïssa comprant divises alienes a «quantitats il·limitades» per frenar la forta revaloració del franc suís, i la Xina i els EUA es van enfrontar: Washington va demanar a Pequín que deixés d'afeblir el iuan i la Xina va replicar que el problema del dòlar era l'«addicció al deute» de la major potència. El 2013, el G-20 va fer una crida a la calma i va assegurar que no hi havia «guerra de divises». El 2015, més de vint bancs centrals van relaxar les polítiques monetàries. El 2016, el governador de la Reserva Federal de l'Índia, Raghuram Rajan, va denunciar l'existència d'una «guerra de divises». L'ortodòxia exigeix que els tipus de canvi els determini el mercat segons els fluxos de capitals, béns, serveis, remeses i persones, i que bancs centrals no els tinguin com a objectiu.